I

 

 

Mig ajaguda vora el foc amb els ulls tancats i el cap recolzat al repeu de la llar, el «peu de xemeneia» que en diuen, la tia Khadula, coneguda comunament com a Giannú la Frànguissa, no dormia, sinó que sacrificava el son vora el bressol de la seva petita néta malalta. Quant a la partera, la mare del pobre nadó, feia poc que s’havia adormit damunt el seu míser llit baix.

La petita llàntia, penjada, titil·lava sota l’enteixinat de la llar. Projectava ombra en comptes de llum sobre els pocs mobles humils, que semblaven més nets i endreçats de nit. Els tres tions mig cremats i el gran tronc dret de la llar feien molta cendra, poca brasa i flama, que molt de tant en tant espetegava i feia recordar a la vella, en el seu ensopiment, la filla petita absent, la Krinió, que, si es trobés ara a l’habitació, hauria murmurat tot cantussejant: «Si és amic, que gaudeixi, si és enemic, que rebenti...»

La Khadula, a qui deien la Frànguissa o també la Frangogiannú, era una dona que voltava els seixanta anys, ben cossada, de trets acusats, caràcter viril i amb dues puntes de bigoti damunt els llavis. En les seves reflexions recapitulava la seva vida i veia que mai no havia fet res més que servir els altres. Quan era petita, servia els pares. Quan es casà, es convertí en esclava del marit —i, no obstant això, per raó del seu tarannà i de la feblesa d’ell, a la vegada n’esdevingué tutora. Quan va tenir fills, es convertí en la seva criada. Quan els fills tingueren fills, es convertí de bell nou en minyona dels néts.

La nena havia nascut feia dues setmanes. La mare havia tingut un part difícil. Era la dona que dormia al llit, la filla gran de la Frangogiannú, la Delkharó Trakhílena. S’havien afanyat a batejar-la, al desè dia, perquè estava molt malalta. Tenia una tos dolenta, tos ferina, acompanyada de símptomes gairebé espasmòdics. Immediatament després del bateig, l’infant va mostrar una certa millora, la primera nit, i la tos va remetre algun temps. Durant moltes nits la Frangogiannú no havia deixat que els ulls cedissin a la son, ni havia permès que l’ensopiment se li apoderés de les parpelles. Vetllava al costat de la criatura, que no es podia ni imaginar les fatigues que feia passar als altres, ni els turments que ella mateixa hauria de suportar si sobrevivia. Ni estava en situació de sentir el desconcert que només l’àvia s’atrevia a formular en secret dins seu: «Déu meu, per què havia de venir al món, aquesta criatura?»

La vella la bressola, i, dels seus sofriments, seria ben capaç de fer-ne cançó damunt el bressol de la petita. Les nits precedents, en efecte, dels records dels seus propis sofriments, n’havia fet un romanç en prosa. En imatges, en escenes i en visions li havia vingut al cap la seva vida sencera, una vida inútil, vana i feixuga.

El pare era estalviador, treballador i prudent. La mare era dolenta, blasfema i envejosa. Era una de les bruixes de la seva època. Sabia de màgia. L’havien perseguit dues o tres vegades els cleftes, els nois d’en Karatassos, d’en Gatsos i dels altres cabdills de Macedònia. Ho van fer per venjar-se d’ella, perquè els havia fet màgia i no els rutllaven els negocis. Van restar tres mesos desvagats sense poder obtenir cap botí, ni de turcs ni de cristians. Ni tampoc el Govern de Corint els havia enviat cap ajut.

L’havien empaitada des dels cims de Sant Atanasi fins a l’altiplà del Profeta Elies amb els plàtans enormes i la font abundant, i d’allà fins a Merovili, al vessant de la muntanya, entre boscos i garrigues. Ella va provar d’amagar-se en un bardissar profund, però ells no es deixaren enganyar. La fressa de les fulles i les branques, la mateixa por, que transmetia els estremiments a brancons i matolls, la van trair. Llavors sentí una veu salvatge:

—Ah! mossa, t’hem enxampat!

Aleshores ella va saltar de dins els arbustos i va arrencar a córrer com una tórtora esporuguida amb l’aleteig de les seves amples mànigues blanques. Ja no hi havia esperança d’escapar. En altre temps, la primera vegada que l’havien encalçada, havia aconseguit amagar-se a Pirgí, perquè aquell indret era ple de viaranys. Allà, a Merovili, no hi havia caminois ni laberints, sinó arbredes i bardissars impenetrables. L’aleshores jove Delkharó, la mare de la Frangogiannú, saltava com un cabrit de matoll en matoll, descalça, perquè feia estona que havia deixat enrere les sabatilles —una de les quals s’havia quedat com a botí un dels perseguidors—, i les espines se li clavaven als talons, li esquinçaven i li omplien de sang els turmells i els peus. Llavors, enmig de la desesperació, se li acudí una idea.

