LA PAPESSA JOANA I LA MORAL

 

 

 

CARTES D’UN AGRINIOTA

 

 

 

CARTA I

 

 

 

Agrini, 1 de maig, 1866

 

Distingit Sr. editor del diari Avguí

 

Em dic Surlís, visc a Agrini, a prop del riu i sóc subscriptor del vostre excel·lent diari. De jove vaig anar a Pàdua a estudiar medicina i després vaig tornar aquí, on em vaig casar i on visc des de fa trenta-set anys. Però Déu no m’ha concedit ni malalts ni fills; fa dotze anys es va emportar la meva dona i, perquè no quedés sense patiments, en lloc seu em va enviar un reumatisme agut que em va deixar paralític. Ara camino amb crosses; però, com que sóc una persona pietosa, cada dia dono les gràcies al bondadós Déu, que m’ha deixat coix potser perquè pugui arribar més tard a la darrera mansió. L’únic entreteniment que m’ha quedat són el meu tros, que em proporciona l’aliment, el vostre diari i la meva biblioteca. Hi tinc, tot seguint el costum dels metges que han estudiat a Pàdua, més poetes, escriptors i filòsofs que no pas metges: Homer, Plató, Dant i Virgili, que admiro i reverencio com objectes sagrats, i per això no els obro mai, i a part d’aquests, Catul, Tassoni, Byron i altres de menys talla, la companyia dels quals prefereixo a les converses dels meus amics agriniotes, que per aquesta raó m’han declarat misantrop. Però es tracta d’una trista calúmnia, perquè, ben al contrari, estimo tant els homes que si tingués diners, o, si més no, cames, no romandria ni un segon a Agrini.

Però deixem els agriniotes i tornem a la qüestió. Us deia, doncs, distingit Sr. editor, que tinc una bona biblioteca i passo la major part del temps amb els meus llibres. A la primavera, quan el sol és agradable, llegeixo a la terrassa de la meva caseta; a l’estiu, quan els seus raigs cremen, em refugio sota l’ombra d’un vell plàtan, les branques sobreres del qual m’escalfen a l’hivern; de manera que aquest arbre em dóna, segons les circumstàncies, frescor i calor com el buf del sàtir d’Isop. Tot això que us acabo de referir, Sr. editor, és per demostrar-vos que, encara que em dic Surlís i visc a Agrini, sóc una persona d’una certa cultura, en disposició de fer un judici crític sobre literatura potser amb més fonament que molts periodistes i erudits de la vostra capital, que, com que s’han de dedicar a escriure i a ensenyar des del matí fins al vespre per guanyar-se les garrofes, no troben temps per obrir un llibre i per tant... Però el meu prefaci resulta massa llarg, mentre que el vostre espai és limitat. Vaig, doncs, de dret a l’assumpte.

Un meu amic, resident a Atenes, a qui havia enviat uns quants quilos de tabac ros d’Agrini, em va enviar en compensació un llibre acabat de sortir, titulat Papessa Joana i imprès a la vostra digna impremta. A més, amb la intenció de mostrar-me com de valuós era el seu obsequi, o sigui, que el tabac estava més que ben pagat, havia embolicat el llibre en un munt de diaris, Khartis, Alíthia, Independance, Paligenesia, Avguí, Ethnofílax, Omónia, Vizandís, Khrisalís, etc, etc., que el presentaven com enginyós, extremament depravat, ple d’encants, fangós, erudit, frívol, encisador, fastigós, lloable, infamant i un munt d’adjectiu més, renyits els uns amb els altres.

Dins del sobre hi havia també una circular del reverendíssim bisbe de Karistia, Makàrios, que amb la moderació evangèlica pròpia dels monjos qualificava l’autor d’instrument de Satanàs i malvat, i el llibre d’infest, perniciós, escurçó capaç d’enverinar una casa sencera, etc, etc. A part d’aquesta circular n’hi havia una altra que duia les signatures dels cinc membres del Sínode i que fins i tot han llegit a les esglésies, prohibint als fidels la lectura de l’obra blasfema perquè no «rebin dany moral ni... FÍSIC» (!!!).

Tot això, us he de dir la veritat, em va picar la curiositat, i després de molta estona d’escalfar-me el cap intentant conciliar tantes lloances i tants insults, tant d’encens i tant de fang com havien vessat damunt aquest llibre l’Església i la premsa, vaig decidir llegir-lo per formar-me una opinió amb els meus propis ulls i el meu propi discerniment. La lectura, després de la prohibició de l’Església, potser és un pecat, però si jo he pecat per curiositat com la nostra primera mare, que caigui el pecat damunt el bisbe de Karistia que m’ha induït a temptació; si jo he esdevingut una Eva, ell és la serp que m’ha enganyat amb les llargues espirals dels adjectius monacals.

He llegit, doncs, la Papessa jo també i, si em perdoneu, em disposo a parlar-vos, no d’aquest llibre, sinó de la moral en general i a dir-vos la meva opinió o, més aviat, l’opinió de la meva biblioteca. Sovint he admirat, Sr. editor, la saviesa i, encara més, l’audàcia dels erudits i sobretot dels periodistes de la vostra capital, que, sense necessitat de cap altra ajuda, allò que diuen ho treuen dels seus caps sapientíssims. Parlen sobre història sense aportar ni un sol testimoni, sobre constitució i estat, escòries i pena de mort, moral i literatura sense haver-se dignat mai a mirar si altres han parlat sobre aquestes coses.

Fa alguns mesos al vostre excel·lent diari fèieu referència amb admiració i perplexitat a un tal K. Rigópulos que, inspirat per l’Esperit Sant, havia aconseguit refutar Renan sense saber francès. La cosa és admirable en si mateixa, no dic el contrari, però són més admirables la vostra admiració i perplexitat, perquè veieu tants Rigópulos cada dia, que fa temps que hauríeu d’estar avesat a aquests miracles. El més insignificant dels vostres periodistes és en la seva espècie un profeta d’inspiració divina que parla i dictamina sobre coses que mai no ha après. No recordo quin filòsof deia als habitants de la vostra capital:

 

                  Oh Atenes primera  ciutat,

                  quins ases cries en l’actualitat!

 

però aquest dístic no em sembla correcte, primer perquè no cal insultar ningú i en segon lloc perquè en comptes d’ases el poeta havia d’haver dit profetes, homes inspirats per Déu, capaços de parlar de totes les coses conegudes i moltes altres encara, posseïdors de tota saviesa sense haver caigut en el pecat de mossegar la fruita prohibida del coneixement. Pel que fa a mi, aquests homes els respecto, els considero afortunats, els admiro com una espècie de criatures rares i estranyes que va desaparèixer de totes les parts del món i únicament es conserva a Grècia; però no puc ni goso imitar-los.

Així com no puc caminar sense crosses, també m’és impossible raonar sense llibres. Abans de decidir-me a expressar la meva opinió sobre qualsevol qüestió, vull saber què en pensaven Aristòtil, Kant i Hegel, si és un tema filosòfic, Sant Basili, Luter i Renan, si es tracta de teologia, Ateneu, i Vatel, si parlem de cuina. Aquesta via em sembla la més assenyada i segura per als homes a qui Déu només ha dotat de cervell i llibres; l’altra via, o sigui, que cadascú digui la seva opinió sense tenir en compte el que han dit altres, només és adequada per als genis i els bojos. La genialitat i la bogeria, segons opinió de molts fisiòlegs, són germanes i com a tals tenen els mateixos privilegis: diuen el que volen i les seves sentències són oracles de la Pítia, que, tal com expliquen molts antics, sofria una mena de bogeria quan profetitzava.

Però, sens dubte, per més grans que suposem els privilegis dels homes genials i dels bojos, considero nogensmenys (perdoneu la paraula) que molts dels vostres col·legues, parlant sobre moral, han sobrepassat una mica els límits de... l’originalitat perdonable. Així, per exemple, el diari Khartis, després d’elevar fins a les estrelles el talent, l’elegància, la gràcia àtica i altres virtuts de l’autor de la Papessa, l’acusa d’haver introduït a Grècia el romanticisme impúdic dels francs, del qual són fundadors, segons el Khartis, «Piron i Parny», tot i que aquests homes feia molt que ja eren morts quan Hugo i els seus companys van inventar el romanticisme. Més endavant trobem que Napoleó va adornar el poder de la LLIBERTAT, i finalment l’articulista s’imagina l’escriptor rient mentre llegeix el seu article; això no em resulta difícil de creure, llevat que Roïdis pateixi d’hipocondria crònica.

Després del Khartis vaig obrir l’Ethnofílax, que fa vots perquè l’Església torni a l’època dels màrtirs! Això ho considero una mica difícil d’aconseguir; és més, em sembla que si li proposaven al digníssim redactor Sr. Anagnostópulos de fer-lo màrtir, o sigui, de bullir-lo, empalar-lo o fregir-lo, diria que no. Més endavant el mateix articulista assegura que les societats modernes han girat l’esquena amb repugnància a qualsevol idea anticristiana. Tan de bo fos veritat, però per desgràcia les societats modernes exhaureixen disset edicions de Renan i les veus antireligioses són tan fortes que se senten fins i tot a Agrini.

