M’afanyo ja a exposar els testimonis més importants a favor d’ella, tot cercant-ne més la solvència i la facilitat d’accés que no pas la quantitat dels que en donen testimoni, la llista dels quals és interminable a les obres de Desmarets, Dositeu i Spanheim.[1]

Segons aquest autor alemany, la primera referència a la Papessa es troba en uns manuscrits d’Anastasi, el Bibliotecari, contemporani d’ella, i cinquanta anys després als escrits d’un cert Radulfus, monjo i comentarista del Levític; però Blondel i Baronio afirmen que els passatges d’Anastasi són interpolacions i suggereixen que Radulfus era un monjo del segle XI. Nosaltres, però, sense els coneixements suficients per decidir entre aquestes versions, ens limitem a observar que, admetent encara la hipòtesi del silenci dels cronistes contemporanis o una mica posteriors, no se’n desprèn cap prova contrària a na Joana; perquè uns, entre ells Freculfus i Wallafrid, van morir abans del 856, i els altres, Adó, bisbe de Viena, Reginon i els redactors dels Annals de Sant Bertí es limiten als fets dels emperadors o reis de França, ometent fins i tot els noms de molts papes.

No oblidem, a més, que segons els decrets de la Seu romana no es podia incloure na Joana a la sèrie dels papes, tal com ens informen Martí el Polonès[2] i el nostre Dositeu, segons el qual els cronistes, col·locant Benet III després de Lleó, «el van declarar el seu successor legítim i van ometre la senyoreta Joana que s’hi havia esquitllat de manera impia»[3]. Veient com fins i tot el savi Baronio dubtava tant entre quins papes admetre com a legítims i quins eliminar i com sovint decidia de manera arbitrària, no ens ha de resultar estrany, crec, que na Joana, invisible de moment en la foscor d’aquell segle tenebrós, reaparegui afirmada per testimonis incontestables, quan l’arribada d’historiadors d’autoritat més contrastada va posar una mica d’ordre a aquell caos informe. Però sigui com vulgui, per tal de complaure Baronio i que ens perdoni les amargues veritats que li hem dit més amunt, començarem per Marià.

Aquest historiador, anomenat Escot pel nom de la seva pàtria com era costum a l’època, abandonant les muntanyes pàtries a les acaballes del segle X, es traslladà a Colònia, on es féu monjo, i d’allà a Magúncia, on va passar la vida orant i escrivint. Venerava la Seu papal fins a la deïficació, atrevint-se a defensar-la contra l’emperador Enric IV durant la famosa disputa sobre la investidura dels bisbes. A banda d’això, Marià no era d’aquells monjos en què a cada pàgina es troben rastres de niciesa o mala fe, sinó que es va guanyar tal reputació entre els contemporanis que Anglaterra, Escòcia i Alemanya el reclamaven com a fill propi, igual que a l’antiguitat set ciutats es disputaven Homer. Si rebutgem, doncs, per sospitós el testimoni de tal historiador, que confessa, tot i la seva papolatria, que «a Lleó IV el va succeir una dona, Joana, el pontificat de la qual durà dos anys, cinc mesos i quatre dies»[4], en quin altre o en què podríem creure amb més raó?

Segebert, de la petita ciutat belga de Gembloux, a qui Dositeu anomenà Gemblacense, monjo i cronista reputat que florí als voltants de les acaballes de la mateixa centúria, també registrà a la seva Crònica la història de na Joana amb les circumstàncies més essencials, «Fama est hunc Iohannem foeminam fuisse, etc.», o sigui, traduït literalment el passatge, «Sobre aquest Joan diuen[5] que era una dona, coneguda només per un dels domèstics, embarassada del qual parí un petit papa»[6].

Otó, bisbe de Freising, a Alemanya, germà uterí de l’emperador Conrad III i nét d’Enric IV, en la seva Crònica que arriba fins l’any 1146 esmenta el papa Joan, el qual era una dona,[7] el mateix diuen els cronistes Gefred Artur i Godofred de Viterbo[8] que van viure per la mateixa època i van situar na Joana entre Lleó i Benet, tot invitant el lector, entre parèntesis, a no comptar aquesta dona entre els papes.

