LA PAPESSA JOANA: ESTUDI HISTÒRIC

 

 

«Partout où vous voyez une legende, vous pouvez être sûr, en allant au fond de choses, que vous trouverez une histoire».

 

(Vallet de Viriville, Etudes sur l’Alchimie)

 

 

Amb la intenció de penetrar en el cercle tenebrós de l’Edat Mitjana, tal com Dant tenia Virgili, jo tindré Pirró[1] per company de viatge inseparable en aquest camí lliscós de tradicions fosques i ximpleries inversemblants, evitant, però, les petjades d’aquells historiadors que, tot i fer gala d’escepticisme, no pas rares vegades semblen oblidar el principi fonamental de l’escola. Els pirronistes antics ho posaven tot en dubte, però mai negaven i acabaven sempre amb un «no sé»; en canvi, els moderns no es limiten a burlar-se de les coses estranyes considerant-les inexistents i ridícules, sinó que imposen la seva incredulitat al lector com article de fe; i, com que no troben enlloc rastre de la veritat, pensen que aquesta deessa nua habita, tota ella de cap a peus, als llibres propis, tot cobrint-se la nuesa amb fulles, talment una altra Eva.

Dissortadament, també va caure a les mans d’aquesta mena de pirronistes la història de la Papessa, que ells anomenen faula.

L’ascens al tron de sant Pere d’una dona va ser considerat un fet històric durant set segles sencers, i com a tal fou consignat per cronistes reputadíssims als annals de la història pontifícia; però de cop i volta, a començaments del segle XVI, alguns historiadors, més pietosos, pel que sembla, que els mateixos monjos de l’Edat Mitjana, intentaren esborrar aquesta dona, considerada una taca, de la llista dels papes, presentant tot el que hi feia referència com a pura invenció.

Es pot descobrir el motiu d’aquesta refutació tardana si es té en compte que abans els pontífexs, fermament aferrats a la càtedra apostòlica, amb la ignorància de l’època davant seu com a bastió inexpugnable, creien sobrera i sense valor qualsevol defensa; però quan, a mesura que la boira medieval anava dissipant-se, començà a reduir-se el seu poder i els herètics i, després d’ells, els filòsofs començaren a escorcollar els arxius d’història eclesiàstica per trobar-hi matèria de blasme o de burla, llavors els successors de sant Pere van considerar convenient convertir aquesta dona en Quimera fabulosa[2] i els que havien perpetuat les gestes de l’heroïna en vells xarucs. Els seus esforços persistents van reeixir en part, gràcies a la indiferència posterior i a la superficialitat d’alguns escriptors dropos que, trobant més còmode acceptar l’opinió més aviat versemblant, segons la qual el caràcter efeminat de Joan IX va ser l’origen de la llegenda de la Papessa, que no pas empassar-se la pols de manuscrits bruts i volums arnats, es van decantar pel camí planer, arrossegant amb ells l’opinió pública.

Pel que fa a mi, amb l’objectiu de fer, no pas una valoració crítica dels argument dels dos bàndols a favor i en contra de la Papessa, sinó un retrat més aviat fidel i exacte de la religió, dels usos i costums al segle nou, he convertit na Joana en el centre de la narració com l’episodi més curiós d’aquella època amb la idea de remetre els àvids de disquisicions històriques als voluminosos llibres de Desmarets, Launoy, Allacci i Mabillon, els quals van exhaurir al servei del suport o la refutació del Papa femella tots els recursos que els proporcionaven la immensa erudició i l’agudesa crítica.