També he llegit els articles del vostre diari l’Avguí. El redactor diu que la Papessa té la virtut de mantenir-lo hores senceres damunt d’ella impacient per absorbir-ne molts dels seus encants i, més endavant, que és un llibre fangós i fastigós. No us semblen una mica contradictòries aquestes dues frases? Un altre periodista confon el filòsof antic Pirró, que l’autor esmenta, amb el poeta francès Piron: pel que sembla creu en la metempsicosi. Un altre també... Però és propi de la simplicitat dels agriniotes que ara m’entretingui a admirar les originalitats dels vostres periodistes, comparable si fa no fa a dedicar-se a admirar el salnitre del mar, els bous perquè tenen banyes o les ales dels ocells. Tothom es riuria de mi i amb raó. Ja m’excusareu, Sr. editor, que doni un únic consell als vostres col·legues, que, si el segueixen, esdevindran invulnerables com Aquil·les. La recepta és fàcil, consisteix a evitar com esculls perillosos els fets i els noms propis, a no alterar la pau de Pirró, de Piron i de Bonaparte, sinó a imitar el bon exemple del diari Alíthia, que ha elogiat la Papessa per la blancor del paper i la profunditat de la tinta. I quan vulguin acusar, que prenguin com a model el bisbe de Karistia, que, amb mansuetud evangèlica, es va limitar a qualificar l’autor de la Papessa d’instrument de Satanàs, escurçó, malfactor depravat, o el respectable redactor del diari Anatolikós Astir, Sr. Kalapodis, Kalapodakis, no en recordo bé el nom, que ha qualificat el llibre d’infamant. I ara que parlem de formes[1], això m’ha fet recordar les sabates, o sigui, la frase d’un amic meu que abans-d’ahir al cafè de Can Spirópulos afirmava que algunes persones aprofitarien molt millor la seva tinta si la utilitzaven per enllustrar-s’hi les sabates.

Però la carta s’ha fet massa llarga i les columnes del vostre diari són d’ordre dòric, o sigui, curtes i desproporcionades en relació amb la meva verborrea senil. Deixant, doncs, per a una altra vegada la continuació o, més aviat, el començament del que us havia de dir sobre moral, us prego que em considereu el vostre atent servidor i subscriptor

 

DIONÍSIOS SURLÍS

CARTA II

 

 

 

Agrini, 10 de maig de 1866

 

Distingit Sr. editor del diari Avguí,

 

He rebut la vostra carta en què em dieu que fareu un suplement amb els meus escrits, però que escrigui en una llengua més purista i que no em rigui de ningú ni que sigui periodista. És cosa desagradable i dura per a un home de la meva edat aprendre una nova llengua i desaprendre a riure. Per fer-vos el favor, però, ho intentaré. Per sort meva he trobat a casa d’un amic l’Estudi Polític del distingit Sr. N. Sarípolos, la Nova Escola del Sr. P. Sutsos i altres llibrets puristes, els quals estudio des de fa tres dies per iniciar-me en els secrets de la retòrica. No us amago, però, Sr. editor, que, vist que m’he de capbussar en aquesta font purista, em demano amb inquietud, com Diògenes, on aniré després a purificar-me.

Tal com us escrivia en la carta anterior, el meu objectiu és parlar-vos una mica sobre la Moral. Que no us espanti aquesta paraula; no tinc intenció de fer-vos un sermó, perquè per a mi la immoralitat més gran és adormir el lector. Només em proposo demostrar-vos, amb testimonis que no m’he tret del cap sinó de la meva biblioteca, que la llibertat d’expressió, o la procacitat, el desvergonyiment, la impietat o com sigui que l’hagi batejat la capellanada de la vostra capital, ha estat considerada pertot, sempre i per tothom, des de la creació del món fins avui, des de l’Eclesiastès fins a Perdikaris[2] , natural i necessària en les obres satíriques del tipus de la Papessa com l’all per a l’allioli, i no només natural i necessària, sinó també moralment preferible als discursos indecents sobre la decència, que són els únics perillosos per a la moral, perquè presenten com a decent allò que és indecent.

Però també aquí, Sr. editor, em trobo en el mateix desconcert en què es trobaria qui intentés demostrar que el sol brilla, que els mosquits són molestos i les dones coquetes: coses tan indubtables i palpables que tot intent de demostració resulta sobrer i ridícul. No menys sobrer i ridícul és posar-se a demostrar a homes instruïts que la procacitat és tan necessària per als autors satírics com la hipocresia per als capellans. Però jo, Sr. editor, no m’assemblo a aquells erudits orgullosos de la vostra capital que, en tornar d’Europa inflats de saviesa i orgull, escriuen als pròlegs de les seves sàvies obres que menyspreen les masses i cerquen el judici dels més savis, tot afegint algun vers en llatí com ara

 

                              Non ut miretur turba laboro

 

o una altra sentència anticristiana. Ben al contrari penso que, de la mateixa manera que Jesús no va venir a salvar els justos sinó els pecadors, també els que es dediquen a escriure no han d’aspirar als savis, sinó als incultes; i, igual que ell no es cansava de repetir Estimeu-vos els uns als altres, no facis als altres el que no vulguis que et facin a tu, feu el bé als vostres enemics i altres preceptes no menys antics i suats, que ja abans d’ell havien repetit milers de vegades Confuci, Sòcrates, Zenó, Ciceró i altres savis, de la mateixa manera els que escriuen per als grecs sovint es veuen obligats a dilucidar coses tan clares i que brillen amb llum pròpia com el darrere de les lluernes.

Si volgués, podria, distingit Sr. editor, començar la sèrie d’exemples per les mateixes Sagrades Escriptures, manllevant als profetes, aquests Aristòfanes sagrats, com els anomena Heine, alguns exemples remarcables de la llibertat que escau al gènere satíric. Els Proverbis i l’Eclesiastès, el Siràcida i Ezequiel, contenen models inimitables de llibertat d’expressió, que obliguen el lector a enrojolar-se i de vegades fins i tot a tapar-se el nas. Però això ho deixo de banda primer perquè, segons el consell assenyat del nostre Sant Sínode, no hem de barrejar les coses divines i les profanes, i en segon lloc (i aquest és el motiu principal) perquè no estic gaire segur si les Sagrades Escriptures es poden considerar un llibre moral. No és gaire lluny el temps en què els monjos prohibien la seva lectura com avui la de la Papessa Joana, i el que desobeïa era excomunicat o cremat per heretge, segons el grau de zel dels reverendíssims bisbes de Karistias de l’època. Recordeu quantes coses va haver de sentir ahir el pobre Vamvas[3] de l’ortodox Ikonomos[4] perquè va emprendre la traducció al grec vulgar  d’aquest llibre perillós, el qual, segons el mateix Ikonomos, abans s’ha de cuinar hàbilment perquè no danyi els estómacs dels fidels, exactament com es fa amb alguns bolets perquè perdin el verí.

Després de la Bíblia vénen els grecs, després de la religió la pàtria. I aquests, si no m’enganyo, pensen que la llibertat d’expressió és necessària per als còmics. Almens Arquíloc, Aristòfanes, Teòcrit, Llucià, etc. rivalitzaven per superar l’altre en obscenitat, que el mateix Aristòtil es veu obligat a acceptar com un mal necessari. Però tampoc els grecs poden servir com a exemple per al tema que ens ocupa, perquè els costums de l’època eren diferents als d’avui i, a banda d’això, en aquell temps els sacerdots encara no solien intervenir en el món de la literatura com els pares del Sant Sínode. No ens hem d’admirar si els nostres pobres avantpassats, privats d’Aristarcs d’aquesta mena, van caure en tants esgarriaments. Per la mateixa raó evitaré parlar-vos sobre els llatins; espero, però, Sr. editor, que ningú, ni que sigui redactor d’un diari atenès, s’atrevirà a negar que com

 

                              la primavera avantatja l’hivern, com l’exquisida poma l’aranyó,

                              com una jove verge una dona casada en terceres núpcies[5]

 

talment les obres mestres de Plaute, Horaci i Juvenal superen en llibertat d’expressió la Papessa Joana, per més indecent que se suposi.

Mentre a Roma la Sàtira en tot el seu apogeu proferia gran riallades completament nua, naixia en un poble allunyat de Judea el que havia de transformar la faç de la terra. Religions, tradicions i lleis, tot va canviar d’aspecte; però la Sàtira no va voler canviar les seves males maneres naturals ni cobrir la seva nuesa clàssica. De les mans dels pagans va caure a les dels Pares de l’Església que no li van poder ensenyar la decència. Tertulià, sant Basili, sant Crisòstom, sant Jeroni, sant Agustí i altres sants van descriure i satiritzar la corrupció dels idòlatres; però si Déu em donés una filla, jo no li donaria a llegir els llibres satírics d’aquests sants. De cites, no us en faré aquí, perquè en trobareu tantes com en vulgueu al diccionari de Bayle i a les notes de la Papessa, on l’autor es va veure obligat a reproduir un fragment sencer de sant Basili per justificar la seva frase segons la qual el tractat sobre la Virginitat del sant bisbe de Caserea li sembla escrit damunt el pit d’una donzella nua.

