PASSEJADES ATENESES

 

 

 

 

 

I

 

 

 

 

 

Molt més que no pas totes les infàmies que des del temps d’About[1] fins avui he pogut llegir a la premsa estrangera sobre Grècia, m’han fet sentir vergonya les recomanacions que, a les vigílies dels Jocs Olímpics, els nostres propis diaris van adreçar a la policia i als caps de família perquè procurin mantenir els carrers nets, que els tancats no facin pudor i que les voreres no siguin una prolongació d’escorxadors i botigues de verdures. És el mateix que es demanava quan havien de visitar Atenes els emperadors Pere II de Brasil i Guillem II de Prúsia, com a mesures extraordinàries i amb el benentès que aquestes molèsties sobre la netedat no s’allargarien gaires dies. ¿Què podem deduir d’aquestes recomanacions sinó que, tal com els jueus de Valàquia només es muden i es cacen les puces en ocasió de les grans festes religioses, així els habitants d’Atenes només en casos extraordinaris han de respirar aire net, no han de relliscar damunt bassiots de sang i no han d’ensopegar amb taronges podrides i cadàvers de gats i gallines?

No us apresseu a classificar-me dins l’espècie dels animals remugants si us parlo de la situació dels carrers d’Atenes. No sóc ni camell ni orador fúnebre perquè m’agradin els remugaments. El motiu, però, que m’hi ha fet pensar és que, després dels Jocs Olímpics, els atenesos, enlluernats per la brillantor de la celebració, l’afluència de tanta gent, la presència del rei i dels prínceps, les banderes, les trompetes, la profusió de llum, les músiques i els honors de Luis[2], han acabat tots convertits en uns esportistes apassionats. Especialment el barri de Plaka, on visc, ha esdevingut una espècie d’Estadi. Cada dia corro el perill que aspirants a corredors de marató em facin caure per terra o que els llançadors de disc em trenquin el cap. Perquè us feu una idea del punt a què ha arribat l’esportmania, basta dir-vos que cada tarda a la posta del sol el transeünt pot contemplar, per la zona del plàtan de Plaka i la llanterna de Diògenes[3], a més de nens i jovenets, bastants noies —no solament nenes petites, sinó també gallimarsots ja ben espigats— aixecant pesos, saltant, llançant discos i corrent sense por de mostrar el color de les lligacames, tot compartint, pel que sembla, les idees progressistes del Diari de les Senyores[4]sobre la igualació dels dos sexes.

Faríeu bé d’enviar-hi algun dels vostres reporters que descrigui aquests jocs espartans, perquè val la pena. Jo només volia suggerir-vos que, després de tants anys que tothom clama contra la polseguera, el fang, els clots i la pudor dels carrers i que tota la premsa lluita per fer venir a la raó les autoritats municipals i la policia, potser estaria bé dirigir l’atenció cap la dèria competitiva, per corregir el mal, o sigui, per intentar convèncer els esportistes que sense pulmons sans és impossible que hi hagi músculs forts; que, mentre continuïn respirant les emanacions de Plaka, Vàthia, Paleà Agorà, Rodakió i Vathrakonisi[5] perden el temps entrenant-se i somiant els llorers de Luis, que aspirava aire net a Marusi, o els dels atletes d’Amèrica, on netegen els carrers tres vegades al dia i condemnen a pagar una multa considerable aquells que llencen per la finestra, no ja galledes d’escombraries, sinó un simple ram de flors seques. Aquest argument potser és l’únic capaç de commoure els nostres esportistes, ja que no els preocupa gaire la seva salut ni sembla que els molesti gaire la brutícia.

Els encomiastes de la Divina Providència inclouen entre els seus beneficis la capacitat dels sentits per tornar-se, amb el temps i l’hàbit, insensibles a les visions, els sons i les olors desagradables. I tenen tota la raó. Sense anar gaire lluny ens donen una prova d’això els parroquians d’Àgios Geórgios que, igual que ja tenen les orelles avesades al cant nasal del xantre, ara ja no els falta gaire per avesar els ulls a aquella caricatura de sis colzes gravada fa poc damunt la paret del temple, la qual tant els escandalitzava els primers dies. L’olfacte és de tots els sentits el més susceptible de transformar-se en insensible per l’hàbit. Sens dubte coneixeu el famós poema de Baudelaire, La Carronya, amb el ventre obert ple de mosques, insectes, cucs i ascàrides. El poeta s’ho fa venir de manera que allò faci olor de “flor” i tothom el va prendre per boig, deu anys abans d’embogir. La gesta de Baudelaire evidentment es pot considerar excepcional, però no hi ha dubte que ni als escorxadors, ni als blanquers, ni als escombriaires, ni als dissecadors d’ocells, ni als veïns dels carrers Éandos i Protogenus no els molesta gaire la qualitat de l’aire que respiren. Amb el temps el nas se’ls torna estoic. Llàstima que a la Divina Providència no li abellí de fer també els nostres pulmons capaços de familiaritzar-se amb els agents infecciosos de l’atmosfera.

No vull dir que tots els que fan oficis bruts i tots els veïns de femers morin de tisi, febre maligna, tifus abdominal o septicèmia, sinó simplement que no és raonable subestimar tant les estadístiques mèdiques que revelen que a totes les ciutats europees el nombre de malalties i la mitjana de vida difereix molt segons les professions i els barris. No tinc a mà el Bouchardat[6] per presentar-vos xifres i el que diu sobre la salut dels équarisseurs,[7] dels boyaudiers,[8] dels chiffonniers[9] i la resta de condemnats pel seu ofici a respirar aire atenès a París. Però no veig la necessitat de cercar exemples a l’estranger, quan els nostres són a l’abast i del tot convincents. Un savi professor de la nostra Universitat em deia fa uns mesos que només a la major quantitat de brutor de Gazokhori, d’Agia Triada i en general dels barris del sud hem d’atribuir el major nombre de morts prematures. La manera més fàcil i fiable de demostrar-ho seria la verificació, a partir de les inscripcions de les lloses funeràries o de les creus, de la mitjana d’edat en què han mort els que descansen al cementiri de Vàthia i els que han tingut la sort de respirar aire netíssim abans d’ésser enterrats al cementiri nº 1. La diferència, crec, seria gran, perquè ja a primer cop d’ull provoca una dolorosa sorpresa al visitant del popular cementiri nº 2 el gran nombre de creus d’infants i de joves.

Però el meu propòsit avui no és plorar per això, sinó solament remarcar que l’actual dèria esportiva proporciona a la premsa una oportunitat única per aprofitar-la en favor de la netedat i la decència dels carrers de la capital. L’esperança d’èxit es veu reforçada per la coincidència que aquesta esportivitis ha atacat de manera més aguda els veïns dels barris més bruts. Són aquests a qui la premsa ha de convèncer, no pas que el seu pit perilla per la tisi, ja que poc els preocupa això, sinó els músculs per l’atròfia, i que és inútil que s’entrenin, corrin, llancin discos i somiïn amb medalles olímpiques, mentre continuïn alimentant el pulmons amb emanacions d’aigües estancades, escorxadors i basses. I no basta que els convenceu, sinó que els heu de despertar la indignació contra els responsables principals de la contaminació, contra tots els adroguers, carnissers, verdulaires i cuiners que embruten desmesuradament, contra el fematers que treballen al descobert, contra els policies que no gosen complir amb el seu deure, però sobretot contra el diputat, que lliga les mans de la policia i dóna, a tall de detestable favor als seus protegits, una llicència il·limitada per enverinar l’atmosfera atenesa. Sense ésser jesuïta, crec que la santedat del fi justifica l’ús d’una mica de demagògia. Com és d’urgent aquesta revolta popular, és el que vull demostrar acompanyant els lectors de l’Estia a alguns femers d’Atenes.

