pere ballart

IANNIS RITSOS. Traducció de Joan Casas.

Berga, Edicions de l’Albí, 2007.

Tot i que reconec que l’encapçalament podria fer-ho sospitar, la ressenya d’avui no pensa pas parlar de grans tenors, ni de sopranos extraordinàries, ni d’enregistraments operístics que han entrat ja en la llegenda, i sí, contràriament, de com la il·lusió que arribem a escoltar el timbre cordial d’una veu, d’una veu escrita, pot esdevenir en bones mans una de les màximes realitzacions de l’art literari. Ho entendrem probablement molt millor davant d’una frase que per a molts dels meus lectors no serà nova. És una afirmació que ja van poder llegir fa uns mesos els qui segueixen assíduament aquesta mateixa revista (Lletres, 18, desembre 2005-gener 2006): «El monòleg dramàtic, encara que sigui la més modesta de les formes escèniques, és la més necessària per comprendre l’ànima humana i per expressar formalment la soledat moderna: algú que parla al mig del no-res». El col·laborador que la feia no era altre que el crític Jordi Julià, i si avui començo per subscriure-la no és per corporativisme editorial ni tampoc, posats a dir-ho tot, perquè l’autor sigui amic meu, sinó perquè entenc que pot ajudar-me a descriure perfectament quin és el valor i la talla de l’obra que em plau de comentar i que, amb el títol Tres poemes dramàtics, s’haurà fet, n’estic segur, un lloc de privilegi entre les novetats literàries d’enguany. Sembla d’antuvi que no caldrien gaire treballs per presentar la figura del seu autor, Iannis Ritsos (1909-1990), un dels principals lírics de la literatura neogrega del segle vint, de bracet amb noms de tant relleu i reconeixement internacional com els de Seferis o Elytis, però el cert és que si parem atenció a l’escassa presència que fins ara ha tingut la seva poesia en la nostra llengua, i encara a la ínfima proporció que aquesta suposa respecte del total de la producció del poeta, de dimensions colossals, no hi ha discussió sobre el fet que cal, d’entrada, estar plenament reconeguts a la iniciativa de Joan Casas, traductor de l’obra, de posar a l’abast del lector català una referència imprescindible en la poesia contemporània occidental.

Com pot ser, però, que estiguem tota l’estona parlant de poesia i que hàgim començat, en canvi, anunciant una reflexió sobre les formes escèniques? El mateix títol amb què ens arriben els textos de Ritsos es fa ressò d’aquesta aparent paradoxa. I és que les tres peces que s’agrupen en aquest volum observen una perfecta equidistància entre el poema i el drama. No perdéssim de vista, tanmateix, que un poderós vincle formal aproxima aquests dos gèneres, al capdavall molt més afins entre si que no pas a cap model propi de l’èpica: en tots dos hi manca la mediació d’una instància narrativa que ens presenti i qualifiqui la realitat, i és únicament la veu independent dels personatges o d’un entotsolat jo poètic allò de què disposem per recompondre el món en què l’autor ens hi ha volgut fer irrompre. És també el que ocorre en els tres monòlegs que signa Ritsos, que formen part d’una molt més àmplia sèrie de disset i que originàriament duen, en la seva edició de 1972, el títol general de Tetarté diastasé (La quarta dimensió); un fil conductor invariable els connecta, i és que donen veu a tot de personatges mitològics immediatament reconeixedors en el context de la cultura grega clàssica. L’edició que n’ha preparat Joan Casas sembla adir-se molt bé amb el caràcter alternatiu que promet el títol genèric de la sèrie, com si proposés l’obertura d’una dimensió distinta de les convencionals, perquè comprèn tres veus de dona que, a més, corresponen a tres figures no precisament centrals en les històries a les quals sabem que estan associades. La primera és Ismena, la germana petita de la inflexible i justiciera Antígona. La segona, Crisotemis, també la darrera filla d’Agamèmnon, a l’ombra dels seus germans Orestes, Ifigènia i Electra. I la darrera, d’un paper gens negligible en el conflicte en què va participar, però, fet i fet, també com a element passiu, és Helena, la dona de bellesa proverbial que, raptada per Paris, va acabar sent el definitiu casus belli entre els aqueus i els troians. Tres dones silenciades doncs, que, gràcies a l’artifici d’un monòleg dramàtic a la manera dels que va escriure Robert Browning un segle abans, prenen finalment la paraula.