A l’Edat Mitjana, després de les allaus de bàrbars del nord, la Sàtira adaptada als costums dels vencedors es va barbaritzar, tot perdent el caràcter burgès, la sal àtica, la ironia fina i la resta d’ornaments que la poca elegància d’aquell segle feia sobrers. Però va conservar intactes la procacitat i la llibertat perquè sense això no podia existir. El cor dels satírics de l’Edat Mitjana, diu el Sr. Legnan, s’assembla a l’antic seguici de Bacus; tots eren Silens, Sàtirs i Pans amollant riallades, udols i indecències. En aquells segles florents de la fe i la tirania, quan el capellà i el botxí fraternalment abraçats esquilaven a son lloure el ramat dels fidels, la sàtira, el dret de venjar les injúries a través del riure, era l’única cosa que els quedava als oprimits.

El riure medieval no tenia límits ni coneixia pudor. Dogmes teològics i lleis civils, papes i reis, sínodes i monestirs, homes i dones, tots pagaven regularment el seu tribut al riure públic, com els atenesos al Minotaure; però cap Teseu gosava enfrontar-se a l’animal. I mentre la més mínima desviació dogmàtica en un llibre teològic era castigada amb la foguera o la forca, els satírics tenien llicència per fer pujar a l’escena Jesús intercanviant obscenitats amb Satanàs, per burlar-se de la panxa enorme del seu rei, per exalçar el seny del Papa amb aquells versos coneguts:

 

                              Papa captus hunc vel hanc decipit

                              Papa quid vult in lectum recipit, etc

 

i per presentar grans senyores que transformaven, com l’antiga Circe, els marits en braus, bocs i altres animals semblants. Els tirans i els capellans, que havien privat de tot dret els seus súbdits, no s’atrevien a privar-los del privilegi de burlar-se de les seves estupideses, deixant aquest honor per als membres del nostre Sant Sínode. En aquella pèrdua general de tots els drets de l’home, només la Sàtira havia romàs dreta com l’estàtua del Riure enmig de les ruïnes de l’ensorrada Esparta.[6]

Durant tota l’Edat Mitjana aquest va ser l’únic consol de l’esclau en les desgràcies, l’única forma de protesta contra la tirania dels dogmes i dels senyors, a la qual devem en gran part l’actual estat de coses. Però el meu objectiu aquí no és teixir un panegíric de la sàtira medieval, sinó simplement informar-vos, Sr. editor, que de la mateixa manera que en temps dels jueus, dels grecs, dels romans i dels Pares de l’Església la llibertat d’expressió es considerava necessària per als satírics, talment passava a l’Edat Mitjana, com podeu assabentar-vos fent un cop d’ull a qualsevol col·lecció de rapsòdies medievals.

Anem ara al període de renaixement de les lletres que va succeir les tenebres medievals.

Aquest va néixer a Itàlia quan encara perdurava l’època medieval. El gran Dant, el més seriós dels poetes, tot sospirant va posar els fonaments de la poesia italiana, Giovanni Boccaccio, el més jovial dels homes, tot rient va donar forma a la prosa. El primer va descriure els turments dels condemnats que lluitaven amb serps i escorpins, el segon els dels pares, marits, tutors i tots aquells que tinguessin a veure amb les dones. Si l’epopeia de Dant es va convertir en el model inimitable de l’estil seriós, les Narracions de Boccaccio ho van ser del còmic. Com de necessària considerava Boccaccio la llibertat d’expressió en l’estil còmic potser ho sabeu millor que jo, Sr. editor, perquè una de les seves narracions que més es distingeixen per aquesta llibertat, El diable a l’infern (el títol és al·legòric), ha estat traduïda, segons que m’han dit, i es ven obertament pels carrers de la vostra capital; desconec si és amb el vist-i-plau del Sant Sínode. L’exemple de Boccaccio, o sigui la seva expressió lliure, l’han imitat tots els poetes i prosistes italians posteriors, Poggio Brachiolini a les seves Burles, Maquiavel al seu famós Ase, l’ínclit Ariosto a l’Orland furiós, Trissino, el pare Berni, el pare Pulci, el pare Della Casa, el pare Bembo (vegeu, Sr. editor, quants clergues us esmento tractant-se de la llibertat d’expressió), Boiardo, Tassoni i mil més que considero inútil enumerar perquè segurament no els coneixeu ni d’oïda i és probable que suposeu que invoco el testimoni de persones inexistents, com els nostres candidats a l’alcaldia que ressusciten els morts perquè els votin.

Passem ja els Alps i vegem com escrivien més o menys en aquesta mateixa època a França.

I en primer lloc trobem els Cent relats de la reina de Navarra[7], que, pel que fa a la llibertat d’expressió no tenen res a envejar a Boccaccio; em sembla que aquesta presentació és suficient. Per aquella mateixa època l’insigne Rabelais va escriure la seva famosa sàtira contra l’Església i els reis, Gargantua, obra mestra de l’obscenitat, Brantôme les Dames galants, Périers (el qual us prego que no confongueu amb el seu homònim i col·lega vostre Casimir Périer com Pirró amb Piron), els seus Contes alegres i Amyot va traduir Longus. A aquest mateix període literari es remunten la Sàtira Menipea, els versos de Marot, les sàtires de Régnier, els epigrames de Teofilo, el Cymbalum mundi i moltes altres obres amanides amb sal grossa francesa, suficients per convèncer els més incrèduls que a França, com pertot, la llibertat d’expressió es considerava necessària en els satírics.

Poc després pujava al tron gal el gran rei del gran segle, Lluís XIV, al regnat del qual van brillar les llumeneres clàssiques de França: Fénelon, Racine, Boileau, Huet, Vaugelas, etc. Tots ells escriptors decents, pietosos i assenyats, que comparaven el rei amb el sol, inclinaven davant d’ell el cap fins al terra perquè no els ceguessin els seus raigs i respectaven els costums, la religió, el protocol, les butlles del Papa i les tres unitats d’Aristòtil. Però, per desgràcia, els crítics no els van donar la primacia, ni tan sols els van considerar representants autèntics del geni francès, lloant com a tals Molière i La Fontaine, tots dos satírics que no respectaven res, deien les coses pel seu nom i es servien sense gasiveria ni conteniment de la llibertat d’expressió; homes, en fi, que, si haguessin tingut la mala sort d’escriure avui a la vostra capital, el bisbe de Karistia els hauria excomunicat, el Sr. Kalapodakis els hauria tractat d’infamants i el Sr. fiscal els hauria citat per corrompre els costums. Realment van ésser afortunats de néixer bàrbars i no grecs! Dels escriptors del segle XVIII, Montesquieu, Diderot, Voltaire, Crébillon, Chamfort, etc. considero innecessari dir-vos-en res, perquè ningú ignora, ni els vostres mateixos col·legues, crec, que els autors de les Cartes perses, el Càndid i el Sofà eren un xic insolents i que també ells consideraven la llibertat d’expressió amaniment necessari de tota obra satírica.

Travessem ara el canal de la Mànega, tal com vam passar fa poc els Alps, i atraquem un moment a l’illa dels britans, els costums dels quals segons Byron són més purs que la neu que cobreix les seves muntanyes, per tal de veure si els satírics anglesos eren més pudorosos.

El primer que se’ns hi presenta és Chaucer, el pare de la poesia anglesa, satíric per sort meva i que pot servir d’excel·lent mostra de procacitat còmica. Fou contemporani de Boccaccio, a qui va intentar imitar en els Contes de Canterbury. Després d’això sobra que us informi fins a quin punt apreciava la llibertat d’expressió, la qual altrament abraçaren més o menys tots els seus compatriotes no només en els productes còmics de la literatura, sinó en tots en general. Marlow, Shakespeare, Shadwel, Fletcher, Butler, Garth, Prior i Beaumont són acusats per Voltaire d’abusar d’aquest condiment, i segons Byron tots els que van escriure en anglès abans de Pope i gran part dels poemes del mateix Pope s’han de cremar si hom considera pecat mortal la procacitat.

Poc després Laurence Sterne, que va ésser rector, tot defensant-se davant d’una senyora que li censurava la llibertat que predominava a la seva obra mestra Tristam Shandy, comparava la seva obra amb el fill de dos anys d’aquesta púdica anglesa, que rodant per la catifa descobria amb total innocència i sense cap finalitat dolenta tots els seus membres. Pràcticament al mateix temps Swift, també sacerdot, va escriure la seva famosa sàtira política Els viatges de Gulliver, dels quals el traductor francès va considerar convenient suprimir tot allò que pogués ofendre les púdiques orelles del jovent, o sigui tots els fiblons i tota la sal de l’obra, que, netejada d’aquesta manera pel traductor pudorós, s’assembla al gall esplomat de Diògenes, com podeu comprovar també per la traducció en grec purista.