Després, però, de considerar que les obres en llatí d’aquests savis dormien un son profund a les biblioteques, consultades per uns pocs erudits, i que les dissertacions brevíssimes publicades al segle XVII no hi eren en absolut[3], vaig creure oportú, per no semblar que explico romanços, de fer primer, a tall d’introducció, un resum dels testimonis més autèntics sobre els quals es basa la història que teniu a les mans, confegit amb un esforç penós a partir d’un munt d’indigestos farcits monàstics de molts volums. L’escassetat a la biblioteca de la nostra Universitat d’autors eclesiàstics, a les edicions dels quals he adaptat la majoria de cites, i, d’altra banda, la pèrdua de la major part de les meves notes han limitat bastant aquesta part de l’obra; però el que tenia a disposició em sembla suficient per demostrar l’autenticitat de la meva heroïna hermafrodita.

En la relació de cronistes que ens han preservat el record de na Joana, el lector potser se sorprendrà de veure-hi que la majoria d’ells són prelats o monjos i, més curiós encara, que dediquen les seves obres als papes, els quals, acceptant de bon grat la dedicatòria, no semblen considerar un deshonor per a la càtedra apostòlica el fet que hi hagi segut una dona, mentre que, d’una banda, els bons catòlics reneguen de la Papessa i la consideren una calúmnia indecent i ignominiosa contra la Santa Seu, oblidant que els difamadors són clergues i mitrats, i, de l’altra, els enemics del poder eclesiàstic esgrimeixen aquesta pobra dona com a prova de corrupció contra el papat.

Quin és el motiu d’aquest canvi? Per què s’amaga com una vergonya una heroïna a qui els nostres predecessors es referien amb admiració? És que hem acabat essent més agrests que els pares o és que, havent progressat només en les arts mecàniques, pesem el mèrit femení en balances de més precisió? Però sigui com vulgui, després que tants pietosos jerarques hagin besat la sandàlia de la Papessa mentre vivia i les seves cendres, un cop morta, l’herètic Jurieu va ser l’únic de les generacions posteriors que s’atreví a dir sobre ella: «Com que na Joana era assenyada, eloqüent i bella, el tron apostòlic, sobre el qual van seure tants monjos analfabets i bruts, va ésser honrat més que no pas deshonrat per ella».[4]

Com que ja sé que molts es mostren incrèduls fins i tot davant de realitats palpables quan un fet sembla mancat de probabilitat, intentaré, abans de passar als testimonis directes sobre la meva heroïna, explicar en poques paraules que el seu ascens a la Santa Seu, que vist des de lluny sembla tan improbable i fabulós, no tenia res de prodigiós a l’època en què succeí, llevat que concedim importància a l’afirmació d’Onofrio, que considerava «increïble que l’Altíssim hagués permès mai que una dona ocupés el tron de sant Pere, erigit pel seu fill, nostre Salvador»[5]. Però l’Altíssim, que havia utilitzat inútilment cataclismes, foc, lepra i pesta per a escarment dels homes, sembla que havia desesperat i feia molt que havia deixat de manifestar la seva còlera a través de senyals. A més, atès que tolerava en aquella època que el representessin a la terra papes herètics, adúlters, ateus i incestuosos,[6] no veiem per què, d’aquesta amnistia general, n’hauria d’exceptuar la pobre Joana.[7] D’altra banda en aquells temps, segons ens informa el pietós Baronio, «Jesús i els Apòstols dormien un son profund, mentre vents de maldat bufaven de pertot i enfonsaven la nau de l’Església».[8] Però deixem les ximpleries monàstiques i anem a veure si, mentre Crist i els Apòstols dormien un son profund, li hauria estat difícil a una dona vestida d’home escapar als ulls dels religiosos i sostreure les claus de sant Pere.

Aquí, però, cal que fem un cop d’ull a la situació en què es trobava llavors l’estat romà.