 

Estia (22 de maig de 1896)

 

 

 

 

 

PASSEJADES PER ATENES

 

 

 

 

II

 

 

 

 

 

El director del Times de Londres, quan fa alguns anys era aquí, considerava feliços els atenesos especialment pel fet de no tenir ravals i poder passar en un bot de la ciutat al camp, de la plaça Sindàgmatos, on hi ha el palau reial i els grans hotels, als pins del Licabet o als camps de sota l’Acròpoli. El noble anglès, per distracció o per amor a Grècia, afortunadament va oblidar d’afegir que és encara més ràpid el pas d’aquesta plaça aristocràtica, no pas a camps, sinó a una espècie de gueto que recorda els de la Polònia russa. Per por d’ésser acusat d’exagerat, no considero sobrer filar prim i establir just en cent quaranta-set els passos —i no pas gaire grans, sinó més aviat en proporció a les cames del professor Margaritis Evanguelidis que no pas amb les del sr. Filopimin Paraskevaïdis— que separen la plaça Sindàgmatos del carrer Vulís. Aquest carrer ha fet grans progressos en poc temps. O sigui, moltes cabanes, barraques i tancats han estat substituïts per cases noves que limiten cada dia que passa l’extensió de l’espai. Aquest progrés, però, afecta exclusivament la construcció, des del punt de vista de la desinfecció i l’acondicionament no n’hi ha hagut absolutament cap. A la cruïlla amb el carrer Mitropóleos continua obert un clot ple d’un líquid brut que els raigs de sol no han aconseguit mai d’absorbir completament. La pluja el transforma en un riu groc i en un fangar verd la sequera. Per dessecar aquest fangar n’hi hauria prou amb un carro de còdols, de manera que sembla que el més probable és que la policia no hi posa remei no pas per gasiveria, sinó per no privar els nens del veïnat de la distracció d’amollar damunt aquesta mar microscòpica petits estols de vaixells construïts amb closques de nou o de carbassa buida. Després de superar el fangar el transeünt es veu obligat, no ja a baixar de la vorera, sinó a haver de caminar a la recerca d’un pas estret just al mig del carrer perquè el verdulaire, amb l’excusa que la vorera és estreta, ha cregut convenient d’ocupar una part considerable de l’amplada del carrer amb gerres, galledes d’escombraries, escambells i, sobretot, una taula damunt la qual té el registre i redacta la correspondència i els comptes. L’ocupació continua amb el carnisser, amb els ganxos al carrer que amenacen els ulls del transeünt quan no en pengen xais acabats de sacrificar amb el cap per avall, cobert per la pell girada que degota sang i arrossega per terra. Altres xais són escorxats dins o esperen belant llastimosament que els arribi el torn. Per terra, budells i ventres, i tot al voltant corbs domèstics i tres gossos repugnants de la raça buldog, que es tenyien el musell negre en un bassal de sang. Als budells i els ventres els succeïen les calderes i les olles d’un estanyador anònim, que havia fet niu en una cova negra que recordava la cavitat de l’arbre on tenia el cau el gitano del difunt Valaoritis.[10] Més enllà, la parada d’un sastre, al costat, la parada d’un sabater i, immediatament després, damunt la vorera, les exposicions industrials permanents de banys, brasers, bombes d’aigua, tubs i altres productes dels honorables llauners senyors Koturos i Papaspiros duen el transeünt a un atzucac.

Les barraques de davant són especialment dignes de menció pel caràcter incert i misteriós de la indústria que s’hi practica. Dues no tenen finestres i la porta gairebé sempre està tancada, de manera que només per l’olor que en surt hom pot conjecturar quina mena de mercaderia s’hi emmagatzema. Fa alguns mesos, en passar per davant, em va semblar que la pudor, que el migjorn aquós d’un vespre de tardor humit feia encara més asfixiant, recordava molt la de l’adob americà conegut amb el nom de guano. Vaig observar un raig tènue de llum que passava a través d’una escletxa de la porta esdernegada i vaig acostar-hi l’ull per curiositat. Però només vaig poder distingir parets negres i uns embalums informes, no immòbils del tot, als racons foscos, fins als quals no arribava la llum deficient del petit fanal que hi havia a terra. En aquella foscor l’únic objecte que blanquejava i resultava fàcil de distingir era el pit nu d’una dona grassa de mitjana edat que, asseguda en un escambell baix, alletava el seu infant. El volum d’aquell pit era realment digne de veure. Això ho haurien de veure els crítics d’art improvisats que a la cerimònia de descobriment de l’estàtua de Byron van criticar els pits de la Grècia al·legòrica per desmesuradament grans. Sigui com sigui, el que veia a través del forat de la porta no era suficient per explicar l’olor que sentia. Certament era difícil suposar que aquella bona alletadora, per més grassa i bruta que fos, bastés per difondre tal quantitat d’olor. Els meus dubtes es van resoldre l’endemà, quan vaig poder admirar a través de la porta oberta  les bandades de coloms, gallines, galls dindi, oques i conills, els excrements dels quals, recollits amb rascador i pala, eren amuntegats en coves. Pocs dies després de Pasqua, a la fortor de galliner va seguir un altre tipus de pudor, forta, infecciosa, ben bé d’animal mort, que provenia de l’emmagatzemament  en aquell casot d’una càrrega completa de pells de xais, pel que sembla, mal escorxats. L’únic, i una mica dubtós, avantatge d’aquesta nova olor va ésser que ofegà durant un temps totes les altres, fins i tot les dels fregits de fetge de la taverna veïna. Per acabar la descripció no cal, trobo, afegir l’evidència que durant tot el període canicular el carrer Vulís es transforma en un dormitori d’estiu. Al senyor Litras,[11] aquest pintor incomparable d’escenes populars, li recomanem que hi vagi algun matí, preferentment un diumenge a punta de dia, a copiar del natural una imatge viva potser més original que la de les «Nadales» o la «Liquidació». Aquesta es podria anomenar el «Despertar» i en serien protagonistes els veïns de Plaka aixecant-se dels matalassos esparracats, traient-se la son de les parpelles i mocadors virolats del cap, estirant el braços i saludant com Mèmnons[12] el sol ixent amb badalls sorollosos, mentre que altres més matiners, de tres en tres o de quatre en quatre, es renten les mans i la cara al mateix cossi, s’engomen els serrells o contemplen amb orgull la seva jovenesa en un mirall de deu cèntims.

He pogut contemplar escenes semblants en altres llocs, a Nàpols, Sicília i Venècia, però a ravals i barris populars de la perifèria. El que distingeix la nostra de qualsevol altra capital d’una nació civilitzada, el que és insòlit i inaudit és que, per veure i olorar el que he descrit més amunt, no és necessari desplaçar-se fins al barri de Pitharàdika, ni al de Gazi, ni al de Vathrakonisi, sinó que es troba tot concentrat —escorxadors, llauneries, galliners, corrals i dormitoris al ras— a una distància de cent quaranta-set passos de la plaça més cèntrica d’Atenes.

Però em comença a fer por que pugui ésser acusat de mala fe pel fet d’haver triat per a la descripció el carrer Vulís[13], on és natural i lògic que domini, més que no pas a cap altre carrer, la influència parlamentària, o sigui la supressió de qualsevol disposició policial, la brutícia, els favors, la pudor i la grolleria. El retret, però, seria injust. No he començat pel carrer Vulís amb mala intenció, sinó simplement perquè la meva mala fortuna m’ha condemnat a viure a prop. Però si de Parlaments només en tenim un, de carrers Vulís per desgràcia en tenim molts, com espero que se’n convenceran els lectors de les pròximes passejades.

