L’AMOR A LA NEU

 

ALÉXANDROS PAPADIAMANDIS

Traducció a cura d'Antoni Góngora

Cor de l’hivern. Nadal, Sant Basili[1], Epifania.

Ell es llevava de matí, es tirava sobre les espatlles el seu vell abric llarg de mariner, l’única peça de roba que es conservava encara del temps abans que prosperés, i feia cap al mercat del port, murmurant mentre baixava des la vella casa mig ruïnosa, de manera que el sentís la veïna:

—Això és passió, que no és sopa sense suc ni bruc...; és amor, que no és un vell xaruc.

Ho deia tan sovint, que les noies del veïnat que el sentien li van acabar traient el renom de «l’oncle Gianniós l’Amor».

Ja no era jove, ni ben plantat, ni tenia cèntims. Tot això ho havia perdut, juntament amb el vaixell, al mar, a Marsella.

Havia començat la seva carrera amb aquest abric, quan embarcà per primera vegada com a mariner en la bombarda del seu cosí. Havia adquirit, amb el que guanyava dels viatges, una part del vaixell, més tard havia aconseguit tenir la seva pròpia embarcació, i havia fet bons viatges. Havia vestit draps anglesos, armilles de vellut, copaltes, s’havia penjat rellotges amb cadenes d’or, havia fet diners. Però s’ho va polir tot oportunament amb les Frines[2] de Marsella i ja no li quedava res més que l’abric vell, que duia tirat damunt les espatlles quan baixava de matí al moll per embarcar com a acompanyant en alguna goleta de nòlit esquifit o per anar amb una barca aliena a treure algun pop de les aigües del port.

No tenia ningú al món, estava sol. S’havia casat i havia enviduat, havia tingut un fill i l’havia perdut.

I avançada la nit, a mitjanit, després d’haver begut uns quants gots per oblidar o escalfar-se, tornava a la casa vella mig en ruïnes, abocant la seva pena en cançons:

 

Carreró llarg, carreró estret, que fas baixada,

fes-me veïnat de la teva veïnada.

 

Altres vegades planyent-se en un to més alegre:

 

Veïnada, veïnada, xerraire i falsa,

no has dit mai: Gianniós vine i passa.

 

Un hivern rigorós, el cel tapat durant dies. Neu dalt les muntanyes, aiguaneu al camp. El matí recordava la cançó popular:

 

Plou, neva i plou,

i el capellà son molinet remou.

 

No era el capellà qui molia, sinó la veïna, la xerraire i falsa, de la cançó de l’oncle Giannós. Perquè era això: una molinera que treballava a mà, fent girar el molinet. Cal dir que, en aquell temps, els notables del país tenien a menys de menjar pa pastat amb farina de molí d’aigua o de vent i la preferien mòlta amb molinet.

I tenia una bona clientela, la Xerraire. Resplendia tota, tenia els ulls grans i color a les galtes. Tenia el seu home, quatre fills i un ase petit per traginar la farina. Els estimava a tots, l’home, els fills i l’asenet. L’oncle Gianniós era l’únic a qui no estimava.

Qui el podia estimar? Estava sol al món.

 

S’havia enamorat de la veïna, la Xerraire, per oblidar el vaixell, les Lais[3] de Marsella, el mar i les seves ones, els patiments, les disbauxes, la seva dona, el fill. S’havia donat al vi per oblidar la veïna.

Sovint, quan tornava de nit, a mitjanit, i la seva ombra llarga, alta, prima, amb l’abric que li fugia i li relliscava de les espatlles, sorgia al carreró llarg i estret i les volves de neu, mosques blanques, borrallons de cotó, s’arremolinaven a l’aire i queien a terra, i veia blanquejar la muntanya enmig de la foscor, la finestra de la veïna tancada, muda, i la claraboia que brillava entelada, boirosa, i sentia el molinet que encara carrisquejava, i que s’aturava, i sentia la seva llengua que molia, tot recordant el seu home, els fills, l’asenet, tot el que ella estimava, mentre que a ell ni es girava a mirar-lo, aleshores s’ensopia, fumat com una abella, narcotitzat com un pop, i es lliurava a reflexions filosòfiques i a imatges poètiques.

—Si l’amor tingués fletxes!... Si tingués paranys!... Si tingués foc!... Per poder travessar les finestres amb les seves fletxes... per escalfar els cors... per parar les seves trampes a la neu... El vell Feretzelis agafa milers de merles amb els seus llaços.

Imaginava l’amor com una espècie de vell Feretzelis, que es passava el dia al puig alt cobert per l’ombra dels pins, ocupat a parar trampes a la neu per atrapar els cors innocents, com merles embalbides pel fred que cerquen inútilment descobrir una darrera oliva que hagués quedat per terra a l’oliverar. Havien desaparegut els petits fruits allargats dels ullastres a la muntanya de Varandà, havien desaparegut els murtons de les murtres oloroses al barranc de Mamú: ara les merles cantaires amb el seu plomatge fosc, les dolces merles de bec groc i els tords alegres cauen víctimes del llaç del vell Feretzelis.