Per no allargar-nos massa ens limitarem al segle de na Joana i al següent, en els quals, segons sabem pels historiadors de l’època, la societat occidental es trobava en una situació lamentable per la set de poder, l’avidesa i la infàmia del clergat,[9] la corrupció havia avançat tant que es cometia qualsevol violació de les lleis impunement. Per aquella època els papes començaren a ser elegits sense la participació de l’Emperador, entre ells Lleó IV i Sergi II.[10] Segons Baronio, el valuosíssim testimoni del qual traduïm fidelment: «Els prelats ja no eren elegits pel clergat i ni tan sols es demanava la seva aprovació; els cànons eclesiàstics eren passats per alt, els decrets pontificis eren trepitjats, les tradicions i els ritus sagrats sobre la instal·lació del cap de l’Església havien estat proscrits, del cerimonial anterior no en quedava ni rastre. La set insaciable de poder, ajudada pel braç seglar, s’apoderava de tot».[11]

Moltes eleccions eren el resultat de l’ús de la violència, sovint dues faccions rivals promovien dos papes alhora, els quals seguits per una multitud armada de pals es disputaven la Santa Seu a cops de pedra i bastonades; el vençut era mutilat i llançat a la presó o al Tíber. Immediatament després de la mort de na Joana el prevere Anastasi, tot i haver estat excomunicat en un Concili plenari, amb l’ajut dels ambaixadors francesos aconsegueix ser proclamat per un grup de sediciosos, força les portes de Sant Pere amb una turba de militars, es trasllada al Laterà i arrabassa la tiara del cap blanc de Benet, trenca el bastó pastoral en l’esquena del pobre vell i, apartant-lo d’una puntada, s’enfila a la càtedra apostòlica.

Aquestes escenes es repetien sovint i la majoria de pontífexs o pseudopontífexs, com els anomena Baronio, de l’època pujaven al tron caminant sobre cadàvers.[12] Els que no es veien amb cor d’apoderar-se’n per la força recorrien a l’engany i la simonia. Marí II comprà la tiara al comte Toscanelli, Formós al duc Spoleto amb l’or que atresorà amb els impostos cobrats als ingenus búlgars. Bonifaci VI, un monstre abjecte segons Baronio,[13] fou deposat per adulteri i assassinat, el mateix dia, però, comprà la remissió dels pecats i la càtedra de sant Pere, de la qual caigué poc desprès mort per verí o una borratxera, segons Baronio. En fi, per no estendre’m més, que en aquella època les eleccions dels prelats es guanyaven al mercat amb or i cops de bastó, macadures i suborns, com les dels nostres diputats.

Després les coses canvien una mica, però no en l’essencial, la Santa Seu d’androceu es converteix en gineceu. Teodora, tota encís, i les seves dues filles, Marózia i Teodora la jove, són l’única Trinitat venerada a Roma, la qual asseu prelats al tron i els cenyeix la cintura (sovint també el coll)[14] amb corda.[15] Cardenals, bisbes, cònsols, patricis, tots abracen, genolls en terra, els faldons de llur ignominiosa porpra. «Què feies llavors, santíssima, però dissortada Església», crida Baronio com un altre Jeremies, «quan Roma abaixava el cap als senyals d’aquelles totpoderoses i desvergonyadíssimes heteres que repartien bisbats, entronitzaven pontífexs i, el que és més execrable, elevaven els seus amants i fills adulterins a la càtedra de sant Pere?».

Sembla que, temperats els costums, allò que abans es feia per la violència, ara ja s’aconsegueix per mitjans més suaus; els electors que abans eren forçats a cops de bastó, ara ja es deixen convèncer a còpia de petons. I quan els llavis infatigables de Teodora i les filles no basten per assaciar la multitud, agafen reforços mig nus dels prostíbuls de Roma i, al capdavant d’aquesta companyia ominosa, recorren, cinturons descenyits, els carrers de la ciutat eterna, entren a les esglésies i a les tavernes i recluten seguidors per al candidat que les dones han proclamat.

