ALS LECTORS

 

 

Heròdot va creure oportú exposar al començament de la seva història els motius que el van moure a narrar els trofeus de Milcíades i els amors bestials de les dones d’Egipte. Els historiadors posteriors, Tucídides, Tàcit, sant Lluc, Gibbon i Guizot, es van afanyar a imitar aquest bon exemple del pare de la història, de manera que totes les històries comencen invariablement amb una justificació de l’historiador, de la mateixa forma que els poemes èpics comencen amb una invocació a la Musa. Així, doncs, jo també em sotmeto a aquesta regla històrica i m’afanyo a exposar, per tal que no sigui acusat de profanador de tombes extravagant, com és que he torbat el repòs de la Papessa Joana, que descansava en pau des de feia tants segles.

El sentiment religiós floria encara a Occident (o sigui, hi havia persones que menjaven llagostes el divendres i besaven el cordó dels monjos) quan, fa una vintena d’anys més o menys, infant encara, em vaig traslladar a Itàlia. Seguint el costum d’allà, passava molts mesos de l’any al camp i sovint, durant els llargs vespres de la tardor, mentre els cargols s’arrossegaven damunt les vinyes despullades i creixien els bolets sota els castanyers, m’asseia vora el foc dels veremadors, de qui no escoltava una altra cosa que miracles d’imatges sagrades, espectres que s’escapaven de les seves tombes i ànimes que fugien del purgatori, de manera que aquell contacte amb el món pagès m’havia fet una mica supersticiós; al papa, de qui sentia que obria i tancava la porta del Paradís, sempre en amistosa companyia de l’Esperit Sant que cada matí volava a la seva espatlla, i que oferia els seus sagrats peus als reis perquè els besessin, jo el considerava llavors un ésser extraordinari i fabulós, una mena d’aeròstat suspès entre el cel i la terra.