 

Estia (22 de juny de 1896)

 

 

 

 

 

PASSEJADES PER ATENES

 

 

 

 

 

III

 

 

 

 

 

CARRER ADRIANÚ

 

 

 

 

 

No hi ha cap carrer a Atenes, i pocs a altres ciutats, més llargs que el que va des de la Llanterna de Diògenes fins al Tesèon i duu el nom d’Adrià. Pel que fa a la varietat no en coneixem cap que s’hi pugui comparar. S’hi pot trobar tot el que es vol i sobretot tot allò que no es vol: ruïnes gregues i romanes, desferres del domini turc, casernes, mesquites, calabossos, carnisseries, espècies, parades de fregidors, tallers de carros, terrissaires, palmeres, plàtans, galliners, instituts, internats de senyoretes, escoles, estables, escorxadors, apotecaries, metges, fabricants de taüts, xiprers i qualsevol altra cosa que es necessiti mentre hom visqui o quan un es mori. L’estació de l’any i l’hora del dia per inspeccionar tot això és l’estiu al voltant de la posta de sol, i molt millor començar el recorregut pel monument de Lisícrates. Aquí, en efecte, al començament el carrer és una mica més net del que és habitual, amb un aspecte tranquil, provincià i un poc camperol. Els murs que el delimiten a tots dos costats són negres i arrugats per una vellesa prematura, però estan coronats per grans arbres, i, si es fa un cop d’ull per la porta habitualment oberta del pati, sovint passa que hom enveja els que hi viuen.

Igual que les mansions aristocràtiques del barri parisenc de Saint-Germain, moltes d’aquestes humils construccions s’alcen entre un pati i un jardí. Aquests patis i jardins tenen el gran avantatge que cap no s’assembla al veí. De la porta del número 45 es distingeix al fons del pati, darrere una reixa elegant, un bosquet de baladres, mentre que a la molt més campestre casa de davant el paper principal el juga una morera enorme, i la de més enllà és ombrejada per una vinya espessa. Immediatament després s’estén en una llargària de més de cent passos un mur alt, gruixut i ben construït, del qual el temps només ha pogut ennegrir el color, sense poder obrir sobre la seva dura superfície ni una esquerda, ni tan sols una esgarrapada. Per damunt es poden admirar els xiprers més alts d’Atenes, el fullam espès de plàtans i mimoses, una acàcia de Constantinoble gegantina i una palmera digna de la terra del Faraó. El conjunt té la greu magnificència dels vells monestirs jesuítics que allargaven l’ombra dels seus murs i arbres damunt les avingudes desertes de les grans ciutats de Sicília. La nostra mirada mai ha tingut la sort de penetrar en aquell recinte misteriós, perquè és l’únic que té sempre tancada la porta inhospitalària, damunt la qual amb prou feines es pot llegir la inscripció deleble «Internat de senyoretes Bertha Trinen».

¿Qui és, però, aquesta desconeguda homònima de la il·lustre abadessa del Monestir de Blanzy, i com ha aconseguit crear i mantenir un internat de senyoretes al mig d’Atenes sense que la premsa no n’hagi proclamat mai «l’aire pur que l’envolta», l’«alimentació sana i abundant», els «brillants fruits de l’ensenyament metòdic de professors de prestigi reconegut» i la pertinent «valoració d’aquest fruits per part del distingit auditori que ha assistit als exàmens anuals i que se n’ha endut les millors impressions»? El fet que algú, sigui quin sigui el sector professional en què participi, aconsegueixi viure a Atenes sense rebre alabances ni insults dels diaris, és la seva millor carta de presentació i potser la més gran de les gestes. Això sol i l’aspecte monàstic de la institució ens són suficients per aconsellar als pares que triïn per a les seves filles l’internat de la senyora Bertha, segurs com estem que, a l’empara d’aquell mur elevat i d’aquells arbres vells, aprendran a ésser reposades, decents, bones mestresses, modestes i càndides. Conseqüència necessària d’aquesta candidesa i de l’aversió contra l’ostentació, seria que aprenguessin, si no molta lletra, almenys la que necessiten per expressar-se de manera entenedora, clara, coherent i concisa, en comptes de recrear-se en «resplendors del dringar de les armes», en «ressò de masses del fons de la mar», en «remors dels burlots», en «encreuaments sobre la mateixa recta que formen un focus lluminós», en «refraccions de miralls», en «oasis plens de verdor al mig dels boscos», en «visions d’imatges de grandesa», en «raigs que escampen radiacions» i altres enigmes que recentment va considerar oportú proposar als Èdips moderns una biògrafa d’«Amalia, dríada de bells rínxols», a qui «el poble grec veia no com una Àrtemis o Atena de la mitologia, sinó com una divinitat viva baixada dels núvols». Realment, com és possible que ressoni estrèpit d’armes del fons del mar, llevat que considerem els combatents pescadors d’esponges que lluiten amb escafandres? Com poden «resplendir» els drings d’armes, «refractar» la llum els miralls opacs, formar un «focus» dues línies que s’encreuen, verdejar «oasis» al mig de boscos verds o com pot imaginar algú una activitat més impròpia d’un ésser racional, ni que sigui dona, que entrellaçar paraules sense sentit o fins i tot sense pretensió de sentit, de les quals es recorda el so sense comprendre’n el significat? És veritat que perles d’aquesta mena es poden trobar de manera esporàdica en molts productes masculins i femenins de les nostres lletres actuals: seria, però, injust negar que s’exigeix una capacitat extraordinària per pescar i encaixar material suficient per compondre un rosari ininterromput de cent setanta pàgines senceres. Si fossin tals els «fruits brillants» de l’ensenyament que es proporciona, sembla preferible la incultura total a les «refraccions de miralls», als «combats submarins» i al «dringar resplendent». L’agudització d’aquesta mania pels enigmes que s’observa des de fa algun temps només es pot atribuir a les ànsies extremes de presumpció, a la set de notorietat i a l’aversió a la «santa simplicitat». Fetes aquestes reflexions, encara amb més motiu considerava afortunada la senyora Bertha per tal com havia aconseguit, vivint a Atenes, que el seu nom es pogués llegir només damunt la porta del seu internat.

Els amants de la «santa simplicitat» i de la vida rural trobaran molts motius de gaudi mentre recorren el carrer Adrianú i els carrerons adjacents. Com ja hem dit, cada pati és un fragment microscòpic de camp. A part dels arbres, la vinya, la font, l’ase, la cabra, les gallines, les oques i els nens, al capvespre l’ornen grups alegres de dones de totes les edats, assegudes als graons de l’escala interior o sobre escambells sota l’ombra del plàtan o la morera. Els seus aspecte i indumentària no tenen res en comú ni amb els ornaments de les banqueres que de vegades es poden entreveure a través de les reixes dels jardins del carrer Kifissias, ni amb els parracs de Vàthia i Agia Triada. El punt que distingeix les classes mitjana i pobra ateneses és que als vespres i nits de l’estiu les dones dels barris populars descansen, prenen la fresca, mengen, xerren i contemplen la posta de sol o la sortida de la lluna reunides a les voreres, mentre que les mestresses ho fan dins el pati de casa seva, que en la majoria de casos tenen en propietat. El barri de Plaka presenta el prototip més perfecte d’aquesta mestressa atenesa, que té els seus possibles i limita les despeses a la meitat dels ingressos, quan aquests superen el necessari per a una vida austeríssima. Aquesta autosuficiència i la seguretat del pa de cada dia transmeten a la fesomia d’aquestes bones dones un expressió particular de serenor i calma, difícil de trobar tant als barris pobres com als aristocràtics, on la lluita per la vida es duu a terme amb més duresa. Les velles de Plaka seuen sovint separades, respirant la brisa vespertina amb beatitud silenciosa, mentre les més joves, tot parlant animadament, descansen de les fatigues del dia, cuinar, pastar, cosir, rentar i fregar, ja que són molt poques les dones de fer feines que hi ha al barri i moltes les mestresses que fan les feines de casa. Però aquestes fatigues a què es sotmeten voluntàriament —més per un esperit d’estalvi que no pas per necessitat— tenen l’avantatge d’augmentar el plaer del descans vespertí fins a tal punt que no cal que el transeünt sigui psicòleg per advertir-lo als seus rostres i envejar-lo de tot cor, igual que hom enveja el jardinet, la font, les gallines, el baladre i tot allò que els raigs del sol ponent dauren als seus patis.