Durant el segle XIII són moltíssims els que donen testimoni a favor de na Joana, però sobretot són dignes d’atenció els de Martí el Polonès de l’orde dominicana, a qui els cronistes contemporanis citen amb elogis. Fou durant molts anys penitenciari dels papes Joan XXI i Nicolau III, que després l’envià com a bisbe a Polònia; de tal manera que si hi ha algú que es troba en posició de conèixer exactament la veritat, aquest era sens dubte Martí, el més fidedigne tant pel seu caràcter com pel càrrec que ocupava a la Seu romana. Gràcies a ell, doncs, ens assabentem, a part de les coses ja conegudes, que Joana va néixer de pares anglesos a Magúncia, que, després d’un papat de dos anys, cinc mesos i quatre dies, morí de part en una processó i fou enterrada sense honor en el mateix lloc de la mort, lloc que els papes posteriors van evitar desviant-se per un altre carrer per anar al Laterà.[9] Després d’explicar això, Martí ens recomana de no comptar la dona entre els papes.

El mateix lector pot entendre com de pesadament va caure damunt dels enemics de la Papessa el testimoni formal d’un home com aquest; tant és així que intentaren de totes les maneres possibles reduir-lo al no-res, els uns afirmant que ni el mateix Martí semblava creure en el que explicava, els altres dient que havia inventat la faula en un moment de bon humor. Però aitals acusacions contra un home com aquest eren simplement ridícules. Per això Allacci[10], l’oriünd de Quios, va considerar més oportú defensar que el passatge de la Papessa fou interpolat en els manuscrits martinians  pels enemics de l’Església,  o sigui pels protestants. De la mateixa opinió és també el pare Chifflet, en suport de la qual reporta que havia vist a la biblioteca de son pare (!), que es va cremar (!!), un manuscrit de Martí en què no hi havia cap referència a na Joana.

Res més repugnant o absurd que aquesta afirmació que sovinteja entre els catòlics sobre manuscrits antics suposadament adulterats pels protestants. S’ha de tenir tanta barra com Allacci per acusar els protestants, que aparegueren al segle XV, d’haver introduït al manuscrit de Martí un fet que tants cronistes catòlics havien copiat del mateix Martí dos-cents anys abans de la Reforma[11]. D’altra banda, si realment es van produir interpolacions, no és més lògic atribuir-les als catòlics posseïdors dels manuscrits, interessats a esborrar les nombroses vergonyes, que no pas a membres de la nova religió, que estaven proscrits i no podien ni acostar-se a les biblioteques? A més a més, cap protestant ha estat mai descobert o acusat de falsificador i, en canvi, historiadors correligionaris han retret sovint als monjos els afegitons i supressions comesos als monestirs.

Al segle XIV Spanheim trobà a la biblioteca de Leiden un testimoni en favor de na Joana gens inferior en importància als anteriors, el del bisbe de Galícia Bernat Gui, inquisidor durant el papat de Joan XXII, que diu en la seva Crònica (Flores Temporum): «Tot intentant historiar els fets memorables dels papes, vaig llegir i comparar multitud de Cròniques per tal d’adquirir un coneixement clar i exacte sobre cada cosa, sobretot perquè he observat que no són petites les diferències que hi ha entre molts cronistes sobre l’ordre cronològic dels prelats romans i, el que és més important, sobre les accions de cada un».

Després d’aquest preàmbul, passant a la biografia dels pontífexs, aquest historiador precís i meticulós col·loca na Joana al lloc que li pertoca i explica la seva història tal com es troba en Martí. Correspon al lector decidir si un escriptor que intenta corregir i posar d’acord per comparació crítica les cròniques antigues, si un inquisidor i perseguidor dels albigesos, que ja feien burla de la Santa Seu per la Papessa, hauria acceptat mai la seva història si en l’època en què escrivia podia ésser posada en dubte.

De Gui, tot passant en silenci Joan de París, Sigfrid de Neissen Sozòmenos, el monjo grec de Calàbria Barlaam i molts altres, els quals qui vulgui pot cercar en Vossius, arribem a Amalric d’Augier, que l’any 1362 dedicà al papa Urbà V una Relació cronològica dels bisbes de Roma[12] on es troben les següents novetats sobre na Joana: «Al principi duia una vida prudent i santa, però després s’engreixà pel consum excessiu de carns greixoses, es lliurà a la disbauxa i quedà embarassada d’un dels seus servents».