Més enllà de la garriga, al vessant de la muntanya, hi havia un únic oliverar cultivat, anomenat el Pi d’en Moraïtis. El vell Moraïtis, l’avi del propietari, havia emigrat de Mistràs en aquest lloc a les acaballes del segle passat —a l’època de Caterina i Orlov. El pi famós s’alçava al mig de les oliveres com un gegant entre nans. L’arbre mil·lenari, a la part de sota, prop de l’arrel, tenia balmada la soca gegantina, la qual cinc homes no podien abraçar. Els pastors i els pescadors hi havien fet la cavitat, li havien excavat el cor, li havien buidat les entranyes, per obtenir-ne teia abundant. I amb la terrible ferida a les seves fibres, a les entranyes, el pi va sobreviure dos terços de segle més, fins el 1871. Al juliol d’aquell any els habitants van sentir un gran terratrèmol, a milles de distància sota el mar. Aquella nit es desplomà el gegant.

En aquella cavitat, dins la qual podien seure còmodament dues persones, va córrer a amagar-s’hi la Delkharó, llavors noucasada, mare de l’actual Frangogiannú. Era un recurs desesperat, i gairebé pueril. Allà només es podia amagar d’una forma imaginària, a la manera dels infants quan juguen a fet. Els perseguidors de segur que la veurien, descobririen l’amagatall. Només era invisible per darrere, però no per davant. Tan bon punt els tres cleftes passessin el pi, la veurien clavada allà.

Els tres homes van passar corrents per davant, i van continuar corrent. Dos d’ells ni es van girar a mirar enrere. S’imaginaven que la «mossa» corria davant. Tan sols al darrer moment el tercer es va girar, un xic confós, i va mirar pertot, llevat de la soca del pi. Veia el pi com un element més del conjunt, sense arribar a imaginar-se que la soca tenia una cavitat i que dins s’hi amagava una persona. Tant si coneixia com si ignorava la cavitat de la soca gegantina, en aquell moment no hi va pensar. Mirava de descobrir l’abisme que sens dubte se l’hauria empassada —perquè no hi havia cap replec visible del terreny on algú es pogués amagar. Les Dríades, les nimfes dels boscos, que probablement invocava en les seves bruixeries, la van protegir, van cegar els perseguidors posant-los als ulls una boira verdosa, una ombra plena de verdor —i no la van veure.

La jove va escapar de les seves urpes. I després d’això va continuar practicant la bruixeria, bruixeria contra els cleftes, i empantanegant-los molts afers, de manera que ja no hi havia botí enlloc —fins que amb l’ajuda de Déu es varen calmar les coses, perquè, segons diuen, el soldà Mahmud va regalar a Grècia les «Illes del Dimoni», i a partir d’aquell moment va deixar de regnar-hi el descontrol. El pillatge va ser substituït pels impostos, i de llavors ençà tot el poble elegit continua treballant per al gran ventrell central, el que «no té orelles».

 

 

Khadula la Frànguissa, encara que era molt petita, ja havia nascut per aquell temps i recordava totes aquestes coses, les quals li havia explicat més tard la mare. Després, quan va créixer i va fer els disset anys, i la situació és va calmar una mica, a l’època del Governador, els pares la casaren i li donaren per marit en Giannis el Frangos, a qui posteriorment l’esposa va batejar amb els sobrenoms del «Gorra» i del «Comptes».

Aquest dos renoms, no els hi havia tret sense raó la seva dona, la Khadula. Li havia posat el Gorra, encara abans de casar-s’hi, quan solia burlar-se d’ell amb la malícia de les jovenetes —sense imaginar que ell seria l’home que li tocaria en sort—, perquè en lloc de fes duia una espècie de gorra llarga de color vermell cendrós amb una borla petita. El renom del Comptes, l’hi havia tret més tard, després de casar-s’hi, perquè feia servir sovint l’expressió «aquests són els comptes» i, en canvi, no era capaç de calcular correctament la suma de petites quantitats de diner, ni de dos jornals. Si ella no hi fos, cada dia l’enganyarien; mai no li pagarien com pertoca la feina als vaixells o a les drassanes, on treballava de fuster o de calafat.

Durant un llarg període de temps havia estat aprenent i ajudant del pare d’ella, que es dedicava al mateix ofici. Quan el vell el va veure tan ingenu, tan de bon acontentar i tan modest, li va posar afecte i va decidir fer-lo son gendre. Com a dot li va donar una casa abandonada, a punt de caure, a l’antiga Ciutadella, on temps ha vivia la gent, abans del 21. També li va donar un Hort, hort només de nom, que es trobava tot just fora de la Ciutadella abandonada sobre el vessant abrupte d’un promontori, que era a tres hores del poble actual. I una quartera de terra, un ermàs, el qual un veí reclamava com a seu; els altres veïns deien que tots dos terrenys en disputa eren usurpats, que eren «monàstics», pertanyien a un monestir ja desaparegut. Aquest és el dot que el vell Statharós va donar a la filla. D’altra banda, era l’única filla que tenia. Per a ell mateix, l’esposa i el fill es va quedar amb dues cases de construcció recent al poble nou, dos vinyars que eren a prop, dos oliverars i uns quants camps —i tots els diners en efectiu que tenien.