D’aquests pensaments una mica idíl·lics me’n va treure un fort soroll darrera meu, com si em perseguís un tro. Els vianants i els mateixos gossos amb prou feines van tenir temps de trobar la salvació a les voreres. Travessava aquell carrer estret i populós ple de nens que jugaven un carro llarg, tirat per un cavall veterà fustigat sense compassió que aconseguia córrer com un maratonià. Va passar davant nostre com una visió, però tan repugnant que el record encara ens produeix esgarrifances. El carro anava ple de vedells acabats de matar; pels costats en penjaven els caps, gairebé separats del cos per una ferida oberta, que esquitxaven amb sang la pols del terra, i al mig, fent esclafir el fuet, s’aixecava un auriga sinistre, negre i vermell de sang fresca i seca de cap a peus.

Era lògic que aquesta visió canviés la direcció dels meus pensaments. Però també el carrer Adrianú havia canviat d’aspecte. Ja no veia ni patis plantats d’arbres, ni cabres ni dones, sinó botigues humils, gerreries, tavernes i voravies destinades no pas als vianants, sinó a parades de gerres, bótes, escalfadors de sastre, fornells de cuiner i planxes de ferreria. Poc després la molèstia creixent de l’olfacte anunciava la proximitat d’antiguitats i escorxadors. El carro mortuori que m’havia espantat feia un moment estava aparcat davant la carnisseria Kandiloros de la cantonada. Dos vedells, un ja escorxat i l’altre encara sense escorxar, penjaven de ganxos de ferro, no pas dins la carnisseria, sinó enmig de la vorera, mentre s’hi feia un altre sacrifici. N’eren protagonistes tres nois d’uns quinze anys, que s’exercitaven en l’art de sacrificar sota la supervisió de carnissers adults. Dos d’aquests adolescents tenien agafat, l’un de les banyes i l’altre de les potes del darrere, un boc negre tombat de costat, mentre que el tercer li clavava un ganivet petit al coll. La víctima es debatia amb tanta violència que amb prou feines el podien aguantar els dos ajudants del botxí, que tenien els peus descalços enfonsats dins una pasta repugnant de sang, excrements i fel. I aquest acte es perpetrava al mig d’un carrer cèntric en una hora punta. A aquests espectacles assisteixen cada dia els nens i les nenes d’aquell barri, embrutits ja des dels primers anys i preparats per excel·lir, no pas en gallardia, sinó a fer el gall, dur mala vida, cercar bregues i masclejar. ¿I com s’han d’atrevir els pobres veïns a protestar contra aquests actes execrables, quan veuen que els agents de policia, que mostren tanta valentia contra els empleats del comerç, no gosen fer venir a la raó tres o quatre carnissers, potser perquè de les parets del seus escorxadors pengen escopetes, pistoles, sabres i alfanges en suport del dret adquirit a embrutar, contaminar i difamar els carrers més cèntrics de la capital? I si suposem que molt més que no pas les escopetes i els alfanges allò que impedeix a la policia complir les seves obligacions és la por al diputat, això tampoc no sembla suficient per justificar-la del tot. Mentre pensava en aquestes coses, va aparèixer, tot pujant de l’adjacent Biblioteca d’Adrià, una colla d’anglesos amants de les antiguitats, tres senyors amb casc i una turista amb ulleres, que s’arromangava les faldilles sense saber on posar els peus. La impressió que els va provocar la matança del boc es manifestà a través d’una ganyota idèntica dels quatre rostres. Aquesta ganyota pròpia dels anglesos, difícil de descriure, els que vulguin saber com és poden cercar a la Fisiognomonia il·lustrada[14] de Darwin la imatge intitulada «Repugnància».

Conscients que seria excessiu i inútil exigir avui l’ordre i el decòrum, introduïts per l’inoblidable Vultsos[15] en temps en què no hi havia Parlament, ens limitarem a suggerir al seu successor que demani als senyors diputats de l’Àtica, en nom d’un civisme elemental, el permís per imposar als carnissers aquestes tres coses:

a)                      Que sacrifiquin dins els seus escorxadors darrera una cortina o una estora, preferentment a l’alba, i no a la voravia a l’hora del passeig.

b)                     Que pengin les víctimes ensangonades dins les botigues i no damunt el cap dels vianants.

c)                      Que no transformin les voreres en exposicions de caps tallats, bassals de sang i dipòsits de budells i ventres.

A aquestes petites restriccions del dret que se’ls ha concedit a contaminar els carrers s’hi han de sotmetre sobretot els escorxadors que són a tocar dels monuments antics, la Llanterna de Diògenes, el Temple d’Èol, la Biblioteca d’Adrià i els altres que són freqüentats pels estrangers, perquè no s’enduguin la impressió que només ens falta penjar-nos una anella al nas per convertir-nos en uns perfectes salvatges.

 

Estia (9-10 de juliol de 1896)

 

 

 

 

 

ELS AFORES D’ATENES

 

 

 

 

 

Allò que més agrada als estrangers que visiten la nostra ciutat és el fet que no tingui ravals. Abans d’entrar en qualsevol altra capital, o sortir-ne, és obligatori travessar llocs que no són ni ciutat ni camp, sinó una mena d’avantcambra que serveix per col·locar-hi tot allò que enlletgiria la ciutat o seria molest per a la vista, l’olfacte o l’oïda dels ciutadans. Allà es troben els magatzems, les ferreries, les fàbriques amb màquines de vapor, els escorxadors, les granges d’animals i tot allò que, entre nosaltres, els infortunats veïns del carrer Ifestu, de Plaka, de Vàthia, de Psirrís es veuen obligats a tolerar a prop de casa seva. Gràcies a aquesta tolerància dels pobres els barris aristocràtics d’Atenes tenen el privilegi únic de la comunicació directa amb el camp. Les darreres mansions de les avingudes Amalias, Patision i Kifissias es troben pràcticament al camp, i no es necessiten més de deu minuts per saltar de la plaça Sindàgmatos als arbustos del Licabet o als camps al voltant de l’Acròpoli. És cert que ningú no hi trobarà ni arbres ni aigua, però almenys sí cabres, sàlvia, farigola, camamilla i anemones. Això només pot ésser considerat poca cosa per aquells que no han oblidat les lectures escolars, els bosquets vora l’Ilís que proporcionaven ombra i frescor als alumnes de Plató i Aristòtil, les descripcions de Fedre, les «fonts incansables», les «petites valls verdes», els «narcisos de bells rams» i totes aquelles coses belles i fresques que va exalçar Sòfocles amb estrofes immortals. Aquestes coses ja només es poden trobar a les obres dels antics. Debades he demanat als nostres arqueòlegs que m’indiquessin per on fluïa l’«abundant i formós corrent de l’Erídan»; Cal·lírroe, la font de nou dolls, rarament proporciona aigua suficient per rentar la roba blanca a les mestresses de Vathrakhonisi, ni Sòcrates podria avui refrescar-se els peus al corrent de l’Ilís, sinó que a l’hivern els enfonsaria en un fang groc i a l’estiu còdols ardents li cremarien els talons.

Aquesta proximitat a la ciutat d’una espècie de camp i la diferència entre aquest i els camps més allunyats poden explicar com és que els atenesos són el poble menys amant de la campanya. Els dos mesos, imprescindibles per als francs i els alemanys, de respirar aire del camp i descansar la vista en la verdor són substituïts entre nosaltres pel viatge a Europa dels rics i el bany a Fàliron de la majoria. Al camp que envolta la ciutat només hi van de tant en tant aquells que hi han heretat un hort o s’hi ha fet una casa amb l’esperança que aviat s’hi creés un barri. Les esperances, però, van resultar vanes. Si exceptuem Néon Fàliron, que no és camp, i Kifissia, que roman igual, totes les altres zones de fora vila han decaigut. Mentre que en quaranta anys s’han quintuplicat els habitants d’Atenes, ha minvat substancialment el nombre dels que passen l’estiu a les cases de camp. La desgràcia és que pràcticament pertot també ha minvat la quantitat d’aigua i d’arbres. L’aigua, els atenesos la compren o se n’apropien, els boscos, se’ls mengen les cabres o els devasten els incendis que es provoquen cada any per augmentar l’extensió de terres de pastura, i és impossible trobar-ne els autors, que tothom sap qui són, i castigar-los per la simple raó que els arbres no voten i els cabrers sí. Aquestes iniquitats provoquen una revolta passatgera de la premsa, però al cap de poc s’obliden, igual que de tant en tant surten de l’oblit els projectes de reforestació de l’Himet de la reina Amalia que al cel sia. La veritat és que el grec no sent simpatia per les plantes, llevat de les que són econòmicament rendibles. Molts crítics han acusat els antics d’ésser incapaços de sentir i exalçar els encants de la natura com els romàntics d’avui. Aquest retret el pot trobar injust qui llegeixi l’Èdip a Colonos o l’Hipòlit, però no qui vegi la tolerància dels seus descendents davant la destrucció dels boscos i la calcinació dels molt pintorescos turons d’Atenes.