Passant per alt de nou una munió de testimonis menys importants, de l’ignorat Amalric, la Cronologia del qual es varen menjar els cucs de Leiden, saltem al llorejat Petrarca, els cants d’amor del qual estan ben resguardats contra tals desgràcies, conservats tant a la biblioteca com a la memòria de totes les italianes. Aquest poeta, després de cantar el cant del cigne damunt la tomba de Laura, es retirà a Venècia, on consumí els darrers anys de la seva vida escrivint les Vides dels Emperadors i els Papes fins a Gregori IX, on trobem l’omnipresent Joana i on ens assabentem entre altres coses que l’Altíssim, aïrat per tal profanació de la Santa Seu, devastà els camps amb una plaga de llagostes enormes[13].

Contemporani de Petrarca, vivia a Florència l’autor del Decameró, Giovanni Boccaccio, únic en gràcia i obscenitat, el qual, cantant les astúcies femenines fins al darrer alè, va compondre a una edat ja molt avançada una obra en llatí, De claris mulieribus, on na Joana, comparada amb Semíramis, ocupa un lloc destacat entre les heroïnes[14].

Apressats ja i limitant-nos als més destacats, exhaurirem per ordre cronològic l’inventari interminable dels biògrafs de tan celebrada dona. Entre ells excel·leixen al segle XV:

1. Teodoric de Niem, secretari de Joan XXIII, que en un viatge a Florència el 1413 va trobar un tractat sobre Privilegis i drets dels Emperadors, el qual va editar acompanyant-lo de notes. Per un dels seus comentaris ens assabentem que «na Joana va ensenyar públicament a Roma en l’Escola dels Grecs, on també ho havia fet abans que ella Sant Agustí, i, mentre fou pobra, es lliurà sense descans a estudis seriosos, però quan esdevingué papa, es deixà corrompre progressivament per la mol·lície i, embarassada d’un dels seus servents parí un petit papa en una processó solemne a prop del temple de la Pau[15], on, en record d’aquest fet, s’erigí una estàtua de marbre», de la qual parlarem més endavant.

2. Jean de Gerson, canceller de la Universitat de París, anomenat Doctor cristianíssim (Doctor christianissimus) per la seva ortodòxia i conducta irreprotxable, el qual es va distingir entre els assistents al Concili de Constança. L’any 1404, trobant-se a Tarascó, ciutat de la Provença vora el Roine, hi pronuncià un sermó davant el papa Benet XIII en què, defensant els privilegis de l’Església gal·licana, diu: «també es s’enganyà Roma en reconèixer durant tant de temps una dona com a cap»[16]. Això deia Gerson al segle XV i al XVIII l’editor de la seva obra completa, Louis Dupin, doctor a la Sorbona, distingit per la seva immensa erudició i major manca de discerniment, va considerar prudent, després de les paraules de Gerson «s’enganyà Roma», que el papa Benet no va replicar, afegir entre parèntesis «tu, bon home, t’enganyes» (tu falleris vir bone).

3. Dietrich Engelhusen explica a la seva Crònica entre altres coses que, mentre la Papessa infantava, aparegué el Diable per l’aire cridant:

 

Papa pater patrum,

Peperit papissa papellum[17]

 

que Dositeu va transformar en:

 

Papa, pare de pares, mostra el nadó de la papessa.

 

4. Felix Hammerlein i Martin le Franc[18] expliquen que en el seu temps encara es conservaven molts llibres de litúrgia compostos per na Joana, i una cadira foradada, feta per ordre del seu successor, Benet, amb l’objectiu que els papes, quan són proclamats, se sotmetin damunt la cadira a un examen físic per tal d’evitar una altra possible papessa.