 

La nit següent tornava, no molt begut, llançava una mirada a les finestres de la Xerraire, alçava les espatlles i murmurava:

 —Un Déu ens jutjarà... i una mort ens separarà.

I després afegia amb un sospir:

—I un cementiri ens ajuntarà.

Però abans d’anar a dormir, no podia deixar de cantussejar la cançó de costum:

 

Carreró llarg, carreró estret, que fas baixada,

fes-me veïnat de la teva veïnada.

 

 

L’endemà a la nit la neu havia estès el seu llençol de cap a cap del carreró llarg i estret.

—Un llençol blanc... ens emblanqueixi a tots als ulls de Déu... que ens emblanqueixin les entranyes... que no tinguem mal cor dins nostre.

Vagament li venia a la imaginació una imatge, una visió, un somni despert. Era com si la neu pogués aplanar-ho i emblanquir-ho tot, tots els pecats, tot el passat: el vaixell, el mar, els copaltes, els rellotges, les cadenes d’or, les cadenes de ferro, les prostitutes de Marsella, la disbauxa, la desgràcia, els naufragis. Com si cobrís, purifiqués, emboliqués totes les coses en una mortalla perquè no s’hagin de presentar nues i espitregades, com sortides d’orgies i balls estrangers, davant els ulls del Jutge, de l’Etern, del Santíssim. Emblanquia i amortallava el carreró llarg i estret amb la seva baixada i amb la seva pudor, la petita casa vella que s’ensorrava i l’abric brut i esparracat. Amortallava i cobria la veïna xerraire i falsa i el seu molinet i la seva afabilitat i falsa cortesia, la seva xerrameca, i el seu resplendor i el seu color i el seu coloret, i el seu somriure i el seu home, els seus fills i el seu asenet: tot ho cobria, ho emblanquia, ho purificava tot!

 

La nit següent, la darrera, a mitjanit, va tornar més borratxo que mai.

Ja gairebé no s’aguantava dret, ja gairebé no es podia moure ni respirar.

Un hivern rigorós, un casa que s’ensorra, un cor devastat. Solitud, tedi, món dur, dolent, mesell. Una salut arruïnada. Un cos turmentat, malmès, entranyes desfetes. Ja no podia viure, sentir, gaudir. No podia trobar consol, escalfor. Bevia per mantenir-se dret, bevia per caminar, bevia per lliscar. Ja no trepitjava el sòl amb seguretat.

Va trobar el camí, el va reconèixer. S’agafà de la paret. Trontollà. Hi recolzà l’esquena, afermà els peus. Murmurà:

—Si el foc tingués amor!... Si els llaços tinguessin neu...

Ja  ni tan sols no podia formular una frase coherent. Confonia paraules i significats.

Va tornar a trontollar. S’agafà del muntant d’una porta. Per error tocà la baula. El picaporta sonà fort.

 —Qui és?

Era la porta de la Xerraire, la veïna. Si es jutjava per les aparences, es podria interpretar que tenia la intenció de pujar, a les bones o a les males, a casa seva. Per què no?

A dalt hi havia moviment de llums i persones. Potser es feien preparatius. Nadal, Sant Basili, Epifania, vigília de festes. Cor de l’hivern.

—Qui és? repetí la veu.

La finestra grinyolà. L’oncle Giannós era just sota el balcó, invisible des de dalt. No és res. La finestra es tancà bruscament. Si només hagués tardat un instant!

L’oncle Giannós s’aguantava dret al muntant. Va provar de cantar la seva cançó, però al seu cervell enfonsat a l’abisme li venien com naufragis les paraules:

Veïna xerraire, carreró llarg!...

Amb prou feines va poder articular les paraules i gairebé ni es van sentir. Es van perdre en el soroll del vent i el remolí de la neu.

—Jo també sóc un carreró, va murmurar... un carreró de carn i ossos.

Va deixar anar la baula. Trontollà, tentinejà, s’inclinà i caigué. Va quedar estès damunt la neu, ocupant amb el seu llarg cos tota l’amplada del carreró llarg i estret.

Va intentar aixecar-se una vegada i després s’ensopí. Trobava una calor terrible a la neu.

«El foc tenia amor!... Els llaços tenien neu!»

I la finestra s’havia tancat un instant abans. Només que hagués tardat un segon més, el marit de la Xerraire hauria vist l’home caure damunt la neu.

Però no el va veure ni ell ni ningú més. I va caure neu damunt la neu. I la neu s’acumulà, s’amuntegà amb dos pams de gruix, culminà. I la neu esdevingué llençol, mortalla.

I l’oncle Giannós es tornà completament blanc i s’adormí sota la neu, per no haver de presentar-se nu i espitregat, ell, la seva vida i els seus actes, davant el Jutge, l’Etern, el Santíssim.