Així foren proclamats vuit papes seguits, tots ells amants o fills d’aquestes dones, els quals el bisbe Genebrand en lloc d'apostòlics els anomena apostàtics.[16] El rei Eduard d’Anglaterra poc després escrivia això en una carta als bisbes del seu regne: «A Roma no es veuen més que borratxos, cràpules i comportaments indecents pel carrer. Les cel·les dels religiosos són caus de dones dissolutes i de pederastes, i a la mateixa residència pontifícia se celebraven orgies dignes de Messalina. En comptes d’himnes sagrats i salmòdies hi ressonaven pertot cants bàquics i el renou de peus dels que ballaven».[17]

Trobem un altre testimoni del bestial llibertinatge d’aquells temps en un sermó d’un predicador, un cert Clereus, que deia això des de la trona: «El Diable primer pescava els pecadors d’un en un amb un ham petit, ara els arreplega a gavadals amb una xarxa enorme. Abans tots es casaven, ara forniquen per les cruïlles com els gossos; diaques majors d’edat desconeixien llavors allò que fan ara escolans de quinze anys. Tots us heu convertit en proxenetes, usurers, blasfems, degenerats, arrendataris de cases de putes, ajudants del gran Diable, que us farà bullir entre cruixits de dents a la caldera immensa de l’Infern».[18]

Segons el cronista de Reims, Flodoard, «els religiosos d’aquella època, com que no tenien prou a emborratxar-se a les vinateries, van transformar en tavernes els atris de les esglésies, on els dies de festa oficial corria el vi a dojo; al recinte sagrat (“intra sanctos ambitus”) de molts temples i monestirs s’havien instal·lat tavernes de forma permanent (“cauponaria officina”). Els oficiants en comptes d’observar el dejuni abans de la sagrada comunió sovint accedien a l’altar tan farts de carn i vi, que els venien nàusees i vomitaven el cos del Salvador damunt la sagrada mesa. Això succeí no només a simples capellans sinó sovint a bisbes que oficiaven amb les seves vestidures daurades.

La seguretat que els costums del clergat no tenien remei impulsà els redactors dels cànons sagrats a la promulgació d’una llei, segons la qual quedava prohibit considerar culpable un capellà encara que el sorprenguessin in fraganti. «Quan vegeu un religiós abraçant la vostra dona, ordena el dret canònic, heu de creure que ho fa per donar-li la benedicció».[19] Tal era el llibertinatge del clergat. Vejam ara si la seva ignorància era inferior.

Desplegant qualsevol dels escrits sobre aquella època trobem passatges com el següent: «El 846», o sigui nou anys abans de na Joana, «havien arribat a tal grau d’ignorància que batejaven els infants in nomine Patria, Filia et Spirita Sancta, o sigui en el nom de la Pàtria, de la Filla i de la Respiració Santa, en lloc del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant; com que el mal guanyava terreny cada dia, es va considerar necessari sancionar una llei, segons la qual s’obligava els clergues a demostrar que entenien el parenostre».[20]

I en un altre lloc: «A les lletanies carolíngies s’invocava a sant Oriquel, Roguel i Tobiquel, en comptes de Rafael, Miquel i Gabriel, fins que un Concili reunit va decidir que aquests suposats àngels eren dimonis i companys de Sabaoc, Astraroth i Ènies».

El damunt dit Clereus ens informa que «molts lladres, que volien rebre la comunió però temien veure’s obligats a oferir els objectes robats al confessor a canvi del perdó, es confessaven amb capellans errants que no entenien ni l’italià ni el llatí, sinó només el seu llenguatge bàrbar, els quals recorrien ciutats i pobles venent la remissió dels pecats per una pobra paga i sovint una gerra de vi».[21]

Totes aquestes cites, que són a llibres a l’abast de tothom i que podria multiplicar, no les he posades sense motiu o per simple divertiment, sinó per convèncer el lector, ara ja amb un coneixement clar de l’ambient que hi regnava, que en una època en què ja no s’observava cap ordre en la designació de prelats, i en què les heteres eren totpoderoses, els capellans analfabets i el poble un ramat de bestiar, no era de cap manera impossible per a una dona enginyosa, perspicaç i atrevida, que des de petita amagava la feminitat sota roba d’home i que durant molts anys ensenyà teologia públicament, enganyar capellans incultes, crèduls i idiotitzats per la beguda.