L’atenès Laònicos Calcocondilas, l’únic grec en què he pogut trobar alguna cosa sobre la qüestió que ens ocupa, explica d’aquesta manera la història de la Papessa: «Em disposo a parlar del pontífex de Roma. Quan s’han escrutat els vots i ha estat elegit, el proclamen pontífex i el mantenen a dins fins que l’elecció sigui també aprovada pels altres. El fan seure sobre una cadira que té un forat, per tal de poder tocar els testicles que en pengen, puix creuen que antigament una dona havia arribat al pontificat de Roma, que, estant embarassada, mentre assistia a una cerimònia religiosa, va infantar un nen a la vista pel poble, per la qual cosa, a fi i efecte d’assegurar-se’n i que no n’hi hagi cap dubte, palpen i, després de palpar, exclamen: El nostre papa és home»[19]. Això segons Laònicos, però segons els romans l’exclamació era més curta i expressiva, els que tenien la mà sota els faldons papals en comptes de El nostre papa és home deien una sola paraula, Habet! (En té!).

A part d’aquests, al llarg del mateix segle fan esment de na Joana Eneas Piccolomini, qui després seria papa sota el nom de Pius II, l’heresiarca Jan Hus, sobre els quals parlaré més endavant. Per no estendre’ns i per la sobreabundància de testimonis passem per alt els Fregoso, Giasone Del Maino, Werner, Platina[20], Pannonius, els cronistes de Colònia, Saxònia i Augsburg, i molts altres. Al segle XVI, amb l’expansió de la impremta, es van multiplicar de tal manera els biògrafs de la Papessa, que, no sabent per on començar i per on acabar, els deixem de banda a tots, tot imitant aquell sastre genovès que la vigília de Pasqua es trobava amb un munt de roba per preparar i, com que no sabia per on començar, apagà la llum i se n’anà a dormir.

Limitant-nos, però, als que hem esmentat més amunt, crec que estem autoritzats a dir amb Dositeu: «És clarament una vergonya negar una història basada en tantes proves i testimonis, i, a més, essent la majoria dels testimonis papistes»[21].

Segons els adversaris de la Papessa aquesta multitud de testimonis té poca importància, perquè els cronistes acostumen a copiar-se els uns als altres sense sotmetre a una anàlisi crítica les bajanades dels predecessors. Aquesta observació, encara que correcta en si mateixa, no es pot aplicar en aquest cas. Si es tractés d’una tradició fosca o de poca importància, sobre sant Pacomi, per exemple, travessant el Nil damunt l’esquena d’un cocodril o de santa Magdalena retirant-se en una cova a França per redimir els seus pecats amb llàgrimes que es converteixen en perles, resultaria creïble que els qui en fessin esment es conformessin amb l’únic testimoni de qui va inventar la llegenda.

Diferent, però, és el cas de la història de na Joana, que malgrat el gran descrèdit que suposava per al papat, fou recollida per historiadors lliurats en cos i ànima a la Santa Seu. És impossible suposar que el papòlatra Marià va acceptar la història de na Joana sense prendre’s la pena d’investigar si era certa, i encara més absurd creure que els autors catòlics posteriors a ell no es molestaren a desmentir-lo, havent caigut en tan cras error. I suposant encara que tots els altres per una negligència imperdonable no s’hagin preocupat de netejar una taca semblant de la història papal, com podem, però, acceptar que Gui, el gran esperit crític, que tants errors va trobar i va corregir a les cròniques dels seus antecessors, no sols va deixar intacta la història de la Papessa, sinó que la va incloure a la seva història com un fet indubtable, proporcionant així una arma formidable als heretges? Però a banda dels homes, els fets i les pedres mateixes —Missatgers sense veu, clars i vertaders[22]— donen fe de la veracitat de la història de na Joana. Examinem breument què hi ha sobre això.

 Segons el ja esmentat Teodoric de Niem, secretari de Joan XXIII i home iniciat en tots els secrets de la cort pontifícia[23], «A Roma hi ha una estàtua de marbre que representa el fet tal com va succeir, o sigui una dona parint, que erigí el papa Benet per inspirar l’horror de l’escàndol que tingué lloc en aquell indret». Però historiadors més recents, entre els quals el savi pare Noël Alexandre[24], que, segons l’acerb Du Fresnoy, adquirí el privilegi de defensar qualsevol opinió absurda[25], sostingueren que l’estàtua representava una divinitat dels pagans.