En aquesta disposició d’esperit em trobava, vivint a Gènova, quan va esclatar la revolució de 1848 que va sotragar tot Itàlia. Els capellans i la religió van ésser inclosos, com succeeix a totes les convulsions polítiques d’Occident, en l’anatema contra els reis i la tirania. Des de feia alguns anys planava damunt aquesta infortunada península un esperit maligne que insuflava descontent, desobediència i una set insaciable de llibertat a tots els cors. Cruixien els trons com si estiguessin a punt d’ensorrar-se, cruixien encara més fort les dents dels reis. Paraules malsonants i poc habituals per a les orelles italianes: constitució, guàrdia nacional, llibertat de premsa, propietat comunal ressonaven pertot arreu com xiulets d’escurçons. La fe cega, tants segles avesada a la simpatia i les atencions envers els cecs, era rebutjada a puntades de peu, talment un captaire molest, i, aterrida, fugia a les muntanyes on cercava asil sota el sostre dels pagesos i on fins i tot trobava sovint la porta tancada i inexpugnable. Però, mentre la desgraciada vagava per les tenebres ensopegant a cada passa, els reis, que hi basaven el seu poder, es movien; la rebel Gènova era assetjada, les bombes destrossaven les teulades de les cases, els infeliços habitants es refugiaven als soterranis on es guarden els atuells més fràgils, les ampolles. En un d’aquests cellers em vaig refugiar jo a mitjanit amb els de casa i els veïns que venien a cercar asil sota els plecs de la bandera grega. Més de cinquanta persones, homes i dones, senyors i peixateres, comtesses i carboners, ens amuntegàvem en aquell lloc estret entre ampolles i gerros, cebes i figues seques. Les bales genocides de Víctor Manuel erraven el seu objectiu tirànic i, ben al contrari, ensorraven els vells baluards de la desigualtat social, estrenyent les files dels seus pàl·lids súbdits en la germandat democràtica en l’horror. Al principi una tristesa i silenci sepulcrals regnaven en aquella assemblea subterrània. Però la casa tenia cinc pisos i les voltes del celler eren sòlides i inaccessibles per a les bales, de manera que les cares dels que m’envoltaven, que al principi eren d’un color verd pàl·lid com el vidre de les ampolles que hi havia a l’entorn, anaven reprenent gradualment un color més humà. Gairebé sense por sentíem els esclats sinistres del carrer, segurs que la Mort que penjava damunt dels nostres caps no podia, per més que s’inclinés, arribar tan avall. Allunyat el perill, els frens que retenien les boques italianes es van anar afluixant a poc a poc; el ressò de la volta repetia paraules incoherents, promeses de ciris a la Verge, recriminacions dels homes, invocacions als sants i terribles malediccions contra el Bombardatore. Però, tal com als combats d’Ariosto quan dos herois il·lustres arriben a les mans i els altres combatents baixen les armes i resten en silenci contemplant la lluita, de la mateixa manera van callar un darrera l’altre els que es trobaven al celler, quan l’abat de Sant Mateu de cabells blancs i el vell redactor del Diari de Gènova, asseguts cara a cara en bótes enfrontades, van començar a disputar sobre llibertat i reis, sobre progrés i papat. Els fets que es desenrotllaven damunt de nosaltres feia aquella discussió més oportuna que qualsevol altra; tots dos adversaris estaven ben preparats per a tals combats i els oients els envoltaven, com els cartaginesos a Eneas, obrint les boques i les orelles. El periodista afirmava que les desgràcies que patíem provenien de la influència clerical i l’abat insistia a considerar la sang fraternal vessada al nostre voltant com un sacrifici expiatori a l’Altíssim. Mentrestant la nit avançava i la discussió no semblava tenir fi. Les llengües es cargolaven juganeres i agudes com espases de duelistes, i jo, que m’havia anat acostumant a aquells cops de llengua, queia en un ensopiment progressiu i involuntari, tot reposant el meu cap de disset anys damunt els genolls de la veïna, quan de sobte relats estranys van expulsar la son lluny de les meves parpelles. L’irascible periodista, perdent finalment la paciència per l’obstinació de l’abat que als arguments més raonables insistia a respondre amb sentències monacals i fragments de Bonald i De Maistre, va canviar de tàctica. Perduda l’esperança d’obrir els ulls a aquell bon cristià que temia la llum com les ratapinyades els raigs de sol, va deixar de discutir i intentava ara fer els seus ídols detestables i ridículs davant dels presents. Desplegant les pàgines més brutes de la història dels papes, en recollia tot oprobi i tota taca i l’escopia, talment saliva d’escurçó, a la cara del pobre capellà. Ens va presentar Benet IX, Gregori VI i Silvestre III, papes coetanis, Cèrber tricèfal, excomunicant-se els uns als altres i inundant Itàlia de sang; a Zacaries condemnant a les flames els geògrafs que ensenyaven l’existència d’antípodes, perquè, en el súmmum de la seva saviesa, considerava que, si hi havia antípodes, havien d’existir dos sols i dues llunes; a Esteve VII, infame profanador de tombes, desenterrant el seu predecessor Formós, arrossegant-ne el cos en descomposició davant el concili i sotmetent-lo a un interrogatori ridícul i abominable; a Joan XXII passant-se la vida cercant la pedra filosofal i trobant-la finalment en la redacció d’una llista on s’assenyalava el preu exacte de l’absolució de cada pecat, assassinat, violació o un altre; a Juli III, nou Cal·lígula, el presentava entre copes i dones investint Cardenal el seu mico; i a Joan XII estenent les tovalles de la sagrada mesa sota els peus de la seva amant, emborratxant-se amb ella en els calzes dels misteris i finalment assassinat pel marit d’ella o pel diable, com volen els cronistes (bé, entre diable i marit deshonrat hi ha algun tret comú). Això deia el vell enmig d’un profund silenci, interromput de tant en tant per una bomba que esclatava més a prop o per la caiguda d’un sostre. Entre els que escoltaven, uns se senyaven, altres es tapaven les orelles i les dones amagaven el cap al davantal; però què va passar en mi quan l’orador implacable, no satisfet amb les ignomínies dels papes mascles, va començar a narrar la història de la Papessa Joana? Amors, maternitat i part d’un Papa enmig d’una plaça!