Ara ja remetrem a Baedeker[16] i a les Hel·lèniques de Rangavís[17] els que desitgin informacions topogràfiques i arqueològiques sobre els encontorns d’Atenes i nosaltres ens limitarem a dir quatre coses sobre allò que considerem més digne de protecció.

A vint minuts de la plaça Omònia es troben, vora la riba o, millor dit, vora el llit del Cefís, Kolokinthú i el barri contigu de Sepòlia. Rangavís acusa Estrabó d’inexactitud perquè diu que aquest riu s’asseca a l’estiu, quan en realitat el seu corrent és perpetu. Quan hi vaig anar per primera vegada, poc abans del canvi de règim polític a Grècia,[18] vaig trobar que Rangavís tenia raó i Estrabó no. Llavors no faltava aigua al Cefís en cap estació de l’any. Encara que no vaig practicar mesuraments per verificar-ne la profunditat, recordo molt bé que, quan tenia poc cabal l’aigua arribava fins a mitja cama del meu cavall i quan en tenia molt arribava fins a les meves, i moltes vegades, en passar per Sepòlia, m’havia trobat enmig d’un intricat laberint de rierols que s’encreuaven. Això són glòries passades i avui el riu està pràcticament sempre sec. Però a falta d’aigua tenim dos ponts de marbre noble per travessar un corrent inexistent. Tot i així, per a mi almenys, Sepòlia no ha perdut tot el seu encant. La poca humitat que hi ha quedat és suficient per fer prou agradable el passeig vora la llera de l’antic Cefís. De la vegetació no se’n pot dir que sigui rica, però és incomparable pel que fa a la varietat. Si fos botànic, per donar-ne fe podria reportar els noms de plantes hidròfiles variades, ginestes, cineràries i, al seu costat, tota mena de morritorts, ruques, sàlvies i esbarzers. Un poc més amunt de Kolokinthú sorprèn un mica el transeünt l’aparició sobtada d’una massa d’aigua estancada. L’aigua, que reflecteix els fullatges i descansa sobre un llit cobert d’herba, sembla tan verda a la vista que es podria suposar no potable, si no veiéssim com en beuen àvidament les vaques, animals que tenen fama d’ésser expertes coneixedores de l’aigua. Digna de remarcar és la multitud de papallones que hi voletegen en bandades, així com de canyes que s’eleven per damunt de qualsevol tanca. Enlloc de l’Àtica hi ha tantes canyes i tan boniques. Sobretot fan goig de veure quan el buf d’un vent suau fa que s’inclinin les unes cap les altres com si parlessin a cau d’orella. El defecte més comú del camp format per una suma d’horts són els murs que els envolten, però els de Sepòlia no són més alts que un nen de dotze anys i en vesteixen la nuesa tota mena de plantes de paret. El color verd hi domina sense interrupcions sota tots els seus matisos. Sepòlia és l’únic oasi del pla àrid que hi ha entre el Licabet i Dafní. És veritat que no té ni un horitzó ample, ni ruïnes clàssiques, ni penyals pintorescos amb varietat de reflexos de llum, ni res que pugui inspirar el poeta o atreure l’artista. Aquests horts poden comparar-se a fàbriques d’enciams i raves. Però aquest prosaisme té l’avantatge de contribuir a l’apaivagament de tota exaltació de la fantasia i dels nervis. Si la reducció de l’activitat de fantasia i nervis al nivell mínim ha d’ésser, com vol Schopenhauer, la principal preocupació d’aquell que desitgi tenir un tast de la poca felicitat possible en aquest món, si realment les bèsties són més felices que no pas l’home i les plantes més que no pas les bèsties, la tranquil·la i verda Sepòlia sembla el lloc més adequat per a aquesta vida vegetativa, així com la veïna Kolokinthú per al gaudi d’aquell estat beatífic que Sèneca va anomenar apocolocintosi.[19]

Diametralment oposat és el model de Kesarianí, la zona més poètica de fora vila. Es troba més o menys a una hora i mitja de camí des del carrer Kifissias, a bastant alçada, damunt un esquenall de l’Himet. La fatiga de les cames és generosament recompensada pel gaudi dels ulls en unes vistes que augmenten el seu encís a mesura que hom puja. La fundació d’aquest monestir remunta al segle quinze i té l’aspecte, com tots els monestirs medievals, d’una fortalesa. Quan el vaig visitar per primera vegada fa una trentena d’anys, tot i que en conjunt ja estava en ruïnes, quedava encara una sèrie de cel·les habitables i habitades. Avui també aquestes estan en ruïnes i només en queden parets sense sostre. I no són pas inferiors els estralls soferts pel bosc adjacent, del qual només queden les oliveres. Aquest bosc no era pas extens, però era l’únic dels que he vist pels voltants de l’Àtica que proporcionés, cosa difícil de trobar entre nosaltres, el plaer de passejar o descansar sota una volta d’arbres alts. Per poder apreciar la magnitud de la pèrdua basta considerar que només calen diners per construir en dos o tres anys una volta de pedra per més majestuosa que sigui, mentre que es necessari el pas d’un segle sencer perquè els arbres arribin a l’alçada suficient per formar-ne una. Però això poc els preocupa als atenesos, que certament no es distingeixen per la seva passió pels boscos.

 Com molts monestirs medievals d’Occident, Kesarianí tenia una font, l’aigua de la qual, beguda durant uns dies d’allà on brollava, tenia la virtut de convertir les dones estèrils en mares. Alguns cronistes francs impertinents no es van avergonyir d’observar que aquesta font va perdre el seu poder miraculós després de la dissolució del monestir i la marxa dels monjos. Pel que fa, però, a la font fecundadora de Kesarianí, la qüestió no sembla susceptible d’una solució segura perquè ja fa molt que les ateneses han deixat d’anar-hi a l’estiu. Com les altres zones d’estiueig al camp, també Kesarianí ha estat abandonada des de ja fa trenta anys. Injustament, creiem, perquè era la més campestre de totes. Només allà no et veies obligat a romandre tancat fins a la posta del sol, sinó que podies, al pic del migdia, passejar sota la mitja llum dels raigs que penetraven, espaiats i suaus, a través del tamís espès dels fullams. Ni era menys poètic el repòs després del sopar a la terrassa del monestir, quan la lluna apareixia enorme i vermella darrera un arc bizantí o banyava, ja al mig del cel, les ruïnes i els arbres amb la seva llum blanca. A tot això s’ha d’afegir que no era del tot vana l’esperança de veure, sortint sobtadament d’alguna cel·la, una encantadora atenesa, que vingués a Kesarianí cercant alliberar-se durant un temps de la calor, la pols, el pes de les preocupacions familiars, la molèstia de les obligacions socials o la rutina de la vida conjugal.