Però aquesta afirmació és titllada de ridícula pel mateix Blondel. Perquè, si realment l’estàtua era una relíquia de l’antiguitat, resulta difícil d’entendre com és que la va llençar al Tíber el papa Sixte V, a qui tothom reconeix com un fervent admirador de l’art antic, que va restaurar un obelisc i altres monuments romans, però, en canvi, si representava una dona parint, va fer bé el Pontífex d’enfonsar aquell monument indecent de la vergonya papal, que, erigit en un segle de mal gust i barbàrie, no podia tenir cap valor artístic. A més a més, no oblidem que Teodoric, que passà la major part de la vida a Roma al servei de la Santa Seu, ell també hauria estat llençat al Tíber o, si més no, excomunicat, si en una obra important com la dels Privilegis i drets dels Emperadors, hagués recollit sense cap mena de fonament una llegenda que atribuïa tal infàmia al totpoderós papat, justament en aquell moment aïrat per les burles de Wycliffe.

Una altra estàtua de na Joana adornà durant molts segles la tan venerada catedral de Siena, on la van veure Mabillon i Launoy, segons el qual tothom que no fos cec podia distingir la estàtua entre Lleó i Benet, i a sota es podia llegir la inscripció Joan VIII, dona d’Anglaterra. Però aquí tenim de nou al pare Alexandre Noël afirmant que l’estàtua era obra d’un escultor ignorant i llicenciós amb la intenció de fer una broma. El bon pare sembla oblidar que en aquella època els que feien broma dels papes eren cremats vius. Si es té en compte la fama que tenia aleshores Siena, pàtria de tants prelats poderosos, i la celebritat de la seva catedral, on assistien a les cerimònies els pontífexs, que s’hi traslladaven sovint, i tota l’aristocràcia del país, seria difícil de creure que tots van veure durant molts segles una figura femenina excel·lint entre els posseïdors de les claus del paradís, col·locada per l’escultor a tall de broma, i que ningú es preocupés mai de saber qui va ser l’impiu que hi va posar aquell ídol indecent o de reduir-la a pols damunt el terra de bell marbre.

Segons Noël hem de suposar responsables d’aquesta tolerància incomprensible els irascibles papes de Siena, Gregori VII, Alexandre III i encara el mateix Pius II, de qui ja es van burlar a Bohèmia com a apòstol d’una Església dominada per una dona[26], tots els quals van respectar el caprici de l’escultor bromista, considerant, pel que sembla, aquella dona com un mal necessari. Sigui com vulgui, l’estàtua de na Joana romangué incommovible damunt el pedestal fins que el seu perseguidor implacable, Baronio, aconseguí amb la mediació del duc de Toscana davant el bisbe de Siena que fos traslladada d’allí perquè escandalitzava els fidels o, segons Mabillon[27], que fos transformada de femenina en masculina, substituint la inscripció Joan VIII, dona d’Anglaterra, per Zacaries.

Presentarem ara al lector un altre testimoni de marbre que esmenten tots els visitants de Roma, l’origen i l’ús del qual van descriure els fidels servidors de la Santa Seu, Platina, bibliotecari[28] del Vaticà, el cardenal Pandulfo[29], el bisbe Jacobatius i molts altres, als quals tornen a refutar Chiflet i Allacci, oblidant en l’ímpetu del seu zel papal que resulta més oprobiós per a la cort romana l’existència de tants prelats, segons ells, mentiders que no pas la d’una sola dona que s’hi hagi esquitllat amb engany. Segons aquells historiadors, doncs, hi havia al palau pontifici una cadira foradada de marbre porpra, asseguts damunt la qual els pontífexs posteriors a na Joana oferien a la vista i al tacte dels electors proves fidedignes de la seva virilitat i, després d’aquesta demostració, rebien les claus de sant Pere.

Aquesta cerimònia impudent es va mantenir fins al segle XVI i no se’n va salvar (segons el testimoni de l’historiador Corio de Milà, que per la seva excessiva cruesa només podem oferir-lo en italià en una nota[30]) ni el mateix Alexandre Bòrgia, que es va veure obligat a pujar a la cadira foradada abans de seure damunt la càtedra de sant Pere, malgrat que ja tenia quatre fills majors d’edat que mostrava amb orgull als que el visitaven[31], i, a més a més,

      Lucrècia, esposa, nora i filla[32].