No gaire després es va fer de dia, les detonacions es van espaiar i poc a poc van cessar. La inexpugnable Gènova va capitular després d’un setge de tres dies i va lliurar a les urpes del tirà, com anomenaven llavors Víctor, els caps de la revolució, que el dia següent va ésser rebatejada rebel·lió. Els mercaders vestits amb uniforme de guàrdia nacional, els tenors i els barítons de l’òpera, que, després de netejar-se els afaits de les galtes i de cenyir-se les espases medievals, cantaven Llibertat o Mort pels carrers, els estudiants, que es vantaven d’ésser capaços de fer fugir les hordes del tirà amb els llibres de dret o medicina com a úniques armes, tots ells van desaparèixer al primer esclat de les baionetes reials, com els martinets de nit quan surt el sol. Les mateixes italianes, que tantes banderes havien brodat i tantes cintes tricolors havien teixit, recordaven de nou els preceptes del confessor i, quan algun oficial les besava enmig de la plaça, paraven l’altra galta a l’ofensa.

Pocs dies després banderes vermelles, himnes a la llibertat, sang de màrtirs, bales i ruïnes s’havien oblidat. Però jo no vaig poder oblidar la Papessa. L’escena estranya en què vaig sentir-ne la història, la figura rara de l’orador, el soterrani, la por, la matança de fora, tot això feia tan inesborrable aquella imatge en el meu cor, com les petjades del Salvador a les roques de Judea.

Des de llavors moltes vegades em va visitar en somnis l’ombra fúnebre de na Joana amb un nadó mort als braços, i durant el dia cercava informació sobre aquesta heroïna única de totes les maneres possibles. Preguntava als mestres, als criats, al pagès que cavava els solcs i al caputxí gras que em pidolava un òbol; vaig passar hores senceres a casa dels llibreters ensumant la pols de volums arnats amb l’esperança de trobar els rastres de la meva Papessa, els quals, però, havien estat esborrats amb tanta cura pels capellans d’Itàlia, que, després d’una llarga recerca i de cridar sovint, com el papagai de Cèsar, «Tempus et labor oleunt», la meva curiositat, sense haver trobat ni una engruna, finalment va morir de gana.

Uns quants anys més tard era a Berlín i, com que no coneixia encara l’ús de la pipa ni de la cervesa ni dels balls públics, em trobava desvagat i aïllat entre atrafegats estudiants estrangers. L’avorriment i l’ociositat són, com he pogut observar moltes vegades de llavors ençà, els principals, per no dir els únics, mòbils de l’amor, capaços de revifar les passions antigues a falta de noves. Això és el que va succeir amb el record de la Papessa Joana.

El matí d’un dia de festa en què el cel de Berlín, amb la intenció, pel que sembla, de justificar el text de Moisès, va obrir les seves rescloses, em vaig refugiar a la biblioteca deserta i, mentre passejava els meus badalls i tedi de sala en sala, em vaig trobar de sobte a la galeria immensa on dormen un son profund i impertorbable els llibres teològics de l’Edat Mitjana, embolcallats amb una capa espessa de pols blanca com morts coberts amb els seus sudaris. L’olor de formatge recorda la pàtria als suïssos, la de la palla l’estable als ases i la de les flors l’estimada als amants; a mi l’olor de paper vell em va despertar immediatament el record de la Papessa.

«Aquí», em vaig dir, mentre contemplava aquell munt polsegós, «hi ha la solució a l’enigma que m’ha tingut tan ocupat». I amb el permís del bibliotecari per prendre també un drap i fer nets aquells patracols plens de floridura, vaig començar, de volum en volum i de full en full, a cercar els rastres de la meva heroïna. Amb l’ajut de la col·lecció dels Rerum Germanicarum, de les llistes de Du Fresnoy i les dissertacions de Bayle i Spanheim, vaig poder en l’espai de pocs mesos,

 

                              Veterum volvens monumenta virorum,[1]

 

llegir i reunir en dos quaderns gruixuts la major part del que s’ha escrit en vuit segles en suport o refutació del papa femella. Però llavors era tal la meva falta d’experiència en aquesta mena de recerques, que sovint em veia obligat a llegir un capítol sencer o un volum infòlio abans de reposar la vista damunt el passatge que cercava i així, sense voler, em vaig assabentar de multitud de detalls curiosos sobre la religió i els usos i costums d’aquells segles foscos.