 

 

Fins aquí havien arribat els records de la Frangogiannú aquella nit. Era l’onzena des del part de la seva filla. La nena havia tornat a recaure i sofria molt. Havia vingut malalta al món. La destrucció l’havia acompanyada des del ventre de la mare... En aquell moment se sentí una tos convulsiva i el somieig, els records, es van interrompre. Es mogué del jaç humil on estava reclinada, s’inclinà damunt l’infant i va intentar prestar-li ajut d’una manera o d’una altra. Va acostar a la llum de la llàntia una ampolla petita. Provà de posar-ne una cullerada als llavis del nadó. La petita tastà el líquid i al cap d’un moment el vomità.

La partera es bellugà al seu llit baix i estret. Sembla que no dormia bé. Tan sols estava endormiscada amb les parpelles tancades. Obrí els ulls, s’incorporà dos o tres dits damunt el coixí i preguntà:

—Com va, mumare?

—Com vols que vagi!... va dir amb to sever l’anciana. Estigues tranquil·la ara tu també!... Què ha de fer la criatura?... No ha de tossir?

—Com ho veieu, mumare?

—Com vols que ho vegi?... És un infant petit... que també ha hagut de venir al món!... afegí amb un to brusc i estrany.

I al cap de poc la partera s’adormí més tranquil·la. La vella a penes va tancar una mica els ulls quan despuntava l’alba, després del tercer cant del gall. La va despertar la veu de la seva filla, l’Amersa, que havia vingut de bon matí de la petita casa veïna, impacient per saber com estaven la partera i l’infant i com havia passat la nit sa mare.

L’Amersa, la filla segona, fadrina, conca, però feinera, manyosa i teixidora de fama, era morena, alta, homenenca —l’aixovar i els brodats, que ella mateixa havia confeccionat, es trobaven tancats des de feia molts anys en un bagul gran i bast, i se’ls menjaven les arnes i els corcs.

—Bon dia!... Com us trobeu?... Com heu passat la nit?

—Ets tu, Amersa?... Mira, una altra nit que ha passat.

L’anciana s’acabava de despertar i es fregava els ulls tot quequejant. Se sentí soroll al petit compartiment contigu. Era en Dandís Trakhilis, el marit de la partera, que dormia a l’altra banda de la fina paret de fusta, al costat d’una altra nena i d’un nen de poca edat, i que s’havia despertat en aquell moment. Reunia les seves eines —doladores, serres, ribots, i es preparava per anar a la drassana, per començar el jornal.

—Escolta quin enrenou que fa! va dir l’anciana. No pot recollir les eines sense que se’l senti. Qui l’escolti vés a saber què deu pensar!...

—És més el soroll, va dir somrient irònicament l’Amersa.

El renou de les eines que en Dandís, invisible darrere de la paret de fusta, tirava d’una en una a la senalla —doladores, serres, barrines, etc. — va despertar la partera, la seva dona.

—Què passa, mumare?

—Què vols que passi?... En Konstandís que tira les eines a la senalla!... va dir amb un sospir l’anciana.

—Que les nous... completà la dita l’Amersa.

Se sentí llavors la veu d’en Konstandís darrere el petit envà.

—Esteu desperta, sogra?... Com ha anat la nit?

—Com havia d’anar?... «Com oli en un llum...» Vine a beure el teu rakí.

En Dandís aparegué a la porta de la cambra d’hivern. Era un home de pit ample, cos mancat de gràcia, «xaparro», com deia la sogra, i gairebé barbamec. La vella va assenyalar a l’Amersa l’ampolla petita amb el rakí, a la lleixa damunt la llar de foc, i li indicà que en posés en el got petit perquè en begués en Konstandís.

—No hi ha cap figa?... demanà ell, quan prengué el got de rakí de la mà de la seva cunyada.

—D’on vols que traguem una cosa semblant!... digué la vella Khadula. «Quaranta rosques» ens fan falta ara, va afegir, al·ludint a la despesa que s’acostuma a fer fins i tot a les cases més pobres cada vegada que els sobrevé un «esdeveniment feliç» tal com el naixement d’una filla.

—Vols un gendre amb dos ulls? va dir recordant una altra dita la seva cunyada, l’Amersa.

—Que potser el teu promès el voldries borni? va dir sense molestar-se en Dandís... A la vostra salut! Bona quarantena!

I es begué el petit got d’una tirada.

—Bona nit!

Es carregà la senalla i partí cap a la drassana.