Però com va aconseguir na Joana amagar el seu sexe durant tants anys?

Això te una resposta fàcil i la trobem a la història eclesiàstica. Des dels primers temps del cristianisme no han faltat dones que, refugiant-se amb un zel pietós en comunitats d’homes, passaren desapercebudes de tothom sota hàbit de monjo. Deixant de banda santa Tecla que, vestida amb hàbit d’home, seguia sant Pau en totes les seves peregrinacions i santa Margarida Pelàgia, que, segons la Llegenda d’Or[22], abandonà la cambra nupcial la mateixa nit de noces i es retirà a un clos de monjos, on es canvià el nom per Pelagi, passant per alt altres dones que es disfressaren, de les quals fan esment les cròniques de l’Església, ens limitarem a exemples amb més fonament històric. Eugènia, la filla del prefecte d’Alexandria als temps de l’emperador Gal·liè, després de viure molts anys entre monjos arribà fins i tot a ésser elegida abat del monestir i ningú no se n’adonà fins que, acusada de corrompre una donzella, deixà al descobert els seus pits de dona com a prova irrefutable d’innocència.[23]

Encara més curiós el que diu Nicèfor Cal·list[24] sobre l’admirable dona Teodora, la qual, lliurada de nit a l’amant, que li assegurava que l’Altíssim no té com els gats la facultat de veure què feien en la foscor,[25] quan comprengué que havia ofès a Déu omnipresent, posà en segon lloc la riquesa i la notabilitat de la família i es retirà en un monestir amb indumentària d’home. Però ni allà trobà tranquil·litat. Perquè una jove, enamorada d’aquest monjo imberbe i, com que no podia endevinar per què el seu amor, contra els costums monacals, era menyspreat, ressentida s’allità amb un altre monjo. Quan es va veure el ventre inflat, en va fer responsable la pobre Teodora, la qual es mantingué fins al final amb l’afany de passar desapercebuda, i expulsada del monestir crià com a propi l’infant aliè, tot i haver-se pogut lliurar de la calúmnia presentant certes cosetes davant els jutges. Complert el càstig, tornà al cenobi, on visqué havent-se fet digna de grandíssims dons com el d’amonestar les feres, i només va ser després de la seva mort que fou reconeguda com a dona pels enterradors. Al segle XII santa Hildegunda, encoratjada per l’èxit de les seves antecessores i potser per l’exemple de la nostra Joana, es féu dir Josep i passà la vida entre els monjos cistercencs, entre els quals fou honrada com a santa després de morta.[26]

Furgant al Museu Italià de Mabillon vaig trobar una història que aquest Ateneu amb hàbit havia desenterrat d’una crònica desconeguda escrita per un cert Herembert, que feia de monjo a la Llombardia uns trenta anys després de la Papessa. Segons aquest monjo, les bestieses del qual consigno tan sols com a prova de la fama considerable de dones disfressades, el príncep de Benevent Arechis va veure en somnis que el cap de l’Església Oriental d’aquell temps era una dona i, interpretant el somni com una revelació procedent del cel, s’afanyà a comunicar la revelació a Constantinoble a través d’ambaixadors; els religiosos d’allà, sorpresos del que sentien, entraren d’improvís fins on era el patriarca, el despullaren i, en descobrir que es tractava d’una dona sota vestidures sagrades, l’expulsaren nua de la seu patriarcal.