Aquesta és la gènesi de la Papessa Joana, que durant gairebé cinc anys vaig deixar en la premsa de la meva fantasia i després,

 

                                                      venutomi inanzi

                              Un che di stampar libri lavora,

                              Dissi stampami questo alla malora.[2]

 

Tan bon punt vaig començar a escriure em vaig adonar com seria de sec i tediós per a la majoria el simple relat històric dels fets de na Joana, de qui la major part dels lectors ignoren fins i tot l’existència. Limitant, doncs, aquesta part de l’obra a la Introducció, vaig convertir la resta de l’obra en una mena d’enciclopèdia narrativa de l’Edat Mitjana i en particular del segle IX.

Gràcies als poetes, als escriptors i als artistes cada època i cada país des de l’origen del nostre planeta són més o menys coneguts per tothom. Cada segle i cada poble ens han deixat un monument que representa els homes de l’època, els hebreus les Escriptures, els egipcis les piràmides i els grecs la Ilíada. Des d’Eva, de qui Moisès i Milton van cantar els amors, fins a Cimodocea, de qui Chateaubriand va trenar una corona martirial, la cadena és gairebé ininterrompuda. A quina època pot recórrer el viatger o a quina platja pot arribar, sense trobar rostres coneguts i somrients, amics que li allarguin la mà, una Raquel que ofereixi aigua als seus llavis assedegats o una Nausica que l’acompanyi fins a un sostre hospitalari?

Però baixem del nostre Pegàs abans que perdi les ferradures i observem que tothom coneix les barbes dels Patriarques, els mantells dels filòsofs grecs, les falanges macedònies, les perruques rosses de les meuques de Roma, les pells virolades dels bàrbars del nord, els cordons de nusos dels màrtirs cristians i tot allò que han escrit els poetes i els escriptors que ens han ensenyat a l’escola o hem llegit en traducció. Molt més coneguts són els herois revestits d’armadures i les heroïnes vestides de blanc que van aparèixer a les acaballes de l’Edat Mitjana, els Amadís, els Tristany, els Cor de Lleó, els Templers, els Abenserraigs, les Violant, les Hermínia, les Armida, dels quals tothom coneix les divises, les armadures, els amors i les gestes pels llibres de Walter Scott, els versos de Víctor Hugo, les col·leccions dels museus i les obres de Rossini i Mayerbeer.

Però des del segle setè fins a l’onzè, des del darrer emperador romà fins al primer cavaller, qui eren els que habitaven el nostre planeta? Què feien, què menjaven, en què creien i com vestien? Aquesta pregunta només la pot respondre l’historiador professional, que assumeix la tasca desagradable de fullejar les col·leccions immenses de cronistes medievals, les vides de sants plenes de floridura, les ximpleries indigestes en grans infòlios dels monjos, les obres de Cassiodor, Cesari, Alcuí, sant Agobard, Raban Maur i molts i molts altres llibres només coneguts pels savis i les arnes, llibres que Muratori anomena sterili steppe della letteratura del medio evo, o sigui, «estepes ermes de la literatura medieval».

En aquestes estepes vaig errar-hi seguint el rastre de na Joana. Tal com al viatger que visita indrets llunyans i inaccessibles li plau de recollir algun record de les seves peregrinacions, una fulla de l’arbre que dóna ombra a la font del desert, una petxina d’una platja desconeguda per als navegants o una flor nascuda en un cim no fressat, de la mateixa manera jo també, de cada un d’aquells volums condemnats a un oblit etern, n’arrencava com a record un passatge que descrivia costums passats, creences estranyes, supersticions populars, romanalles del paganisme i qualsevol altra cosa que trobava que hagués escapat a l’atenció dels historiadors moderns, que, dedicats a les teories generals i més interessats a justificar a través de la història els objectius i les tendències del partit a què pertanyen, no tenen ni temps ni lloc per a aquests detalls.