Dels espanyols poca cosa us puc dir perquè no en conec la llengua. Però pel que puc deduir de les traduccions tampoc els satírics d’aquell país no havien descobert la manera de riure amb la boca tancada. Don Guzmán, el Lazarillo i el Diablo cojo són traduccions o imitacions de narracions espanyoles, la sal còmica de les quals, tot i que ha estat una mica refinada pels traductors, no obstant això resta prou grossa. He omès els alemanys i els holandesos perquè en aquella època encara no tenien literatura, només comentaristes i erudits que escrivien en llatí: Vossius, Erasme, Scaligero, Scriverius, Lipsius, etc. No cregueu, però, honorable Sr. editor, que aquests constituïen una excepció a la norma general; ben al contrari, tenien dia i nit a les mans Persi, Petroni i Juvenal i imitaven amb tant d’èxit aquests púdics llatins en els fulls satírics, els quals es llançaven els uns contra els altres, que, segons l’expressió de no recordo quin teòleg, no s’entén com no es tornà vermell de vergonya el paper on eren escrites tals indecències. Tinc damunt la taula un recull, Festivum opusculum o sigui Opuscles, que escrivien els erudits de l’època en moments d’oci. Conté l’Elogi de l’ase, la Lloança del poll, la Corrupció del segle i molts altres opuscles que demostren amb quanta devoció aquells savis seguien els passos d’Aristòfanes i Marcial.

M’agradaria molt, Sr. editor, completar el meu recull reportant uns quants exemples de la literatura oriental, però ni entenc els dialectes asiàtics ni domino, com els vostres col·legues, l’inestimable art de parlar sobre coses que no sé. Però, segons l’opinió dels filòlegs, aquells escotats Contes milesis dels nostres avantpassats van ésser introduïts a Grècia des d’Orient; a part d’això tenim els Contes de les mil i una nits, que, com a combinació de tradicions índies, perses i aràbigues representen l’esperit de tot l’Orient. Però tampoc aquests, tot i haver estat una mica depurats pel traductor[8], no es poden considerar púdics; i el representant actual de l’alegria oriental, el popular Karanguiozis no cedeix a ningú els llorers de la llibertat d’expressió. Tot això m’impulsa a suposar que tampoc els seguidors de Brahma i de Mohamet consideraven innecessària la procacitat en els còmics. Sabrem què pensen sobre el tema els cafres, els patagons, els esquimals i els hotentots quan es publiquin estudis crítics sobre la literatura d’aquests pobles, els quals, igual que es distingeixen dels altres pel color i l’alçada, es probable que també es diferenciïn pels cànons estètics. Però fins llavors permeteu-me creure, distingit Sr. editor, que la regla que vaig referir al començament d’aquesta carta, o sigui que la procacitat és necessària per a la sàtira com les ales per als ocells, difereix de les altres regles en això: en què no té excepcions.

En aquesta revisió general dels autors satírics des de la creació del món he avançat amb gran pressa, caminant com els déus d’Homer que feien dues passes i a la tercera ja es trobaven als confins de la Terra, i per això no he arribat a anotar passatges ni referències per estalviar espai, esforç i temps, el vostre i el meu. A més, els escriptors que he referit pertanyen tots més o menys a una altra època, i pot ésser que els vostres col·legues observin que allò que es perdonava llavors s’anomena avui infamant. És probable que tinguin raó: la veritat surt sovint de la boca dels simples. En aquest segle dels miracles en què hem trobat la manera de navegar sense veles, de córrer sense cavalls i d’escriure sense tinta no és estrany que els satírics hagin descobert la manera de riure sense obrir la boca. Però abans de prendre una decisió sobre això crec necessari examinar uns quants autors satírics del nostre segle. Però com que la meva carta ha resultat més llarga que una nit de tardor, deixo aquest examen per a la següent i resto, Sr. editor,

El vostre atent servidor

DIONÍSIOS SURLÍS

CARTA III

 

 

 

Agrini, 20 de maig de 1866

 

Distingit Sr. editor del diari Avguí,

 

Si la meva anciana memòria no m’enganya, vaig interrompre la darrera carta quan s’havia d’examinar si, entre els tots els descobriments del nostre segle miraculós, els satírics van tenir la fortuna de descobrir la manera de construir sàtires sense procacitat, o sigui allioli sense all. Però ara que parlem d’allioli, permeteu-me que us expliqui, a tall d’incident anecdòtic, o digressió, com deia Courier, el que em va passar fa alguns anys.

Era divendres al migdia i plovia fort. Desdoblegava el torcaboques (no sé com es diu aquest objecte en llegua purista) disposat a entaular-me, quan de sobte s’obre la porta de l’habitació amb gran estrèpit i veig davant meu una senyora alta, rossa, bella, encara que una mica bruta de fang. Aquesta visita inesperada era la comtessa Th... (no us escric el nom sencer perquè és molt conegut), anglesa en tres quartes parts i peculiar en tots quatre quarts, que viatjava a cavall per les nostres contrades per conèixer Grècia i s’havia refugiat a casa meva per fugir de la pluja. Després d’eixugar-se una mica la roba a l’estufa, em va advertir tot rient que encara no havia esmorzat. Imagineu-vos la meva consternació! Com us he dit, era divendres i a la meva pietosa taula no tenia més que remolatxes i allioli. De remolatxes no en va voler menjar, dient que al seu país les donaven als porcs; l’allioli, però, (qui ho podria creure!) li va agradar molt. En menjava i en demanava més, tot exclamant de tant en tant: «Quin menjar tan bo! Llàstima que faci tanta pudor! No podríeu fer allioli sense all?».

No us sembla, Sr. editor, que els crítics de la vostra capital s’assemblen molt a la meva peculiar anglesa? Tots llegeixen amb voracitat la Papessa i enfilen un rosari d’adjectius exalçant la gràcia, l’agudesa inesgotable i les altres virtuts de l’obra, que els mantenen hores senceres damunt del llibre absorbint-ne els molts encants que té, com diu el vostre distingit diari, i després el condemnen per desvergonyit, procaç, impiu i pel seu esperit sarcàstic, exactament com la meva anglesa l’allioli perquè contenia all.

Recordeu, Sr. editor, aquella oda inigualable d’Anacreont:

 

                              La natura concedí banyes als braus,

                              peülles als cavalls, etc.

 

una distribució semblant va fer Apol·lo entre els seus seguidors. Els èpics es van apoderar de la trompeta greu, els himnògrafs de la inspiració divina, els tràgics de les llàgrimes, els bucòlics dels sospirs de Zèfir i de les pastores, els oradors dels sofismes i els historiadors de tot el gènere humà; als satírics, per als quals ja no va quedar res al fons del cistell, se’ls va donar com a compensació la llicència per consolar-se burlant-se de tot. Voleu llevar-los, a aquests infeliços desheretats, aquesta llicència? No us en compadiu, dels pobres?

En la carta precedent vam veure quin ús i abús van fer d’aquesta llicència tots els còmics des de l’origen del món; ara hem d’examinar si s’han vist privats d’aquest privilegi o hi han renunciat els escriptors satírics del nostre segle; és a dir, si la Papessa és o no una obra de la darrera moda europea.

Entre els molts autors triaré, amb el vostre permís, Goethe, Heine, Byron, Musset i Béranger, que representen les literatures alemanya, anglesa i francesa, les úniques sobrevivents al nostre segle, i, a banda d’això, són grans escriptors, coneguts, els noms dels quals potser han arribat fins i tot a les orelles dels vostres col·legues, homes en definitiva que tothom que sàpiga de lletres, ni que siguin neogregues, s’avergonyeix de dir que no coneix.

Començo per Goethe i obro el Faust (Ed. Cotta Stuttg. 1854), aquesta obra mestra de la poesia satírica contemporània o, millor dit, de la satànica, per la pàgina 144 i em trobo al cim d’una muntanya on l’heroi enamorat, ajagut damunt l’herba humida, obre en èxtasi els braços al cel, la terra, l’aire, les estrelles, la lluna i a tot allò que Déu va crear en un interval de sis dies. Però aquest èxtasi és sobtadament interromput per Mefistòfeles, el personatge satíric de l’obra, un home positiu, que veu les coses tal com són i les diu pel seu nom, que, per explicar en què consisteix l’èxtasi dels amants, es lliura damunt l’escena a aquelles gesticulacions amb què Diògenes alleugeria els desitjos amorosos, tot lamentant no poder saciar la gana de la mateixa manera. Després proposa a l’heroi que vagi a veure la seva estimada en comptes de lliurar-se tot sol a aquell entreteniment, el nom del qual no hom gosa pronunciar davant persones decents, que no poden viure sense. Però Faust refusa les seves propostes titllant-lo de Proxeneta, aquell, però, en comptes de disgustar-se pel títol, respon tot rient: Aquest noble ofici també el va exercir Déu, que, després de crear l’home i la dona, els va proporcionar lloc i ocasió per ajuntar-se.