Els anomenats Ambelokipi[20] no són una altra cosa que la continuació del carrer plutocràtic de Kifissias. Està format per mitja dotzena de cases de nova construcció amb pretensions d’originalitat arquitectònica i jardins plens de flors i ben pentinats, però que no tenen res de campestre per la raó que els arbres no poden improvisar-se amb diners, com els habitatges suïssos i les torratxes medievals, i només els descendents del nou-ric algun dia tindran la sort de descansar sota l’ombra dels arbres plantats pel cap de la nissaga. Entre aquestes vil·les destaca la del Sr. Thon, que també ha pagat de la seva butxaca un petit temple elegant per al poble. Protector com és de les arts, li ha abellit de convertir el jardí en una exposició de productes de la nostra escultura contemporània. Tot abstenint-nos d’opinar sobre el valor d’aquestes obres d’art, ens limitem a dir que la densitat dels marbres que blanquegen entre l’herba i la proximitat de la petita església donen a aquest jardí ufanós un cert aspecte de cementiri.

No estem gaire segurs que es pugui incloure Dafní entre les zones de descans de fora vila, per la raó que està deshabitat. Només hi ha un edifici digne de menció, l’hospital psiquiàtric Dromokaítion, que s’alça enmig de la solitud. Fa vint anys va haver-hi un projecte d’urbanització i els terrenys de marina van adquirir un cert valor. S’hi havia instal·lat l’únic viver d’ostres de Grècia. Però tots aquest projectes es van enterrar amb la mort de l’empresari i, tal com van avui les coses, no semblen destinats a una exhumació imminent. Dafní, encara que digne d’una sort millor, resta així com un simple lloc d’excursió, de visita a un petit temple medieval i d’esmorzar a la vora de la mar aquells dies assolellats d’hivern que són el millor regal de Déu als atenesos.

Kifissià, des que es va fer accessible amb ferrocarril i va adquirir un hotel europeu, es pot considerar com el lloc més idoni per curar les ganes d’estiueig dels habitants de la capital. Però tampoc no va progressar gaire. A l’estiu els dies de festa hi van algunes famílies ateneses a dinar a l’aire lliure, però les que hi van a passar l’estiu són menys que fa vint anys, i ja no regna entre elles, com abans, l’ambient familiar dels estiuejants. El sopar a la table d’hôte i el passeig en carro han succeït als dinars a l’herba i les alegres passejades en ase. I el mateix vell plàtan sembla doblegat pel pes dels anys. Se li ha aclarit la cabellera i les seves branques necessiten el suport de puntals. Aquest potser era l’únic arbre de l’Àtica digne de destacar i, per desgràcia, no deixa cap descendent.

Nèon Fàliron tothom sap què és. Una mena de corredor d’uns cinquanta passos d’amplada i cinc-cents de llarg, delimitat d’una banda pel mar i de l’altra per un jardinet d’arbrets raquítics i un teatre de fusta. Però gràcies al concurs de circumstàncies extraordinàriament favorables, l’èxit d’aquest establiment va superar totes les expectatives. Va ser la primera zona de banys i alhora de diversió que va quedar unida a Atenes pel ferrocarril. Va ser aquí que per primera vegada la llum elèctrica va enlluernar els ulls dels atenesos. El fundador del barri, el difunt Kekhagiàs, va construir una mansió on convidava la flor i nata de la societat atenesa a inoblidables festes de tarda, que venien després de les vetllades de Carnestoltes. El teatre italià d’estiu del primer any va resultar ésser, per l’encertada composició de la companyia, el millor de tots els que han tingut la sort de veure els atenesos, i l’entrada es proporcionava amb el bitllet de tren amb un suplement de vint cèntims. Aquestes innovacions de ben segur que eren més que suficients per atreure els atenesos, que ja des del temps dels apòstols eren famosos pel seu gust per les novetats.[21] La multitud que s’amuntegava els capvespres d’estiu a la sorra de les platges era tal, que sovint va haver d’allargar-se la tornada a Atenes fins a les tres de la matinada en combois posats expressament. Però el que més va contribuir al rapidíssim desenvolupament del barri va ser l’especulació. Els estalvis acumulats durant una llarga sèrie d’anys pel poble grec, sobre els quals no havien caigut encara les sangoneres dels especuladors, aleshores eren considerables i la inversió en terrenys de Fàliron semblava segura i molt rendible. Les extensions de sorra que abans es venien en porcions de terreny de mil metres quadrats es van dividir en solars, amb un preu que va pujar molt ràpidament gràcies a l’especulació, fins a cinquanta dracmes vora la mar. Els que es van beneficiar de la venda dels terrenys disposaven una part dels guanys en la construcció d’una bona casa i van ser tants els que es van apressar a imitar-los que, exhaurits els arenys, van començar a construir més habitatges des del peu fins al cim del turó rocós que hi ha a la punta. Aquesta faliromania va durar el que duren les manies, però van quedar les nombroses cases que s’hi havien construït mentrestant i, a part d’això, el costum d’un nombre considerable d’atenesos d’anar-hi a banyar-se, a respirar brisa de mar, a escoltar comedietes franceses o la música dels vaixells de guerra estrangers, a fer mostra dels vestits d’estiu i a flirtejar sota la claror dels llums elèctrics, coses que prefereixen de molt als plaers de la vida al camp.

 

Grècia durant els Jocs Olímpics d’Atenes de 1896 (1896)

 

 

 

 

 

QUÈ MENGEN ELS ATENESOS

 

 

 

 

 

Entre els beneficis de la Divina Providència hem de comptar el fet que gairebé pertot arreu sembla imposar-se una certa correlació entre la qualitat de la terra i la constitució dels que hi viuen. Allà on la terra és grassa i fèrtil, els habitants necessiten una alimentació abundant i substanciosa, i allà on és eixuta i estèril neixen amb la capacitat d’adaptar-se als seus productes, siguin quins siguin. Anglaterra i Holanda, on l’abundància d’aigua produeix herba abundant, l’herba bestiar ben alimentat i aquest mantega, formatge gras i bona carn, tenen una població consumidora de carn i molt menjadora per natura, que es moriria de gana o, si més no, degeneraria, si es veiés obligada, com els beduïns, a conformar-se amb pa d’ordi i un grapat de dàtils. Aquesta certa correlació entre la qualitat de la terra i les exigències de l’estómac s’observa també entre nosaltres. La calvície dels encontorns de l’Àtica sorprèn l’estranger que ens visita. De tots els colors de l’arc de Sant Martí el verd és el que més escasseja, disseminat en clapes petites i rares. Mentre que les altres capitals es troben envoltades de plantacions i horts de tota mena, Atenes, en canvi, de turons sense arbres i d’una plana assedegada. Els raigs del sol abans de la primavera cremen l’herba que alimenta els ramats, els arbres no prosperen, llevat de l’olivera, i la petita Sepòlia és gairebé l’única fàbrica d’enciams i raves.

Era lògic que l’aspecte del mercat de queviures atenès fos proporcional al dels camps. Cap producte alimentari dels que es posen a la venda en altres llocs no hi falta, però tot és d’una qualitat mediocre, escàs i sobretot car. La carn de boví no admet comparació, ja no diem amb la d’Itàlia i Rumania, sinó ni tan sols amb la de Volos i Làrissa, quan vaig visitar aquestes ciutats després de l’annexió.[22] Com que a l’Àtica no hi ha pastures, en conseqüència, perquè un bou arribi de Levàdia a Atenes es necessiten quinze dies de camí, temps en què l’animal, mal alimentat, perd la tercera part del seu pes. Les vaques de llet, d’altra banda ben nombroses a Atenes i els voltants, alimentades amb una espècie de carbasses gegantines per falta de pastures, proporcionen una llet aigualida, que, sense adulterar i tot, s’assembla a la llet batejada d’altres parts. La mantega és poc grassa i mal separada de la llet, que degoteja, i l’única mena de formatge comú i sempre a l’abast, l’anomenat “formatge d’odre”, acostuma a ésser salat i sense gust. Fa uns anys va haver-hi un intent de produir formatge més gras i de muntar, a Kifissia, una granja de vaques europea i una fàbrica de llet, però va resultar un fracàs complet. Probablement aquest fracàs té moltes causes, però les principals són el sol excessiu i la poca aigua de l’Àtica.