Amb aquestes pedres recollides vora les mateixes fonts llotoses de l’Edat Mitjana he construït o, millor dit, he intentat construir un mosaic que donés una imatge una mica fidel d’aquella època tenebrosa, de la qual, pel que en sé, encara no s’ha compost cap obra accessible per a tothom i escrita a consciència, que la doni a conèixer de forma clara com les Aventures de Telèmac ho fan amb la Grècia dels herois, el Màrtirs amb la Roma de la decadència i Ivanhoe amb l’Anglaterra dels cavallers. Adonant-me de seguida com era d’insuficient la meva capacitat per a una tasca semblant i de la meva inferioritat en relació amb els que han emprès tals treballs, he tingut, si més no, l’ambició de no quedar enrera pel que fa a l’exactitud històrica.

Cada frase de la Papessa Joana, gairebé cada paraula, es fonamenta en el testimoni d’un escriptor contemporani. Les anècdotes monacals han estat preses de les cròniques dels monestirs de l’època; els miracles, de les vides de sants medievals; la descripció de les cerimònies, de les cartes d’Eginard, d’Alcuí i de la Història Eclesiàstica de Gregori de Tours; les creences teològiques estrafolàries, de les obres dels teòlegs contemporanis sant Agobard, Hincmar, Raban, etc. Totes les descripcions de ciutats, habitatges, vestits o menjar són exactes fins en el més mínim detall, com en part es pot veure per les notes de l’obra, que podia haver multiplicat fàcilment, però abans de fer un llibre més voluminós has de saber primer si vols ésser llegit o no.

Tot això no ho dic ara per fer gala d’erudició, sinó simplement per mostrar com respecto el públic. Aquest respecte pel lector, cosa mai vista i estranya entre nosaltres, mereix, crec, l’acollida amable que totes les persones ben educades dispensen als estrangers.

Però el respecte envers el públic, tot i ser una virtut tan digna de respecte com un pare de família vestit amb uniforme de la guàrdia nacional, no és suficient per als lectors, que, a més a més, exigeixen a l’escriptor que no els adormi. Entre els grecs els fulls impresos tenen el mateix poder narcòtic que les fulles de jusquiam, i és per això que la majoria no gosen tallar-les, sinó que lleguen verges i intactes a les generacions venidores els productes de la nostra literatura.

Un escriptor anglès, Swift em sembla, explica que els habitants de no recordo quin lloc són tan impassibles i distrets que, quan algú els adreça la paraula, els ha de tustar el cap de tant en tant amb una carbassa seca per tal que no s’adormin mentre hi parla. Jo també vaig pensar d’utilitzar un antihipnòtic semblant contra la impassibilitat del lector grec; a falta de carbassa vaig intentar de conjurar els badalls recorrent en cada pàgina a digressions inesperades, comparacions sorprenents o contraposicions de mots estranyes, embolcallant cada idea amb una imatge, per dir-ho així, palpable, i adornant fins i tot les qüestions més serioses de teologia amb serrells, borles i picarols com la faldilla d’una ballarina espanyola.

Aquesta manera d’escriure, que va introduir Byron entre els anglesos, Heine entre els alemanys i Murger i Musset a França, té el seu origen en els poetes italians de la decadència, que, perduda l’esperança d’escalar els cims on el Dant i Petrarca havien posat la seva bandera, van cerca un altra via més accessible, ja no per aconseguir la glòria, sinó la popularitat. Per cert, aquesta mena de literatura s’assembla a aquelles dones coquetes que, privades de bellesa i comptant amb més anys que dents, cerquen per tots els mitjans —afaits, somriures, promeses enganyoses i vestits escotats— atreure, a falta d’amor cast, els desigs o almenys la curiositat dels espectadors.