Què me’n dieu, Sr. editor, de la llibertat còmica del més eminent dels poetes alemanys, el qual els jutges del certamen poètic recomanen als novells del nostre Parnàs? Però girem alguns fulls més.

A la pàgina 181 trobem la tan admirada escena de les bruixes, de la qual adjunto dos quartets en alemany perquè la literalitat excessiva els fa intraduïbles:

                 

                  Einst halt’ich einem wüstem traum;

                  Da sah’ich einem gespaltnem Baum.

                              Der hatt eit loch

                  So-es war, gefiel mir’s doch

                  Ich biete meimem besten gruss.

                  Dem ritter mit dem pferdefuss

                  Halt’ er einem ... bereit

                  Wenn er... nicht scheut.

 

Què dir de les facècies de Proctofantasmista en aquesta mateixa escena? Què de la joia d’Helena, que ha passat per tantes mans que ha perdut el bany d’or? (Part II, pàgina 81). Què de l’escena al Peneu (pàgina 133) on l’esmentat Mefistòfeles, en intentar com un altre Hèracles conèixer (en el sentit bíblic de la paraula) totes les làmies per torn, una la troba seca com un pal d’escombra, l’altra fofa, l’altra boteruda i així successivament? Quina altra cosa puc dir en llegir això sinó que també el sapientíssim Goethe se sotmetia a la regla de la llibertat de paraula.

Però, perquè no penseu que tot això que acabo de referir són llicències poètiques imperdonables en els prosistes, m’afanyo a fullejar Heinrich Heine, el rei de la sàtira moderna.

A la pàgina 277 del famós Reisebilder (Ed. París 1863, vol II) es troba la següent definició de la religió de l’estat, engendre monstruós nascut del concubinat del poder temporal i l’espiritual, mula nascuda de l’ajuntament del cavall de l’Anticrist i la somera del Salvador. A la pàgina 345 del volum I tenim la història d’aquell fabricant de gases que llegia incansable la Bíblia i de nit somiava que el visitaven Susanna, les filles de Lot, Santa Magdalena i la resta d’heroïnes bíbliques, i la seva dona traient salivera de gelosia l’apallissava fins a fer-lo sagnar per arrencar-lo dels braços d’aquelles donetes dubtoses.

A la pàgina 191 ens trobem en una altra escena en què el senyor Gumpel, després de prendre un purgant, és convidat a l’habitació de la seva amant i en comptes de passar la nit al tron de l’amor, la va haver de passar en un seient bastant més baix; una mica més avall (pàgina 327) les filles de la humida Holanda són censurades parce qu’elles faisaient usage de caleçons de flanelle, i a la mateixa pàgina es troba l’expressió carn crua, comú d’altra banda a tots els còmics, que tant ha escandalitzat els crítics de la vostra capital. Aquesta és la llibertat que domina entre els satírics d’Alemanya; i, perquè no cregueu que aquesta és un privilegi exclusiu dels que habiten més enllà del Rin, creuem ràpidament el riu i ens refugiem a França, pàtria clàssica de l’expressió noble.

Sens dubte coneixeu l’il·lustre Béranger, a qui fa pocs anys van acompanyar fins a la seva darrera mansió cent mil francesos, que ploraven el poeta nacional i representant genuí de l’humor francès. Els crítics el consideren un clàssic en el seu gènere, de manera que el seu prestigi, posat a la balança, és suficient per contrarestar el pes de tots els senyors Kalapodis de la vostra egrègia capital, els quals no s’estarien de qualificar en la seva llengua d’infamants els versos següents que tot França cantava plena d’entusiasme,

 

                              Si, d’après à ce qu’on rapporte

                              On baille au celeste séjour

                                    Que le Diable nous emporte

                                    Et nous rendrons grâce à Dieu.

 

o el famós cant de la Bacant

 

                                    Verse encore, mais pourquoi ces atours

                                    Entre tes baisers et mes charmes?

                                    Ma pudeur ne connait plus d’alarmes, etc

 

o el de l’Àvia que diu a les nétes:

 

                                    ....Un mari plus sensé

Eût pu connaître à la coquille,

Que l' oeuf était déja cassé, etc.

 

o el dels Predicadors que canten a una sola veu

 

                                    Que tout le sece enflammé

                                    Nous chante un adsperges me, etc

 

i moltíssims versos més que ometo per massa literals.

Arribem a Musset, aquest ídol de la joventut francesa, els versos del qual es troben a la biblioteca i la memòria de totes les franceses. A la cèlebre Oda a la lluna llegim els següents quartets:

 

                              Le pied dans sa pantoufle

                              Voilà l’époux tout prêt,

                                          Qui souffle

                              Le bougeoir indiscret.

 

                              Ouf! dit-il, je travaille,

                              Ma bone, et ne fais rien

                                          Qui vaille.

                              Tu ne te tiens pas bien, etc.

 

El mateix poeta ens dóna més avall una oportunitat excel·lent per precisar, per comparació, el grau de llibertat que els grans autors de França consideren permissible a les seves obres satíriques, i alhora la mesura relativa amb què l’autor de la Papessa ha utilitzat aquesta llibertat. Però aquí és necessari presentar tots els passatges paral·lels. A la pàgina 138 de la Papessa hi ha una interpel·lació a la lectora, la qual (la interpel·lació, no la lectora) els crítics de la vostra capital han trobat tan impúdica que es van afanyar a tapar-se la cara amb totes dues mans. Copiem literalment aquest terrible passatge:

«No t’apressis a envermellir, casta lectora. La ploma de ferro que faig servir per escriure aquesta verídica història és de fabricació anglesa, de les manufactures Smith, i per això és tan casta com aquelles rosses angleses que, per no embrutar-se els vestits virginals, se’ls alcen fins a mitja cama, tot mostrant als transeünts uns peus grossos dins unes sandàlies de doble sola. De manera que no hi ha perill que puguis sentir de mi allò que

 

no està bé de dir a una donzella».

 

Musset al poema Namouna (Cant I, estrofa 6), justificant-se davant la lectora pel fet d’haver presentat davant d’ella l’heroi nu i a ell mateix només amb la camisa, diu:

 

                              Ma lectrice rougit et je la scandalise,

                              Et quel crime est-ce donc de se metre à son aise,

                              Quand on est tendrement aimée, -et qu’il fait chaud?

                              On est si bien tout nu dans une large chaise!

                              Croyez-m’en, belle dame, et ne vous en déplaise,

                              Si vous m’apparteniez vous y seriez bien tôt.

                              Vous en crieriez sans doute un peu, -mais pas bien haut.

 

Seria fàcil multiplicar a l’infinit aquestes comparacions, però no tinc temps i el fastig m’ofega quan em veig obligat a descendir fins a aquests detalls molestos per demostrar coses evidents fins i tot per als més ximples. Només us prego que cregueu una cosa, Sr. editor, que l’insípid puritanisme romàntic ha declinat a França i ressuscita el vell esperit francès sà i franc. Els descendents de Rabelais han començat a dir les coses pel seu nom «rient sovint en llegir les estrofes més apassionades de Lamartine» (Sainte Beuve, Gaus., vol. VII, pàg. 424). El ceptre de la literatura el té avui About, cosí germà de Llucià, els Contes de Reims compten amb deu edicions en cinc anys i al palau de Napoleó es representa el Cotillon, comèdia aristofànica del difunt Morny. Els sospirs i els raigs de lluna són morts i enterrats o, com deia Heine, «han estat embalsamats per a ús dels museus»[9].

Però anem ara a Byron, l’il·lustre filhel·lènic, davant el nom del qual nosaltres, Sr. editor, i tots els vostres col·legues es treuen, crec, el barret, la gorra, el fes o qualsevol altra cosa que duguin damunt els seus savis caps. Probablement heu sentit que aquest filhel·lènic era també alhora un gran poeta que va compondre, entre altres, el poema satíric Don Juan, considerat el llibre més intel·ligent de tots els que s’han escrit des que el món és món. Però pel que fa a la llibertat d’expressió a cap altre no cedeix la primacia. No en presentaré aquí cap fragment, perquè el versicle 6 del capítol 7 de l’Evangeli segons Mateu em sembla que prohibeix tirar perles, o sigui versos de Byron, als vostres col·legues, i, a més a més, em fa por que aquests passatges, trets del seu lloc o mal interpretats, no els donin peu a creure que Byron s’assembla a Piron i a Parny, el cigne als corbs. Em limito a dir-vos que el poeta anglès, l’autoritat del qual també com a crític és gran, considerava la llibertat d’expressió condició sine qua non per a les obres satíriques. Quan l’editor li va demanar que cobrís una mica les parts més nues del poema, li va respondre: «L’ànima d’aquestes obres es troba en aquesta relaxació, sense la qual li és impossible al poeta lliurar-se a l’humor bufonesc, com a Hamlet fingir el boig amb les mans lligades; tots dos estarien incòmodes i ridículs». I en una altra carta: «El meu poema còmic no va ser escrit perquè el cantessin a les esglésies; si té grapa, serà un èxit, si és insípid, naufragarà. Tota la resta (o sigui, les observacions de l’editor sobre moral, decència, etc.) són romanços (cuir et prunelle) que ni afegeixen ni lleven res al valor de l’obra»[10].