Una mica millor que la carn de bestiar gros és la de bestiar menut, però tampoc no és abundant ni barata. Els moltons i els xais de Grècia són famosos. Però es tracta d’una fama més literària que no pas real, deguda sobretot a les cançons de bandolers, que cantaven els moltons i els cabrits probablement perquè els bous i els vedells eren desconeguts a les muntanyes. El que és segur és que ovelles gegantines i rodones com les angleses de Durham o cuixes greixoses com les de Présalés de França ni es veuen ni es poden menjar a Grècia. D’altra banda, de cabres n’hi ha moltíssimes, no sols als camps dels voltants, sinó fins i tot als carrers cèntrics de la capital, per on passegen en ramats amb morrions a la boca com els gossos per protegir els plançons de la seva voracitat, a la qual s’atribueix la manca de vegetació dels encontorns. En compensació donen una llet que, si no la veiessis munyir davant dels teus ulls, pensaries que l’han barrejada amb una quantitat doble d’aigua, i una quantitat de carn més barata que pot servir per a aquells que tinguin esmussat el sentit del gust i agudes les dents.

Tal com passa amb les cabres, també és habitual trobar-se pels carrers d’Atenes amb batallons d’aquella au coneguda amb noms diversos, gall dindi, indiot o titot. Aquestes desfilades podrien portar a creure que, com els valacs, els atenesos tenen la sort de menjar gall dindi cada dia. Però les dotze dracmes de mitjana que val un gall dindi, un preu realment elevat si es té en compte la magresa de l’au, converteixen aquest plaer en inaccessible per a la majoria. El mateix es pot dir del pollastre que es posa a la venda, igualment car i més magre que un asceta de Tebaida. La cria de bestiar i l’avicultura, elevades avui a Europa a la categoria de ciència, encara són desconegudes a Grècia i tampoc no les poden substituir, com passa a altres països, els avantatges naturals de la terra.

Algú podria esperar lògicament que la caror de la carn podria ésser compensada per l’abundància dels productes del mar. La gran quantitat de badies i d’illes proporciona a la petita Grècia una extensió de costes igual a la de França, i si es té en compte, a banda de la superfície del nostre país, la densitat de població, la part de costa que correspondria a cada grec és encara més gran. Però de cap manera resulta proporcional a aquest avantatge l’abundància de peixos al mercat atenès. No sols no són més barats que a les grans ciutats costaneres d’Europa, sinó que les espècies més apreciades no hi són sempre a l’abast. Els grans déntols que es serveixen als banquets s’han d’encarregar expressament als pescadors, de llenguado certament no n’hi ha pas gaire, de llagosta només n’hi ha en alguna època de l’any, els rogers, abans bastant abundants, han començat a esdevenir un luxe i les ostres vermelles de Fàliron pràcticament han desaparegut del mercat. Fa uns quants anys un terratinent atenès va intentar instal·lar un viver d’ostres a la costa de Dafní, però l’empresa no va prosperar i va ésser enterrada amb l’empresari. L’aparició d’anguiles a les peixateries ha estat sempre tan rara i excepcional, que es pot dir que el dessecament del llac Copais ha afectat poc els gormands. Els únics peixos que es posen a la venda cada dia són gobis, gerrets, oblades i bonítols, però tampoc no són tan barats com per impedir la importació, cada any en augment, de bacallà, tot i que, pels impostos i la diferència de la moneda, es ven a un preu el doble de car que a Europa.

Aquesta escassetat relativa de peixos en un país en què haurien d’ésser tan abundants, és atribuïble a l’augment de la població de la capital i a l’ús de dinamita en la pesca, introduït ja fa bastants anys, contra el qual sovint s’ha proposat establir penes més dures. Però sembla difícil trobar-ne de més dures que les mutilacions dels pescadors provocades diàriament per l’explosió dels cartutxos de dinamita, mutilacions que s’han demostrat insuficients per fer posar seny als dinamiters.

Més accessibles que els aliments del regne animal són els del regne vegetal per al poble atenès. A banda dels pèsols, els espàrrecs i els llegums secs importats de fora, les verdures habituals, els naps, les cols, les coliflors, les pastanagues, les albergínies, els enciams i els raves no són gaire més cars que a altres bandes, i a l’estiu són abundants els tomàquets i les carbasses. No podem dir el mateix de la fruita, que, llevat del raïm, s’ha convertit per als atenesos en menjar de luxe. Sobretot és de remarcar la curta durada de totes les varietats. Les cireres i les maduixes apareixen al mercat i en desapareixen en un interval de quinze dies, no hi duren gaire més les prunes, els albercocs, els préssecs i les figues. Llevat de poquíssimes fruites escollides, totes són petites, sense suc i escarransides, i, a més a més, quasi sempre les cullen verdes perquè aguantin millor el transport i per por dels lladres.

Tot això és suficient per demostrar que la frugalitat que distingeix l’atenès és una de les seves grans i obligatòries virtuts. La capital de Grècia sens dubte no és lloc on pugui gaudir el gormand, com a Milà o Sicília, sobretot si no és ric. El nombre de rics o dels que viuen acomodadament s’ha reduït molt des que, fa uns anys, després de la fallida del govern i de molts bancs i empreses, es va esfumar la majoria de béns mobles i va minvar la renda dels immobles. Aquesta disminució dels ingressos es pot considerar general, perquè els que aparentment van restar inalterables, com ara per exemple els de la molt nombrosa classe dels funcionaris públics i els sous dels treballadors, es van reduir en realitat un quaranta per cent per la devaluació del paper moneda i la corresponent sobrevaloració de tots els productes i especialment dels aliments. De resultes d’això, ja fa bastant de temps que s’imposa als atenesos una frugalitat en la dieta superior fins i tot a la que ja és habitual en ells des de sempre. Són molts avui entre nosaltres els que s’han vist obligats a abraçar el dogma de Porfiri Sobre l’abstinència de carn animal, i moltes les famílies per a les quals la carn ha passat d’ésser un menjar diari a un menjar de festes.

No obstant això, contemplar el dinar normal de les classes obreres, sobretot a l’estiu, és un espectacle bastant agradable. Al migdia un pot veure paletes, picapedrers, camàlics i altres treballadors asseguts amb les cames encreuades sota l’ombra d’una paret i amb el dinar davant, que si no és gaire nutritiu, almenys és net i bastant apetitós, pa tendre, un tros de formatge blanc dins una fulla de parra, un tomàquet rosat, un cogombre fresc, un carràs de raïm i altres coses que un mateix es menjaria ben de gust. El mateix podem dir de l’àpat popular sobre una taula llarga davant la porta de l’adroguer, on juguen un paper principal la sardina, el verat en salaó, les olives, l’enciam i el ros pàl·lid de la retsina.[23] La majoria dels que s’acontenten amb això s’ha de considerar benaventurada en comparació amb els que prefereixen la carn barata de les anomenades tavernes, boc, ventres, budells i melsa. A part de la brutícia, la característica principal d’aquestes tavernes és que resulta impossible distingir exactament els ingredients dels plats complexos amb noms turcs que s’hi serveixen, kapamàs[24], mussaca, giakhní[25], kimàs[26], keftés[27] i dolmàs[28].

Un mitjà de saciar la gana més mengívol que no pas les tavernes el proporcionen, sobretot als joves estudiants, les lleteries, que, a banda de rarament llet, formatge tendre i iogurt, ofereixen bugatses[29] i especialment bunyols de vent, que constitueixen el més dolç dels menjars barats atenesos. I si tampoc no són gaire nutritius, almenys alegren la vista, l’olfacte i el gust i, sigui com sigui, omplen la panxa.