Però d’un patriarca femella mai ningú no n’ha fet esment; i el que és històricament més important, per aquells anys cap patriarca va ser expulsat per la força de la seu bizantina. Nicetes, tot i ser eunuc segons Teòfanes, va morir essent patriarca, el seu successor Pau renuncià voluntàriament en favor de Tarasi, que morí en olor de santedat el 806. El següent, Nicèfor, confinat en un monestir per Lleó l’Armeni, hi passà la seva vida entre dejunis i oracions segons els testimonis de tots els historiadors, i, finalment, el seu successor Teodot exercí el patriarcat fins bastants anys més tard de la mort d’Arechis. Resulta, doncs, evident que els llatins, en un moment en què el cisma es trobava al punt fort, van intentar atribuir allò que havia succeït entre ells als bizantins, als quals tot seguit acusaren d’intentar encolomar a l’Església Romana la seva pròpia ignomínia.[27] Però sobre això parlarem més endavant.

Encara és d’observar que va contribuir molt en aquest engany el costum occidental d’afaitar-se, que llavors era comú fins i tot entre els monjos, tal com ens informa Muratori[28], segons el qual «els servents de Déu s’afaitaven el cap i la barba en senyal d’humilitat, igual que feien els esclaus entre els romans». Calcocondilas atribueix a aquest costum l’èxit de na Joana: «Res indicava, doncs, que era una dona, perquè entre els homes d’Itàlia i de tot Occident resultava decorós afaitar-se la barba»[29], mentre que, ben al contrari, els orientals consideraven el fet d’afaitar-se un símptoma de mol·lície indigna de religiosos, i no s’estan d’incloure-ho entre els crims dels llatins, com escrivia, lamentant-se, el papa Nicolau al bisbe de Reims Hincmar en la seva carta sobre les calúmnies dels grecs.[30]

La resta de qüestions sobre na Joana no tenen res d’improbable, com confessa fins i tot el seu implacable perseguidor Blondel. Així l’estada a Atenes era conseqüència natural de la devoció fervorosa per les lletres antigues. I és veritat que no sabem res sobre Atenes; sembla, però, que conservava bastants restes de la glòria antiga, perquè els monuments encara estaven drets i la llegua grega es conservava viva entre el poble, la qual Eriúgena, el traductor de l’Areopagita, va aprendre correctament a Atenes al segle nou. «Visitava», diu en un manuscrit conservat a la biblioteca d’Oxford, «els temples i els pòrtics, per on els filòsofs antics componien les seves obres tot passejant, i preguntava a tots els erudits, dels quals esperava aprendre alguna cosa sobre la filosofia antiga».[31]

La pàtria, en fi, de na Joana, que era alemanya o, segons altres, anglesa, la qual cosa alguns han considerat com un obstacle per a la prelatura, de cap manera no era un impediment en una època en què la Santa Seu encara no era una propietat exclusiva dels cardenals romans i exercien de papa grecs, siris, tracis, gals, alguns dels quals acabaven d’aterrar a Roma i ni tan sols no sabien llatí encara.[32] El part, que li vingé prematur i sobtat en una processó, és considerat versemblant pel mateix Launoy i per Blondel. O sigui que, tot concloent ja aquest capítol, em crec autoritzat a afirmar amb Platina que «no hi veig res d’improbable».

Però abans de posar fi al tema de la versemblança, no puc resistir la temptació de comparar la història fabulosa de na Joana amb altres que els seus adversaris ens han presentat com a certes i inqüestionables quan es tracta de donar suport al poder papal. I si tots els que venen aquestes absurditats s'assemblessin al ingenu Jean Chiflet[33] o al bon redactor de la Llegenda d'Or o a Cal·list Nicèfor, aquesta comparació seria inútil; però entre ells hi ha homes que es distingeixen per la serietat i una erudició admirable, el gran Baronio amb els Annals i el Martirologi, el savi Chacón amb les Vides dels Papes, Bzovius en la Continuació del Annals de Baronio[34] i molts altres que rivalitzaven a veure qui sostindria fets més extravagants amb major erudició, de la glòria dels quals sembla que el nostre Ikonomos[35] va sentir enveja i ens va regalar amb aquells famosos quatre llibres sobre els Setanta.