Remarqueu, si us plau, Sr. editor, que, quan Byron va escriure això, ja no era aquell jove agosarat i excèntric que s’emborratxava bevent d’una calavera i demanava als acadèmics de Cambridge el títol de doctor per al seu ós, sinó un home en la plenitud del seu seny. Don Juan no és un pecat de joventut, sinó el cant de cigne d’un poeta madur que abandona ja la ploma per córrer a morir per nosaltres. I és veritat que la banda dels puritans, el ramat dels moralistes insulsos i l’esbart dels gamarussos, que havia esplomat a la seva sàtira anterior, de seguida van demanar ofegar el poema i el poeta en un «oceà de llet batejada», com anomenava en to de burla les seves crítiques. Bisbes de Karistia, Estrelles de l’Orient[11] i formes de sabata[12] que tenen, com la somera de Balaam, el do de la paraula es troben pertot. Però enfront d’ells vegeu el cor de crítics il·lustres que davant d’aquesta obra mestra branden agenollats els seus encensers! Al gran Goethe no li basten les paraules per lloar el Don Juan, que immediatament intenta traduir, Villemain ni a la literatura antiga no troba amb què comparar-lo, Heine, Sainte Beuve i altres no perden mai l’ocasió de parlar-ne; i jo mateix, Sr. editor, encara que ranejo els setanta, quan em trobava a la festa de l’1 de maig i explicava a uns joves, reunits al voltant del foc damunt el qual es rostia el xai, l’episodi de Haida al quart cant del Don Juan

                             

                              Now pillow’d cheek to cheek in loving sleep,

                              Haidée and Juan their siesta took,

 

em vaig deixar dur per aquella lectura de tal manera, que vaig deixar cremar una de les meves cames, per sort la de fusta.

Però el dimoni de la ximpleria m’ha tornat a arrossegar a digressions, quan l’únic objectiu d’aquesta carta era informar-vos que els satírics dels nostre segle, igual que els antics, consideren la procacitat necessària per a les seves composicions. L’única diferència entre ells és que avui ja diuen pel seu nom les parts del cos humà; en tota la resta, però, són idèntics, i aquesta regla no té cap excepció. No recordo quin filòsof, que volia demostrar a un rei d’Àsia que no tenia raó quan blasfemava contra els déus perquè havia perdut el fill, li va demanar que trobés en els seus dominis immensos tres homes només que no haguessin sofert cap aflicció, els noms dels quals, gravats damunt de la tomba del difunt, el ressuscitarien d’entre els morts. Jo, no tres, sinó un de sol, d’escriptor satíric no procaç que trobin els vostres col·legues, estic disposat a anomenar-los Aristarcs, incloent-hi fins i tot al Sr. Kalapodakis.

Si aquests senyors diguessin que l’obra és insulsa, no tindria res a dir, només que l’autor de la Papessa, en el seu intent de muntar el Pegàs boig d’Ariost, va caure i es va enfangar. Si diguessin, com el Sr. Kumanudis en una conferència del certamen poètic, no recordo de quin any, que no volen «obres satíriques perquè és propi de llur natura contenir coses dolentes», admiraria el seu decòrum; però exalçar la Papessa considerant-la una obra plena de geni i d’encants, i després acusar d’impúdic, burleta i sarcàstic l’autor, que confessa sense embuts al pròleg que ha seguit els passos de Heine i Byron, això ni ho puc entendre ni ho puc pair; és el mateix que acusar un catòlic pietós de senyar-se amb els quatre dits, una ballarina de mostrar les cames, un brau de tenir banyes o un predicador de dir bajanades.

En el llarg repàs que he fet de tots els autors satírics des de l’origen del món fins avui, observeu si us plau, Sr. editor, que no us he esmentat cap nom sospitós o de mala reputació, ni Meursius, ni Aretino, ni Parny, ni Casanova, sinó, ben al contrari, els més importants de cada país i època, Llucià, sant Agustí, Ariosto, Shakespeare, Molière, Sterne, Montesquieu, Goethe i a tots aquells altres a qui la humanitat sencera respecta i admira. Observeu, a més, que en aquest cor il·lustre no hi ha cap excepció pel que fa a la llibertat d’expressió, sinó que es tracta d’una regla considerada inviolable per homes que van viure en èpoques diferents i llocs distants, separats els uns dels altres per oceans i segles, de religions, costums, morals i llengües diferents, però que estaven d’acord en aquest punt. Sospeseu bé tot això, Sr. editor, i decidiu després a quin grau d’ignorància s’ha d’arribar per sorprendre’s en trobar procacitat en una obra satírica.

Durant molts dies m’he escalfat el cap intentant conciliar les crítiques diferents, els elogis i els insults de la premsa atenesa sobre la Papessa sense poder aconseguir-ho. Abans-d’ahir, però, vaig saber pel meu nebot, que havia tornat d’Atenes on estudia dret, els noms d’alguns articulistes, la qual cosa em va ajudar en la solució de l’enigma. Aquests crítics es poden dividir en dues classes: els que s’han escandalitzat i els que no. Entre els primers destaquen els Srs. Giannópulos, Anagnostópulos, Kalapodakis i tots els altres que no recordo; entre els segons, o sigui els amics de la Papessa, observo els Srs. Goustave Flourens, Sutsos, Mavrogiannis, Ir. Asópios (vegeu l’Almanac de 1865), el diari Omónia de Zacint, etc.

Ni els primers ni els segons no tinc l’honor de conèixer-los personalment, però, pel que puc deduir de les terminacions dels seus noms, el Sr. Flourens i els altres pertanyen a l’element europeu, fanariota, de les illes jòniques, en definitiva a l’element forà de la vostra capital, mentre que els que acaben en pulos i kis són, si els seus noms no diuen mentides, autèntics maniates i moraïtes[13], que amb raó acusen la Papessa d’escotada. Perquè entengueu millor el que penso permeteu-me, Sr. editor, que us expliqui una darrera anècdota. Jesús parlava amb paràboles i faules perquè l’entenguessin els jueus de cap dur; aquest mètode em sembla bo també per als periodistes grecs, però en comptes d’una faula jo us explicaré el següent fet real i actual.

Fa alguns anys la princesa Solm, noble senyora de la cort de Napoleó III i cosina llunyana seva, que s’havia traslladat per motius de salut a Suïssa, es trobava en una vila apartada d’Underwald. Els habitants d’aquell lloc, envoltats per altes muntanyes, conservaven en part els costums simples i virtuosos dels seus avantpassats: es casen joves, de dia fan rellotges i de nit fills, i en les grans festes ballen al pati d’un vell castell senyorial. L’esmentada senyora va sentir la curiositat, per a desgràcia seva, de presenciar una d’aquelles distraccions vespertines i hi va acudir vestida o, millor dit, despullada segons la darrera moda de París i de tot el món. Però davant la visió d’aquelles espatlles nues aquelles bones provincianes que només mostraven les seves als marits, van retrocedir aterrides prenent la Sra. Solm per una meuca perquè anava... escotada. Em sembla innecessari explicar què vol dir la faula, Sr. editor. A la carta següent us parlaré exclusivament de Moral. Mentrestant us saludo i resto

Atent servidor vostre

DIONÍSIOS SURLÍS

CARTA IV

 

 

Agrini, 29 de maig de 1866

 

Distingit Sr. editor del diari Avguí

 

En les cartes anteriors em vaig limitar simplement a fer tan patent com vaig poder que tots els satírics de totes les èpoques i llocs, sense excepció, han estat procaços, impúdics i sarcàstics; de manera que o cal desterrar la Sàtira de la societat, com Plató als poetes, o cal acceptar-la amb els seus defectes, els quals li són intrínsecs, com les espines a les roses. Potser em fareu l’observació que sant Medard va trobar roses sense espines als cims dels Alps, però ni jo he vist aquestes roses ni vós tampoc, crec, Sr. editor; de manera que mantinc la meva comparació, que considero molt oportuna.

Queda ara per veure si convé o no expulsar la sàtira de la república de les lletres pel fet d’ésser indecorosa, espinosa i maliciosa, si convé o no lliurar a les flames l’Eclesiastès, Aristòfanes, Llucià, Byron i Molière per «infestos, perniciosos, escurçons i malvats», segons les expressions evangèliques del nostre Sant Sínode. Però, abans de decidir sobre això, és necessari, Sr. editor, que us faci una mica de filosofia.