No pretenc aquí elogiar aquesta escola ni recomanar-la, però vaig creure que aquesta sal era l’única amb què es podia amanir la més indigesta de totes les viandes, la història eclesiàstica medieval. Un cuiner, Vatel, em sembla, es vantava de poder cuinar un boc, o fins i tot una rata, amb tant d’art, que els comensals se’n llepessin els dits; jo, però, consideraré una gesta si, sigui quin sigui el condiment, he pogut fer, no ja gustós, sinó simplement suportable un monjo de l’Edat Mitjana.

Abans de posar fi a aquest llarg pròleg, potser caldria, atès que escric a Grècia, donar explicacions per la llibertat que domina en moltes parts del meu llibre, o sigui, per dir de vegades les coses pel seu nom en comptes de recórrer a aquelles perífrasis amb què els decents cobreixen les seves idees indecents, com els nostres primers pares van cobrir la nuesa amb fulles de figuera. Ho podria haver fet copiant les teories literàries amb què Voltaire, Byron, Casti i d’altres van encapçalar les obres del mateix gènere. Però, com diu el proverbi francès, comparaison n’est pas raison, i, a més a més, em cansen les tautologies. L’única cosa que puc dir és que he considerat aquesta llibertat tan necessària i natural per al tipus de narració com la sal per al mar.

Qui hagi llegit la Donzella d’Orleans, el Don Juan o els poetes italians del segle XVI segur que no acusarà la Papessa Joana d’ésser massa descarada, i qui conegui l’Edat Mitjana, qui hagi estudiat els cronistes, les vides de sants i els Pares de l’Església confessarà sens dubte que, comparat amb els seus escrits, el llibre que teniu a les mans s’assembla a aquella donzella amb què somiava sant Basili «dreta com una púdica estàtua damunt el pedestal marmori de la virginitat, insensible a tota fantasia o contacte».

Molts segurament m’imputaran com a pecat més greu l’atreviment amb què remoc el llot eclesiàstic de l’Edat Mitjana a Occident i a Bizanci, desviant-me també de vegades amb digressions sobre la situació actual de la nostra Església, però el lector imparcial del meu llibre es convencerà, si més no, que no hi ha ni rastre d’intenció polèmica. Les turpituds dels francs i dels orientals són exposades amb la mateixa freda imparcialitat, les visions dels teòlegs medievals i els somnis dels professors alemanys són ridiculitzats amb la mateixa predisposició. Allà on trobava alguna cosa que pogués donar peu a una burla aprofitava l’ocasió sense importar-me si s’amagava en un monestir o en una acadèmia, sota l’hàbit d’un monjo o el mantell d’un filòsof.

Les extravagàncies religioses o filosòfiques des de la creació del món fins a nosaltres són exposades amb la mateixa impassibilitat amb què el navegant anota la direcció del vent al seu diari. Sant Basili, Pascal i Chateaubriand van defensar el cristianisme; Libani, Voltaire i Strauss el van atacar en nom de la humanitat i de la filosofia; tots van escriure amb passió i, com afirmen ells mateixos, amb convicció en els seus principis religiosos i filosòfics. Però cada cop que llegeixo un llibre escrit amb intenció i convicció sobre aquesta matèria, de seguida em ve al cap el passatge d’Isidor que parla dels teòlegs de la seva època: «Arrossegats pel furor de l’ambició fan gala d’estar en desacord sobre coses divines i superiors a la raó». I jo confesso sense rubor que no he tingut més objectiu

 

                              Unless it were to be a moment merry.[3]

 

De les meves opinions sobre les cerimònies actuals de l’Església Ortodoxa només puc dir que, siguin quines siguin les conviccions íntimes de les persones, un culte exterior a la divinitat s’ha considerat necessari sempre i a tot arreu. El cristià simple entra a l’Església per trobar consol tot esperant els diamants i maragdes del Paradís de l’Apocalipsi, i el filòsof hi reflexiona sobre l’infinit, l’ideal, el destí de l’home i altres nusos filosòfics semblants. El pensament de tots dos, però, s’eleva a reflexions que estan per damunt dels problemes quotidians, tots dos surten d’aquell recinte sagrat superiors a si mateixos i comprenent la veritat de les paraules de Jesús que «no sols de pa viu l’home».