He destriat entre aquestes històries els punts més comuns, i confesso que em resulta sorprenent com Baronio, que ha exhaurit el repertori sinonímic de la llengua llatina per qualificar la història de na Joana de faula sense sentit, falsa de dalt a baix, buida, vana, pueril, sense valor, insulsa, absurda, plena de contradiccions, mancada de tota versemblança[36], etc., explica després amb tanta seriositat l'esfondrament a Roma del temple de la Pau la nit en què va néixer Jesús[37] (pel que sembla, aquesta construcció era supèrflua per a qui venia a dur no la pau, sinó el ganivet), l'enviament pel mateix Jesús d'una imatge miraculosa a Abgar, rei d'Edessa, retrat que fou suficient per fer fugir Cosroes[38] que assetjava la ciutat, l'episcopat de l'Areopagita a París[39], el martiri de les onze mil verges a Colònia[40], els set Epimènides d'Efes que van dormir des de l'època de Daci fins a la de Teodosi el Jove, o sigui dos segles més o menys[41], la venjança de Benet, bisbe d'Auxerre, que va destronar el rei i la reina dels bretons per elevar al tron un bover i una bovera que havien matat en honor seu l'únic vedell que els quedava[42], i altres absurditats de què van plens els annals de l'Església.

Si comparem ara aquestes històries amb la de na Joana, observem que aquelles només foren transmeses a través del testimoni incert d'un o dos cronistes no gaire importants. Així, per exemple, de la caiguda del temple a Roma, que Baronio considera certa, no en diuen absolutament res ni els Evangelistes ni els Apòstols ni els Pares de l'Església ni cap altre historiador de qualsevol religió, l'únic testimoni que en tenim és Pere Damià, que va escriure deu segles després. Pel que fa a la imatge d'Edessa, sobre la qual no es troba cap esment a Procopi o a Eusebi, que va relatar detalladament les relacions del Salvador amb el rei d'Edessa, l'únic testimoni és el d'Evagri al segle VI. Per contra, la història de la Papessa, la narren més de cinc-cents autors contemporanis o una mica posteriors a ella i tots determinen amb exactitud lloc, temps i altres circumstàncies.

A més, qui es vulgui embrutar els dits fullejant les ximpleries arnades de l'Edat Mitjana pot recórrer o, si més no, acostar-se a la font d'on emanen les fabulacions esmentades. Així, el que Gregori de Tours relata sobre Dionís bisbe de París[43], va ser atribuït, per la identitat de noms, al seu homònim Dionís Areopagita, també bisbe i màrtir, i va induir alguns ignorants o fanàtics de l'Església gal·la a consagrar al segle IV bisbe de París l'Areopagita, contemporani de sant Pau; la història dels set roncadors d'Efes té l'origen en l'episodi de Laerci sobre Epimènides, de qui diu que va dormir durant disset anys sencers en una cova; i pel que fa a la tradició de les onze mil verges, avui el arqueòlegs l'atribueixen a una lectura errònia d'una inscripció a Colònia on posa XIMV, o sigui «Undecim martyres virgines», onze verges màrtirs, i no, com van llegir alguns, «Undecim milia virgines».[44]

Penós i desagradable, sí, però factible seria remuntar-se a l'origen de les altres llegendes, però serà millor que vegem les extravagàncies que s'inventaren els que van intentar trobar l'origen de la faula de la Papessa.

Passarem en silenci les conjectures sense fonament d’Onofrio, que atribueix la tradició d’un papa femella a la bellesa femenina del fill de Marózia, Octavià, que fou papa als divuit anys cents anys i escaig després de na Joana; deixarem de banda el que diu el nostre compatriota Allacci sobre una tal Thiota, una fetillera que esvalotava les multituds amb profecies[45], i les interpretacions de l’Aventí i de Corbière, ridiculitzades sense compassió per la seva extravagància pels mateixos enemics de la Papessa; passarem per alt també l’opinió més generalment acceptada, segons la qual la cessió de Joan IX a les exigències de Foci fou considerada prova de feminitat[46], ens limitarem únicament als estudis de Baronio, del qual tenim dret a esperar com a mínim una mica de seny.