El primer que sobta en la composició d’aquests monòlegs, és, com és natural, la seva factura més exterior. Emmarcats per sengles acotacions d’una pàgina, que els situen sumàriament en un espai i un moment —en tots tres casos, al capvespre— i en dibuixen la mínima, imprescindible acció, els textos es despleguen més enllà del mig miler de versos o, més ben dit, dels versicles (una denominació força més escaient si apreciem la notable llargada i irregularitat de cada seqüència), i amb un discurs tan fluent que no costa gens de fer-se el càrrec de per què estem parlant d’un poeta l’escriptura del qual va ser, durant mig segle i a cavall de tots els gèneres, exactament torrencial; si un dia T. S. Eliot va escriure que es reconeix un gran poeta en la manera com resol aquells passatges menys intensos però que són estructuralment imprescindibles, bé podríem dir que Ritsos excel·leix en la fluïda naturalitat amb què la veu del personatge passa d’una impressió lírica a la següent, i que impedeix que l’interès decaigui en cap moment. Gràcies a un vers àgil i natural, singular en la forma com sap investir de transcendència la referència quotidiana més humil —des d’una mirada que a algú li pot fer recordar el vers sensual, diürn i tendre, d’un Vicent Andrés Estellés—, les llarguíssimes tirades discorren amb una senzillesa que acredita que el traductor ha fet una feina admirable. Hi ha també un altre element que pot resultar xocant tan bon punt encetem la nostra lectura, com és el savi recurs a l’anacronisme amb què l’autor planteja cada peça: davant l’expectativa de capbussar-nos en el món arcaic dels mites hel·lènics, la inesperada menció del so d’un rellotge de paret, o del pas d’un cotxe, per exemple, produeix una sorpresa considerable. El cas és que Ritsos ha conjugat sense entrebancs el món d’ahir i el d’ara, i així poden coexistir missatgers, palaus i vinyes de ressonàncies homèriques amb fanals, camions, bombetes i màquines d’escriure, d’un arrelament en la modernitat urbana tan inequívoc que per força ens mena a preguntar-nos sobre el sentit d’un tan marcat procediment. Sens dubte, de la mateixa manera que en el seu compatriota Kavafis, el valuós repertori cultural del passat clàssic serveix al poeta no per a delectar-se en la seva nostàlgica evocació, sinó per a objectivar la pròpia i actualíssima misèria. Ben aviat ens adonem que, darrere qualsevol d’aquestes melangioses introspeccions, no som gaire més lluny de Camus o de Tennessee Williams que ho podem estar de Sòfocles. Elevats a mite, a forma intemporal de vida, la solitud, la vellesa, la culpa o el dolor esdevenen, quan el poeta com aquí sap de què parla, un referent inamovible, universal. Curiosament aquests «jos» mitològics no ens exclouen de la seva història, no ens en deixen al marge; ben al contrari, ens fan que ens hi immiscim, perquè la seva paraula pietosa i càlida ja fa el que cal per transformar aquella peripècia, despullada de la ganga de qualsevol narració, en història essencial.

Tampoc no podem desatendre el caràcter «pòstum», per dir-ho així, que adquireixen aquests parlaments: els lectors som assabentats que les seves tres protagonistes moren (el possible suïcidi d’Ismena és, tanmateix, solament suggerit) i que això passa poc després d’haver-los pronunciat davant el seu ocasional interlocutor, de manera que podem entendre que és la mort, aquesta mort que sembla passejar-se pels textos com la papallona negra i taronja que hi voleia per tots tres, allò que permet retre una imatge fixa i completa, individual, d’aquests tres éssers que són fets de memòria. La primera, Ismena, mira enrere melancòlica cap al seu fugaç passat feliç i reflexiona, serena però amarga, sobre els mals de la tirania i de les guerres, que tan a prop ha hagut de viure, sense el protagonisme de la seva germana, certament, però amb una idèntica renúncia a un viure ple, que ara és massa tard per poder recuperar. Crisòtemis, per la seva part, personifica la discreció total de qui ha viscut sempre ignorada pels altres, bolcada sobre una vida interior, contemplativa, i finalment Helena viu la seva decrepitud física (ella, que havia captivat Grècia i Troia!) en l’ombra d’una vellesa només il·luminada pel record d’un únic moment de llibertat, al marge dels patriarques que per ella combatien. Són tres identitats dibuixades amb una profunditat que explica que fins i tot la psicoanàlisi hagi recorregut tan sovint als arquetipus mítics perquè il·lustrin uns comportaments tan íntimament inscrits en la mentalitat humana. Ritsos també ho fa, i a més amb l’escreix artístic que prové de saber omplir de sentit qualsevol situació imaginativament descrita: passatges com el de la decadència posterior a la ceguesa d’Èdip, el de la nina bòrnia que enfronta Crisòtemis i Electra o la tirada en què els morts, «tan estúpids com nosaltres, però més tranquils», deambulen per la casa d’Helena, ens imposen poderosament la certesa que qui escriu és un dels grans. En tot cas, el tènue canemàs que el mite original proporciona al poeta no arriba a amagar mai que la seva preocupació és molt més general i que ateny fins i tot l’instrument amb què s’expressa, com diuen els bells versos que transcric:

Així doncs, ni els fets ni les coses no tenen cap importància; ni les paraules, encara

que les fem servir per anomenar tant allò que enyorem

com allò que no hem vist mai —les coses impalpables, com si diguéssim, eternes—,

paraules innocents, enganyoses, consoladores, sempre ambigües,

en la seva afectada exactitud; quina història més trista

donar nom a una ombra, pronunciar-lo a la nit al llit

amb el llençol apujat fins al coll, i escoltar-lo, ximples que som, pensem

que així agafem el cos, que ens agafa, que ens agafem al món.

En darrer terme, ja m’agradaria que aquest paper pogués servir com a prec, no pas perquè la gent del teatre del país, productors i directors, valoressin les possibilitats de representació d’aquests textos (a tant no arriba el meu candor, atrafegats com deuen estar, ben segur, en coses molt més transgressores i épatantes), però sí perquè almenys el consumat traductor que ha tornat a demostrar que és Joan Casas perseverés en la tasca de fer-nos una mica més rics, més savis, amb pròxims lliuraments del llarg seguit de monòlegs que va sortir de la ploma d’aquest excels poeta grec.