Que al món existeix el mal no ho pot negar ningú que tingui ulls i orelles, a menys que aquestes orelles siguin més llargues que les de Mides, i llavors l’animal rep el nom d’utopista o optimiste, com diuen els francesos. Pel que fa a com va entrar el mal al món no us ho puc pas dir, perquè els homes no es posen d’acord en aquest punt. Els grecs antics acusen Pandora d’obrir la capsa d’on van sortir els mals, els maniqueus creuen que Déu, com que no va poder crear el món sol, va demanar l’ajuda del Dimoni, a qui va concedir en recompensa el dret d’usdefruit sobre la seva creació, i nosaltres creiem que el Diable va enganyar la nostra primera mare i a partir d’aquí vénen els nostres mals. I jo, com a fill obedient de l’Església ortodoxa, també ho crec així, encara que de vegades em pregunto, abans que el Diable enganyés Eva, què és el que el va enganyar a ell mateix i el va convertir en un dimoni mig bo, quan abans era un àngel immaculat i alat com els altres? Si ho sabeu, Sr. editor, informeu-me i us estaré molt agraït. Però, ara com ara, això ens és indiferent, perquè, encara que els savis no es posin d’acord sobre la font del mal, ningú no en nega l’existència al món, si més no al nostre planeta on el veiem imperant sota milers de formes. Guerres, divorcis, escurçons, lladres, poagre, forques, impostos, capellans, conqueridors, còlera, estupidesa i altres mals no han faltat mai de la superfície de la terra, recordant-nos cada dia als seus habitants que Eva es va menjar la poma.

D’altra banda, però, ningú no pot negar que el Déu bondadós ens va deixar en la immensitat de la seva compassió moltes coses bones, encara que tots encorrem en el terrible pecat de néixer descendents d’Eva. Pertot al costat del mal trobem el bé, la virtut al costat de la maldat; de manera que els que neguen l’existència del bé no són menys ridículs que els que neguen el mal; els optimistes i els pessimistes em semblen animals curiosos que mereixen ser tancats a la mateixa gàbia.

El do més gran que conservem després de la caiguda o, millor dit, que vam obtenir gràcies a aquesta —perquè abans ens era, crec, innecessari— és aquella potència de l’ànima que anomenem Consciència i amb què discernim el bé del mal i ens fa estimar el primer i odiar el segon. Aquesta consciència està exposada, com el sol, a taques i eclipsis; les religions, les lleis, les necessitats, les passions poden enfosquir momentàniament la llum d’aquesta torxa celeste, però mai apagar-la, perquè, com diu un gran poeta contemporani, «el gènere humà pres en el seu conjunt és un home honrat», o sigui estima el bé i odia el mal.

Apliquem ara aquest principi als productes de l’intel·lecte.

L’amor del bé es diu entusiasme i produeix els Píndar i els Milton; l’odi del mal es diu Sàtira i produeix els Llucià i els Voltaire.

Aquests dos sentiments són igualment necessaris per a la societat humana en el compliment del seu destí, que és el progrés; i per això veiem l’entusiasme i la Sàtira, l’amor del bé i l’odi del mal, acompanyant sempre la humanitat en el seu progrés, Aristófanes al costat de Plató i Heine enfront de Schiller. L’entusiasme inspira els grans homes, que basteixen els grans edificis religiosos, morals i polítics sota els quals s’allotja la humanitat. Però aquests edificis, com a obres humanes que són, tenen imperfeccions i mancances; aquests defectes els percep la Sàtira, va derruint progressivament l’edifici i al seu lloc poc després n’aixeca un de més perfecte, que més tard també serà enderrocat; i així, construint i destruint, anem avançant. És impossible que s’aguanti una societat sense entusiasme, sense afecció a les institucions que la sostenen, però també és impossible progressar sense la Sàtira, que soscava aquestes institucions en favor d’unes de millors en el futur. Si una societat deixa de progressar es podreix i mor, com van morir els egipcis i els indis i com moren avui els xinesos perquè volen deïficar, o sigui convertir en immortal i immutable la seva civilització en comptes d’anar cap endavant destruint i tornant a construir.

De tot això es dedueix, Sr. editor, que, fins que no regni al món el bé absolut, fins que no s’aixequi un edifici religiós, moral i polític sense mals ni defectes, és a dir, fins que no s’aturi el progrés de la humanitat, la Sàtira és necessària.

I no penseu que aquestes són opinions personals meves. Com ja us vaig dir a la primera carta, com que tinc poca confiança en les meves facultats crítiques, mai no prenc una decisió sobre qualsevol cosa sense investigar abans què en pensaven els altres. Tot el que us he dit més amunt sobre la utilitat de la Sàtira es troba escampat (si no les frases, el sentit) en un munt de volums de crítics, cap als quals he allargat la mà a la recerca de les cites necessàries, quan he tingut la sort de recordar la frase següent d’un filòsof alemany que confirma plenament el que he dit i fa innecessari tant d’esforç. Aquest filòsof és el famós Schelling i considera la Sàtira necessària «com a enemiga invencible del present (o sigui dels abusos) i aliada del futur», és a dir, del progrés. Sembla que el Sr. Flourens estava inspirat pels mateixos principis, quan va tenir l’extravagància de considerar la procaç i sarcàstica Papessa una obra moral, afirmant (al núm. X de l’Independance) que «Tot atac contra el mal és un servei a la humanitat i per això hem d’estar agraïts a l’autor del llibre que tenim a les mans».

Si amb tot això no n’hi ha prou, podria afegir, Sr. editor, que de la Sàtira, és a dir, el càstig de la maldat i l’estupidesa a través de la burla, el mateix Déu va ésser el primer de tots que se’n va servir contra el primer home. La Bíblia ens ensenya que Adam, endut per l’esperança pueril d’ésser igual que el seu Creador, va violar les seves ordres i Déu, en càstig per la desobediència, el va expulsar del Paradís, el va privar de la immortalitat i, no satisfet amb això, va afegir l’escarni a la pena dient-li, mentre el tenia davant tremolós, nu i humiliat «Adam s’ha tornat com un de nosaltres!», que, segons sant Basili i els altres intèrprets és una ironia terrible amb què Déu es mofava de l’estupidesa del primer home. Sant Víctor, interpretant també el passatge amb el mateix esperit, afegeix que «la burla és justa i agradable a Déu quan serveix per castigar la maldat». Així podeu veure, Sr. editor, que els crítics, els filòsofs, els pares de l’Església i el mateix Déu consideren i utilitzen la Sàtira com una bona arma contra l’estupidesa.

Però ¿aquest desvergonyiment i procacitat que, com hem vist més amunt, semblen inseparables dels satírics, poden considerar-se perjudicials per a la moral i poden anomenar-se immorals els que despullen la maldat per posar al descobert tota la seva lletjor i fer-la odiosa i exemple a evitar? Pel que fa a mi, considero immoral aquell que cobreix aquesta nuesa amb robes púdiques, li maquilla les arrugues, n’amaga la deformitat i cerca fer la maldat, així transformada, amable en comptes d’odiosa, pervertint amb aquest transvestiment la idea del mal i de la maldat i disminuint la innata aversió al mal de tota consciència sana; en canvi, considero moral a qui intenta de la manera que sigui reforçar aquest sentiment. I per això considero mil vegades més moral l’impúdic Don Juan de Byron, que es burla de tots els vicis socials, que no la casta Valentina de la Sra. Sand, que corona l’adulteri amb lliris immaculats; mil vegades més sans els contes alegres de Chevigné que no la melancòlica Dama de les camèlies de Dumas, que intenta a través dels sentiments justificar la... o sigui l’ofici de la seva heroïna. La Papessa, la considero una obra moral o, si més no, innòcua, perquè no hi ha cap descripció voluptuosa, no s’hi embelleix la immoralitat o se l’anomena amb un altre nom, l’autor mai no cerca atreure la simpatia del lector cap la seva heroïna amagant-li els errors amb expressions sentimentals, sinó que des del començament fins a la fi va acumulant pulles i menyspreu contra la maldat, sempre parlant sobre la voluptuositat, la mol·lície, l’amor, les dones i totes les passions en general, amb el mateix esperit, si no amb la mateixa eloqüència, que l’Eclesiastès, Llucià, Juvenal, Voltaire, Heine i tots aquells altres que han dit la veritat. Els llibres perillosos, Sr. editor, són els que encenen les passions i no els que les refreden, i a la Papessa des de la primera pàgina fins a la darrera les passions estan sotmeses a un corrent glaçat de sarcasme i ironia. L’heroïna de l’obra és, si no m’enganyo, la personificació de l’egoisme i la ingratitud, i l’autor la tracta, segons l’expressió d’un col·lega vostre «amb més duresa que la que mostra Satanàs per l’ànima que arrossega a l’infern», i crec que té raó de tractar així la maldat, si no és que acceptem l’opinió de l’esmentat col·lega vostre, quan afirma que «l’historiador ha de mantenir un cert afecte pels seus herois i heroïnes, tot mirant de fer-les respectables i cares als seus lectors». Fixeu-vos, però, Sr. editor, que si els historiadors haguessin seguit aquest precepte moral, hauríem considerat respectables Neró, Dalila, Efialtes i Messalina. Segons aquest sistema l’autor de la Papessa, per fer la seva heroïna «respectable i cara als seus lectors», hauria d’haver descrit el seu llibertinatge com «noble agitació d’una ànima impacient per transmetre un tresor inesgotable de devoció i amor» o hauria d’haver justificat la versatilitat amb què canviava d’amant comparant-la «amb un colom blanc que aleteja incansable a la recerca d’un cor capaç de comprendre-la» i així successivament segons el sistema de Sand. Si l’obra estigués escrita amb aquest estil, segurament els vostres col·legues la trobarien moralíssima, però jo, Sr. editor, l’hauria enviat a Cafarnaüm vora el llac, perquè no puc pair ni les expressions insulses ni l’elogi de la immoralitat, i per això potser em diuen misantrop els agriniotes.