Després del papa Lleó X fou abolida aquesta singular cerimònia pels escarnis dels heretges o, segons Janus, bisbe de Cinc Esglésies[33], perquè els costums dels prelats de l’època, que estaven envoltats de putes i fills bords, donaven als romans garanties suficients de la seva virilitat, com es desprèn clarament de la següent cançó popular que també presentem sense traduir per les mateixes raons que ho hem fet més amunt amb el fragment de Corio:

 

      Non poterat quisquam reserantes aethera claves

      Non exploratis sumere testiculis.

      Cur igitur nostro mos hinc nunc tempore cessat?

      Ante probat quod se quilibet esse marem.[34]

 

Per aquesta mateixa raó fou dispensat de la prova Innocenci III, de la família dels Cibos, segons els poeta Maullus que s’adreça així als cardenals:

 

      De la virilitat del Papa

demostracions no en cerqueu,

la ramada de fills

gireu-vos i admireu.[35]

 

S’entén que tots aquests i molts altres epigrames d’aquell temps no tindrien cap sentit i estarien desproveïts de sal còmica, si el costum a què al·ludeixen no fos real i conegut per tothom a Roma. És tenint en compte això que els enemics més intel·ligents de la Papessa, en lloc de negar la cadira foradada van intentar trobar una altra explicació a aquesta estranya cerimònia. Així Mabillon va sostenir que el Pontífex es veia obligat a seure en una cadira foradada, perquè recordés que era humà i, com a tal, sotmès a les pudents necessitats de la natura.[36] Creiem, però, que el savi benedictí confon intencionadament la cadira en qüestió amb una altra no foradada, l’anomenada estercorària, sobre la qual s’asseia el Papa a qui recordaven la inestabilitat de les coses humanes amb el vers del psalm CXII: «El Senyor aixeca de la pols el desvalgut, fa alçar el pobre de la immundícia». Però, com s’agrada de dir el Nèstor dels nostres erudits, K. Assòpios, cada cosa al seu lloc.

A més, segons el testimoni precís de multitud d’historiadors els que palpaven el Papa acabat de proclamar no recitaven psalms, sinó els mots «En té», que expressava amb exactitud la finalitat de la cerimònia. Els pontífexs de l’època, lliurats a l’embriaguesa i la gola, no s’assemblaven als perses del temps de Cir que només menjaven créixens i que consideraven indecorós «ser vist quan es va a orinar o a satisfer qualsevol altra necessitat semblant»[37], ni hi havia perill que oblidessin durant gaire temps les necessitats de la natura humana.

Altres enemics de na Joana, entre els quals, com és natural, el pare Noël, pretenen que aquella cadira, que anomenen balneària, servia per als rentats de les parts baixes del cos dels papes, molts dels quals patien d’hemorroides a causa de la vida sedentària i la golafreria. Però aquesta explicació de Noël, que segurament no es basa en cap testimoni, és impudent i ridícula, perquè ningú no creurà que els papes de l’època, per més desvergonyits que se suposin, es rentaven el darrere públicament a l’església de Sant  Silvestre, on es trobava aquesta famosa cadira, la qual, per bé que foradada, no es podia utilitzar per rentats íntims. En aquest tema els que neguen l’existència de na Joana s’assemblen als malfactors davant els tribunals, que, volent amagar de la manera que sigui una veritat que els pots resultar mortal, passen de les contradiccions a l’absurd, tot provocant entre l’audiència ara compassió, ara rialles.

Seguint els preceptes dels mestres de retòrica antics, segons els quals cal presentar al final els arguments més forts, no hem dit res fins aquí d’un altre testimoni en favor de na Joana, el qual tot sol bastaria per empal·lidir i eclipsar tots els altres, tal com s’apaga l’esclat dels estels quan resplendeix el dia. No es tracta ja de manuscrits polsegosos, d’escriptors dubtosos ni de marbres llançats al fons de les aigües, sinó d’un concili concorregudíssim, molt cèlebre en la història, que va acceptar l’existència de na Joana sense cap mena d’objecció. El lector pot considerar paper mullat totes les proves que hem anat acumulant laboriosament en favor d’ella, després d’haver espolsat la pols de vuit segles i tret de la tomba prelats i poetes, historiadors i sants màrtirs, i concentrar la mirada exclusivament en aquesta, que basta per dissipar, com un núvol prim, tota obscuritat, tota objecció i dubte.