Segons ell, doncs, el tema de na Joana s’ha d’atribuir al rumor que es va difondre sobre una dona que arribà a ocupar el patriarcat de Constantinoble. Aquesta ciutat s’anomenava sovint Nova Roma o simplement Roma i d’aquí la confusió. En suport d’aquesta teoria, a banda de la visió d’Arechis esmentada més amunt, aporta la carta de Lleó IX, on diu al Patriarca Miquel Cerulari[47]: «Dubto de creure la veu que s’ha difós, segons la qual no heu tingut prou a elevar eunucs al tron patriarcal, sinó que heu ordenat una dona. El caràcter repugnant del fet i la fraternal benevolència envers vós em fan incrèdul davant un tal rumor. Però quan recordo la vostra incúria en l’observació dels cànons sagrats i els eunucs que han arribat al patriarcat, em veig obligat a acceptar la resta com a possible».

Aquesta és la carta de Lleó, la qual Baronio tot comentant-la afegeix: «Allò, doncs, que es deia de la seu bizantina va ésser imputat a la romana pel grecs cismàtics, dels quals Marià Escot va prendre la faula de la papessa Joana». Reclamem aquí tota l’atenció del lector perquè admiri amb nosaltres fins a quin punt pot arribar el desvergonyiment sacerdotal. El passatge damunt esmentat, on ens assabentem que vam imputar als francs la nostra pròpia taca, es troba a la pàgina setanta cinc del desè volum dels Annals, i a la pàgina setanta set del mateix llibre el mateix Baronio, oblidant el que deia més amunt i prenent com a aliats contra la papessa els grecs que ell injuria, al·lega llur silenci com a argument triomfal, tot considerant interpolat el passatge de Calcocondilas!!!

Però, quan amb l’ajuda dels grecs ha descobert la bèstia imaginària, l’ingrat cardenal s’afanya a trepitjar-los i insultar-los de nou, tot exclamant: «Els cismàtics de mala llengua haurien preferit esclatar a crits que no pas callar, si una cosa com aquesta hagués succeït entre nosaltres». L’absurditat de tot això i la mala fe monacals ofeguen el lector, que no sap on dirigir-se per trobar la sortida d’aquest laberint fangós. Afanyant-nos nosaltres també a sortir-ne observem només que mai ningú no ha parlat d’una dona patriarca; Lleó, escrivint el que hem dit més amunt, evidentment pretenia ridiculitzar els orientals per l’elecció d’eunucs, si no és que suposem que també va tenir una visió com la d’Arechis. A més, com podríem creure que, a partir d’un simple rumor de Lleó, que ell mateix considerava sense fonament, els grecs van trobar l’ocasió de crear una història sobre una Papessa, adornant-la amb tot d’estranyes aventures, quan se’ls podia descobrir la mentida de seguida?

Encara resulta més sorprenent com, inventada d’una manera o altra la llegenda, els historiadors llatins més cèlebres, entre els quals bisbes i cardenals subjectes al papa, van acceptar tranquil·lament els deliris dels grecs i es van afanyar a consignar-los com a fets reals als arxius del papat, i, no contents amb això, van arreplegar un munt de proves històriques per tal de fer més creïble la calúmnia dels cismàtics. En aquest cras engany, segons Baronio, hem de creure que van caure Anastasi, contemporani de Lleó, Sigebert, un crític molt curós, el papista fervent de Marià Escot i, en una paraula, tots els cronistes catòlics que expliquen el mateix sobre la qüestió. Però posats a creure, prefereixo l’existència de na Joana com a més probable.