Una darrera observació. Permeteu-me, Sr. editor, que dirigeixi la meva atenció a l’article crític del vostre diari. L’autor de la Papessa, amb la intenció de presentar la corrupció que regnava en aquella època, introdueix dues dones, Lioba i Ida, que descriuen amb els colors més negres o, millor dir, més ridículs aquesta corrupció, i al vostre Sr. redactor no se li va acudir una altra cosa a dir que a través d’aquestes dones «l’autor exposa les seves conviccions sobre la vida social i monàstica!». Segons aquesta manera de pensar hem de suposar que Molière a la comèdia l’Avar exposa les seves conviccions sobre l’ús de la riquesa a través de la boca d’Harpagon, que Byron a través del Corsari cerca de justificar la pirateria i que els espartiates[14] introduïen hilotes[15] borratxos per recomanar la beguda als joves. Més endavant l’autor es lamenta de la corrupció a què ha arribat l’home després de la caiguda i es demana: «Qui pot recordar sense desig una nit passada en blanc, després d'haver aconseguit molts diners a la loteria o la plaça o la dona d'un amic íntim?». Però fins i tot alguns col·legues vostres han trobat la manera d’explicar que aquesta frase representa una convicció personal de l’autor. Aquesta pretensió supera els límits del ridícul. Perquè n’entengueu la completa ridiculesa, Sr. editor, hauria d’explicar-vos abans què signifiquen subjectiu i objectiu, l’abecé de la filosofia. Però aquesta empresa em sembla una mica difícil, i diria impossible, si no hagués sentit que s’ha trobat recentment la manera d’explicar els colors als cecs. Només us dic una cosa, que si l’autor abracés els principis de santa Lioba, en comptes de lliurar-los nus i sense ornaments a la rialla públic, hauria intentat amagar-ne una mica la lletjor, manllevant algunes teories de Sue, que va escriure l’apologia o, més ben dit, l’apoteosi dels Set pecats capitals, Luxúria, Enveja, Ira, etc., que els vostres col·legues van recomanar com a lectura molt convenient, i, en canvi, tracten d’impius i procaços als que fan mofa d’aquestes maldats:

 

                              De nobis post haec tristis sententia fertur

                              Dat veniam corvis, vexat censura columbas[16],

                                                      (Juven. Satyr. II)

 

que, en traducció lliure, vol dir, Sr. editor, que veieu blancs els corbs i negres els coloms[17].

Potser replicareu a això que l’autor de la Papessa, en la seva burla eterna, no es mostra sempre amb suficient força contra el mal i el lector resta indecís, tot esperant l’anomenada «catarsi de les passions». Probablement compartiu, Sr. editor, l’opinió insòlita, ridiculitzada amb molt d’enginy pel Sr. Vernardakis, d’alguns filòlegs de la vostra capital, que consideren que la catarsi consisteix en la desaprovació directa del mal; però jo, que visc lluny d’aquestes llumeneres, sol amb els meus llibres, encara comparteixo l’opinió d’Aristòtil, de Schegel i la resta de crítics que anomenen catarsi l’aversió contra la maldat inspirada de la manera que sigui. A la Papessa la «catarsi de les passions» és la rialla del lector, obligat a burlar-se del mal. Que potser heu sentit a parlar d’aquelles famoses Cartes provincials contra els jesuïtes de Pascal? L’il·lustre escriptor hi exposa totes les turpituds d’aquells escorpins amb hàbits amb tal impassibilitat còmica, que el lector sovint dubta si Pascal els defensa o els acusa, i la seva indignació va creixent a cada pàgina amb la ironia flegmàtica de l’escriptor fins a tal grau, que moltes vegades voldria bufetejar alhora els jesuïtes i el seu historiògraf impassible[18]. Aquesta moderació burlesca, aquest abstenir-se de tota desaprovació, que eleven al màxim l’aversió contra el mal a la consciència del lector, van ser considerades per tots els crítics com l’obra mestra de la ironia ètica i sana. Aquest mètode és el que ha seguit, crec, l’autor de la Papessa, i la prova que ha reeixit en el seu atac contra la maldat és que ha aconseguit convertir en defensors de la moral fins i tot els vostres col·legues.

Observeu encara, Sr. editor, que l’esperit satíric de cap manera exclou l’entusiasme en favor del bé, que apareix més brillant justament pel contrast. Així, l’autor de la Papessa, que, segons el dirari Vizandís[19], de tot «fa burla i escarni indiscriminadament», quan entre el ramat brut dels religiosos de l’Edat Mitjana va trobat un vertader ministre de l’Altíssim, sant Agobard, mansuet, caritatiu, que odia la teocràcia, els miracles, les adoracions i les estupideses, tot d’una s’agenolla davant d’ell «per besar-li els faldons dels hàbits», interromp la narració «per reposar uns moments al seu costat, com l’àrab assedegat vora la font del desert» i considera el títol de sant insuficient per a aquest home, «un diamant enmig del pedruscall, un cigne enmig dels corbs, brillant en la foscor d’aquell segle com una perla en morro de porc». Més endavant l’escriptor irreverent que «de tot fa burla i escarni» troba llàgrimes per plorar vora la foguera d’Hus i les tombes dels filòsofs grecs esquarterats a Escitòpolis i, sempre que es presenta l’ocasió, s’afanya a sortir de l’atmosfera infecta del fanatisme medieval, deixant els monjos, taumaturgs, lecanomants[20], iconòlatres, Teòfil, Irene, els Concilis, les matances, les supersticions i la resta d’infàmies bizantines, per descansar sota el sostre del Partenó, o dreça devotament les orelles a les paraules de Libani que anomena «cant de cigne de l’hel·lenisme moribund». I llavors (com ha observat el diari Nea Geneà) «quan parla de coses realment dignes de respecte, de seguida fugen dels seus llavis la burla i la ironia». Els satírics, Sr. editor, habiten en el mal com les granotes als llacs; però, igual que els personatges d’Aristòfanes es veuen obligats a alçar de tant en tant el cap damunt l’aigua fangosa per respirar, així tot bon satíric, després d’escarnir la maldat, sent la necessitat de consolar-se descansant la vista damunt el bé i cridant amb Aristòtil:

 

                              Oh virtut afanyosa per a l’estirp mortal,

                              nobilíssima presa de la vida,

                              per la teva bellesa, oh verge,

                              morir és un destí gloriós entre els grecs.

 

Això és el que tenia a dir-vos, Sr. editor, sobre la moral, sobre la qual crec que estic en disposició de jutjar amb més criteri que els crítics de la vostra capital, els quals són tots mestres, periodistes, funcionaris, polítics, administradors de llegats filantròpics, membres de societats literàries, editors de llibres de text, ocupats amb assumptes, preocupacions, classes, rivals a qui desbancar, ministres a qui suplicar, necessitats que cobrir i poc temps per perdre en llibres, mentre que jo, que només sóc en Surlís i res més, tinc temps per estudiar i aprendre. Quan parlo de moral sóc més creïble que qualsevol altre, perquè els meus cabells són blancs i la majoria de dies l’he passat estudiant què n’han escrits els savis des del principi del món. Tinc per companys inseparables Plutarc i Ciceró, que m’ensenyen a estimar el bé, i Byron de qui aprenc a odiar el mal, i, si resulta necessari, com ell sacrificaré per la gran idea els pocs dies i la cama que m’ha quedat.

Mentrestant crec que us he demostrat, Sr. editor,

1.                Que tots els satírics antics i moderns sense excepció han estat desvergonits, procaços i sarcàstics, de manera que cal ésser illetrat en grau superlatiu per estranyar-se de trobar burles i procacitats en una obra satírica.

2.                Que, segons l’opinió de tots els crítics, filòsofs i dels mateixos Pares de l’Església, la sàtira és necessària mentre existeixi el mal al món.

3.                Que, com ja ha observat un col·lega vostre, l’autor de la Papessa «ha respectat allò que és realment respectable...». Però aquí és probable que m’interrompeu replicant que s’ha burlat de la Religió! Pecat greu i imperdonable, que si realment l’autor en fos culpable jo seria el primer que aconsellaria no ja excomunicar-lo sinó cremar-lo viu, i fins i tot estaria disposat a llaçar les meves crosses a la foguera per tal que cremés més ràpid, però, com que em són molt necessàries, considero convenient, abans de sacrificar-les, examinar si efectivament l’autor de la Papessa s’ha burlat de la Religió o d’una altra cosa. Mentrestant us prego que em considereu, Sr. editor,

 

Atent servidor vostre

DIONÍSIOS SURLÍS