L’any 1410 la Santa Trinitat indivisible al cel era representada a la terra per una tríada revoltada i dividida, Joan XXIII, Gregori XII i Urbà III, que exercien de papa alhora i es titllaven els uns als altres d’usurpadors, anticristos i antipapes. Joan, abans pirata i després Papa, es dedicava a saquejar Itàlia, Urbà a cremar gent a Espanya i el vell Gregori, perduts els seguidors i les dents, llançava anatemes contra el món sencer des d’Ancona.[38]

Mentrestant els camps romanien incultes, les ciutats es despoblaven, Wycliffe a Anglaterra i Hus a Bohèmia es revoltaven contra la indecència del clergat, els turcs tornaven a amenaçar Europa, i ja no hi havia ni diners ni homes per a la defensa: tot ho havia devorat l’hidra tricèfala. El mal augmentava cada dia i la situació va arribar a tal punt de gravetat que l’emperador Segimon va pensar que l’únic mitjà de salvació era reunir un Concili a Constança per atacar el cisma i reformar l’Església, després de convèncer amb falses promeses a Joan, que esperava poder-se desempallegar així dels rivals.[39]

Vora la riba del llac del mateix nom Constantí va alçar la ciutat de Constança, insignificant fins que es féu famosa pel Concili. A finals del 1413 hi començaren a acudir de pertot reis, electors, teòlegs i prelats. Els seguien cinquanta joiers, tres-cents quaranta barbers, nou-cents cuiners, tres-cents venedors de vi, multitud de criats, balladors i balladores i set-centes divuit meuques[40], tots ells instal·lats en casetes de fusta al voltant del temple on s’havia de discutir sobre la sort de la cristiandat. Al cap de no gaire va arribar el Papa Joan i el Concili va començar els treballs. El dia el consumien els pastors del ramat catòlic cremant persones o discutint sobre el color de les vestidures sacerdotals i l’amplada de les mànigues[41], i a la nit descansaven als braços de la bella Impèria[42] i les seves companyes.

Però entrem també nosaltres al recinte sagrat del Concili. A les butaques arrenglerades en forma de ferradura de cavall seuen els membres del Concili tot discutint; darrera brillen les llances dels guàrdies de corps i damunt el cap els blasons de noblesa. Allà on sigui que girem la mirada, electors coberts d’or o cardinals emporprats

      Eclecteurs de drap d’or, cardinaux d’ecarlate[43].

 

Allà hi eren les llumeneres de l’Església, Gerson el cristianíssim, el sapientíssim cardinal D'Ailly, Mathieu Roeder[44], el nou Jeremies, i Crisoloras, l’introductor a Itàlia de les lletres gregues. Allà hi eren els grans de la terra, el duc de Savoia, Amadeu, amb el ceptre a la mà i la figura hebraïtzant, l’imberbe Adolf, comte de Cleves, recolzat en una espasa més llarga que ell, el terrible duc d’Àustria, Ernest, del qual només els ulls i la barba es distingien sota el casc feixuc de plomall blanc, i l’elector de Saxònia, Rodolf, cobert amb una pellisssa d’ós blanc.[45] Allà hi eren quatre patriarques i vint-i-set ambaixadors de totes les nacions incloses fins i tot les sarraïnes.

Mai s’havia reunit una assemblea més venerable i impressionant que aquesta. Eren aproximadament les set del matí i el sol de juny penetrant ple de matisos a través dels vitralls acolorits de l’església accentuaven l’esclat de l’or i la porpra, quan s’escolta un soroll d’armes i arrossegament de cadenes davant l’entrada del temple. Les mirades de tothom es giren a veure aquell que era anunciat pel so sinistre, però de sobte s’apaga la llum del sol i una profunda foscor s’estén per l’església. Els prelats cerquen aterrits els filacteris penjats del coll, els senyors el pom de l’espasa.[46] Quan, passat l’eclipsi de sol, tornà a brillar el dia, al mig de l’assemblea envoltat de carcellers i carregat de cadenes va aparèixer un home molt pàl·lid i esquelètic per les penalitats sofertes, que duia hàbit, barba llarga i damunt el cap un barret de paper en què hi havia dibuixats dos dimonis dolents.[47]