Però aquest culte, per complir els seu objectiu, ha d’estar d’acord amb les idees, els usos i costums dels homes, contínuament modificats per la civilització que progressa o simplement canvia. «El santuari», diu el cristianíssim Chateaubriand, «ha de restar inalterable, però els seus ornaments varien segons les èpoques». Els occidentals, convençuts d’això ja fa molt, han fet fora de les esglésies tot allò que no s’adiu amb els gustos dels contemporanis: la durada de la missa s’ha reduït a un quart d’hora, els dejunis són suportables, els capellans ben educats, les imatges alegren la vista i la música captiva l’oïda, de manera que tothom pot ésser un bon cristià sense gran esforç o desplaer.

Però nosaltres vam considerar convenient mantenir-nos aferrats a les fórmules medievals com les ostres a la roca. El nostre ofici dura dues hores, com en temps de sant Basili i ningú no l’escolta; els sacerdots són elegits entre les deixalles de la terra com en temps de l’apòstol Pau i ningú no n’escolta els consells; als monjos els toca fer dejuni i cap no en fa; les imatges són monstruoses i ningú no les besa; i dels nostres càntics nasals eclesiàstics considero sobrer dir-ne res aquí.

De tot això resulta que entre els pobles cristians nosaltres, almenys les classes cultivades, som els únics que ens veiem privats, ja no dic de la fe, perquè aquesta privació s’ha convertit en un mal general, sinó de tot culte exterior, que, com s’ha dit més amunt, té les seves coses bones, ja que recorda a l’home que, a part dels plaers carnals, n’hi d’altres. Pel que fa a mi, cada cop que m’he agenollat sota les voltes d’una església gòtica, que he besat una imatge de Rafael o que he dreçat les orelles a una melodia sagrada de Mozart o Rossini, he sentit sempre renovat al meu cor el sentiment religiós i, oblidant la història eclesiàstica, he cridat «E pur si muove» com Galileu, mentre que aquell que entra en una de les nostres esglésies es veu envaït per un únic sentiment, el desig de sortir-ne.

De la correcció o almenys de la veritat de tot això només un cec o aquell que no vol veure-hi pot dubtar-ne. Si hi ha entre nosaltres homes assenyats que pensin que cal tenir esglésies desertes i un clergat analfabet i menyspreat, que el nas és l’òrgan més adequat per alabar l’Altíssim, Kalokeriní un llibre moral per a les joves i el Manual del Confessor de Nikodimos el vademècum adequat per a un sacerdot, espero jo també posar seny per tal de compartir la seva opinió. I altres, tot i confessar que aquest estat de coses no és bo, mantenen que cal que romanguin intactes en agraïment a l’Església que ens ha alliberat del jou estranger i per la qual esperem tard o d’hora la realització de la gran idea, és a dir, l’alliberament de l’Epir i la Tessàlia.

Realment és una forma estranya d’agraïment, en virtut del qual, en comptes de curar les ferides de la nostra Església salvadora i de vestir-la decentment, la deixem desemparada i menyspreada sota els parracs sòrdids de l’Edat Mitjana. Els que la volen utilitzar com instrument d’objectius polítics semblen oblidar que el temps dels miracles fa molt que ha passat, que el sol ja no s’atura i que les muralles que ens separen dels nostres germans subjugats no seran enderrocades pels càntics nasals dels nostres sacerdots, com les de Jericó al so de les trompetes de Josuè.

Tot el que he exposat anteriorment ho he fet per evitar malentesos i no, no cal dir-ho, per justificar el llibre, que lliuro a la indulgència dels lectors. Als crítics els recordo que només conté coses i fets basats en testimonis indubtables, de manera que aquells que tinguin ganes de criticar hauran de recórrer a «res et non verba». Les protestes vagues i sense fonament en nom de la moral, la moralitat, la moralització, o com li vulguin dir els nostres diaris, a part de no significar res, recorden la frase del poeta anglès, segons el qual «només els immorals parlen de moral».

 

Atenes, 1 de gener de 1866.