Es tractava de l’apòstol de Bohèmia Jan Hus, que estava a punt de proporcionar-nos un testimoni incontestable en favor de na Joana. Aquest màrtir, que havia predicat a Bohèmia que el Papa era sant no perquè fos ric o rei, sinó a condició de seguir els preceptes del Salvador sobre mansuetud i caritat, que l’excomunicat per un prelat pot ésser salvat per la misericòrdia de Déu, que qui devora el ramat és indigne del nom de pastor, que Judes era un fals deixeble de Jesús, i altres blasfèmies herètiques semblants, era dut engrillonat davant del Concili per ésser jutjat i posteriorment lliurat a les flames. Però comença l’interrogatori, s’obren els llibres de Hus i es llegeixen un a un els passatges reprovables, entre els quals que Jesucrist fins i tot sense cap de l’Església damunt la terra pot dirigir-la a través dels seus vertaders deixebles, escampats per tot el món. Preguntat l’acusat com s’ha atrevit a escriure això, va respondre: «¿No estava sense cap ni govern l’Església quan, durant dos anys i cinc mesos exercí el papat Joana, una dona?». I quan se li demanà perquè havia dit que no basta que algú sigui elegit papa per ésser un veritable cap de l’Església, respongué: «He dit això perquè cap cristià s’enganyi i prengui la Papessa per un veritable cap de l’Església»[48].

Cap dels presents va trobar res a dir contra això ni el va refutar o es va mofar d’ell i, amb el llibre de Hus sobre l’Església obert allà davant i una multitud d’ulls malèvols clavats en ell primfilant a la recerca de blasfèmies a cada línia, només va escapar de la condemna el següent passatge: «L’Església catòlica, la destinada a dominar les portes del reialme de la mort ha d’ésser irreprotxable, sense taca ni arruga, però no han estat així sempre els papes i els cardenals consellers seus, que han caigut en el pecat i l’error, com va passar en l’elecció del Papa Joan, que era dona. ¿O és que podem considerar immaculada i sense taca aquesta dona que va parir en públic?»[49]. Dues i tres vegades el reformador va tirar en cara la figura de na Joana als jutges, que defensaven la infal·libilitat de la Santa Seu, i cap dels vint-i-dos cardenals, cap dels quaranta-nou bisbes, cap dels dos-cents setanta-dos teòlegs[50] el reprovà per mentider o el va interrompre per blasfem. Aquest testimoni consignat a les actes del Concili per divuit secretaris papistes ni és susceptible d’objeccions ni mereix comentaris.

Poc després, a Hus, que no va voler admetre la impecabilitat del Papa, el cremaren per heretge aquells mateixos prelats que van deposar i empresonar al Papa Joan que havia presidit el Concili per adúlter, emmetzinador, simoníac i incestuós[51]. En pujar a la foguera Hus va donar les gràcies als carcellers i als botxins. Quan ja les flames llepaven els peus del màrtir, un pagès que tornava del bosc amb un braçat de llenya el va llançar a la foguera en una demostració de zel catòlic. Girant-se cap a ell i amb un somriure serè va cridar «Oh, santa simplicitat!» i expirà a l’instant ofegat pel fum de les branques verdes. Les seves cendres van ésser llançades al Rin i els seus llibres al foc. Quan hom vulgui demostrar que els capellans catòlics eren inconseqüents i sanguinaris, l’existència de na Joana un fet històric i Allacci un mentider, que contempli la foguera de Hus,

                  que no cerqui

      un astre més càlid brillant en el dia.[52]

Pel que fa a mi, després de d’haver dedicat molt de temps al tema de la Papessa sense deixar d’investigar res de tot allò que pogués contribuir a aclarir la qüestió, estic íntimament convençut de la seva existència. He intentat de trasmetre aquest convenciment al lector amb fets i cites exactes que demostren: 1) que, si tenim en compte l’estat dels homes i de les coses de l’època, no resulta gens increïble la història de na Joana, 2) que en tenim testimonis d’escriptors i monuments, la validesa dels quals només un cec o algú que no vulgui veure-hi pot posar en dubte.

Ara ja deixo que cadascú cregui el que vulgui, dubto, però, que els no convençuts puguin trobar una excusa per a la incredulitat més plausible que la d’aquell xantre que considerava apòcrifa la lepra de Constantí el Gran perquè el seu breviari no en deia res.