Al contrari de París i les altres grans ciutats europees, on els rics goluts poden satisfer la seva golafreria sobretot als restaurants, a Atenes és el menjador dels grans hotels el que proporciona les menges més selectes. Tal com observa la guia turística de Baedeker, fora d’aquests hotels no hi ha salvació per a l’estómac europeu. Al capdavant de tots destaca avui l’hotel Gran Bretanya, la cuina del qual, quan hi ha, és clar, molts turistes, no difereix gaire de l’europea. Els restaurants pròpiament dits, o sigui els que només ofereixen menjar sense allotjament, no han pogut prosperar. Alguns s’han convertit en hotels, altres han tancat i la resta sembla que van de caiguda. Aquesta proliferació d’hotels i decadència dels restaurants és fàcil d’explicar si es té en compte que els uns són destinats als visitants de fora, el nombre dels quals ha augmentat, i els altres a la gent del país, la renda de la qual s’ha reduït molt. Com que després de la devaluació del paper moneda els aliments es van encarir, els restaurants es van veure obligats a pujar els preus a les seves cartes, i, quan ja va resultar impossible pujar-los més, van tenir la bona pensada de reduir les racions. El brou va resultar aigualit i els bistecs gairebé transparents, i qui demana déntol bullit rep un plat ple de líquid salat, dins del qual, enmig de grans quantitats d’api, ceba, pastanaga i patates, es veu obligat a pescar, per segona vegada, un bocí microscòpic de peix. Digne de menció és l’ardit de les cerveseries, que van tenir la idea d’encarregar un tipus especial de gots, iguals als antics pel que fa a les dimensions externes, però amb un fons de dos dits de gruix que en redueix la capacitat en un terç.

Aquests desavantatges dels atenesos des del punt de vista de l’alimentació, encara que es poden atribuir fins a cert punt, com ja hem dit, a l’escassetat d’aigua i a la primesa de la terra, és difícil negar que, molt més que no pas la natura, en té la culpa la negligència dels habitants, perquè d’aigua se’n podria trobar amb unes obres adequades o es podria canalitzar, i la qualitat de la terra es podria millorar amb el conreu. Per convèncer-se d’això, n’hi ha prou de fer un cop d’ull als resultats de la lluita contra l’adversitat de la natura de les altres nacions, les landes franceses transformades en camps, els roquissars escocesos coberts de pomeres, l’ampliació de la zona verda del Caire, els aiguamolls holandesos transformats en pastures espesses i jardins plens de lliris o, circumscrivint-se a exemples més propers, la rocosa i àrida Quios, convertida en un tarongerar fragant gràcies a les sínies, a la terra i l’adob portats de la veïna Àsia. No és gens desenraonat, doncs, esperar que la plana de l’Àtica, gràcies a un sistema de rec, a plantacions i a un conreu intensiu, pugui reverdir i donar productes més abundants i sucosos. Si a aquest tipus de cultiu afegim l’acabament de la xarxa ferroviària, la revisió dels aranzels i sobretot l’anul·lació del maleït curs forçós, resulta encara més raonable l’esperança que els atenesos es puguin deslliurar de la dieta ascètica a què avui es veuen sotmesos.

 

 

Grècia durant els Jocs Olímpics d’Atenes de 1896 (1896)

 

 

 

 

 

LES VIDRIERIES

 

 

 

 

 

Els gossos, ens referim als mascles, amb el seu costum d’alçar la pota i regar les mercaderies exposades a les voreres, han estat sempre el malson dels botiguers atenesos i especialment dels verdulaires.

Les carbasses enormes anomenades tamburàs[30] i les síndries rosades que adornen els cantons de les botigues de verdures sembla que els atreuen particularment per la seva grandiositat, encara que no refusen regar també els manats d’api, porros i pastanagues. Els hem vist moltes vegades ruixant barrils d’olives als aparadors d’ultramarins, i altres afegint suc als caps de vedells i bens exposats dins galledes d’aigua davant les carnisseries.

De vegades, encara que rarament, succeeix que l’animal desvergonyit rep un cop d’escombra a l’espinada o un gerro trencat al cap. Però aquesta mala experiència és excepcional, perquè tots els cans errants tenen l’agilitat congènita d’un funàmbul per evitar els projectils que els llancen. Passa amb molta més freqüència que hom pot assistir a l’espectacle d’un verdulaire o un adroguer amb davantal corrent, amarat de suor i esbufegant, darrera d’un gos, la cua del qual amb prou feines s’endevina a l’horitzó com un plomall de barret militar.

Sembla, doncs, inútil la lluita dels expositors per protegir de la mania regadora dels gossos els productes alimentaris que tenen damunt la vorera. Però què hi fan exposats? La transformació de les voravies en botigues de queviures sembla una revolució contra la voluntat de la sapientíssima Divina Providència, que les va destinar als peus de les persones, de la mateixa manera que va col·locar el nas sota els ulls com a suport per a les ulleres.

Quantes vegades ha passat que un poeta absort contemplant els colors d’una clara posta de sol o cercant rimes als núvols, tot just en el moment en què estava a punt de ficar el peu en un cistell ple d’ous, aconsegueix retirar-lo, i quantes vegades ha passat que un transeünt apressat ha alterat l’equilibri d’una piràmide de taronges, tot provocant un bombardeig de bales daurades i la còlera d’un fruiter sorrut, que, davant un munt de gent, li dedica amb prodigalitat els qualificatius: «Cec, tros d’ase, imbècil, boig, desgraciat!»

Però el que més crispa els nervis és quan, passada la cruïlla del carrer Ermú amb el carrer Eolu, camines de pressa més enllà de la difunta «Orea El·làs»[31], afanyant-te per agafar el tren del Pireu, i ensopegues a cada pas amb exposicions de vidrieries. M’és impossible comprendre la gosadia exagerada dels vidriers atenesos i la seva exigència absurda als vianants de qualitats d’equilibrista, quan insisteixen a aixecar a la vorera més freqüentada de la ciutat piràmides d’objectes que n’hi ha prou amb una bufada de vent perquè s’esfondrin i una empenta mínima per convertir en un munt de bocins ampolles, plats, gots, boles de vidre pels llums, tota mena de recipients, construccions senceres d’argila i cristall.

Moltes vegades, quan he estat a punt d’ensopegar amb una pila de plats, s’ha apoderat de mi un desig vehement de repartir guitzes com un mul a dreta i esquerra de la vorera ocupada, al dolç so del vidre que es fa miques.

Aquest desig ardent sempre me l’ha reprimit la deessa Atena, agafant-me per la cabellera igual que a Aquil·les i mostrant-me com a conseqüència probable de la meva audàcia l’obligació d’indemnitzar, la concentració al meu voltant dels nens del carrer i el trasllat amb escorta a la comissaria, on és probable que el comissari no comparteixi la meva opinió, que les voravies estan destinades a la lliure circulació dels vianants.

 Va ésser un altre qui es va encarregar d’acomplir aquest desig irrefrenable i gràcies a ell he pogut assistir com a simple espectador a la realització del meu somni daurat.

Tenia quatre potes amb les quals va poder evitar les conseqüències del cop de mà.

A part de les verdures, les olives i els caps de vedella o de xai, els gossos tenen una inclinació especial pels objectes de vidre. Observadors de la natura dignes de crèdit expliquen que han vist cans servint-se com persones civilitzades dels vasos destinats a això que hi ha davant de les vidrieries. Però els gossos d’Atenes, almenys l’heroi d’aquesta història, no han arribat encara a tal nivell de civilització. Va atreure la seva atenció un enorme recipient de vidre que hi havia exposat al carrer, d’aquells que, plens d’aigua, serveixen per mantenir-hi peixos daurats. Però l’objectiu a què aspirava no era de fàcil accés, es trobava al centre d’una doble zona plena d’atuells fràgils de tota mena, i encara en tenia més damunt. Això, però, no va ésser suficient per desanimar el gos tenaç. Va contreure els seus membres per ocupar el mínim d’espai possible i, ensumant a dreta i esquerra amb l’aire d’un vianant indiferent, va aconseguir finalment, amb la destresa d’una funàmbula espanyola ballant entre ous, penetrar enmig d’aquells objectes fràgils, sense trencar-ne ni tan sols fer-ne trontollar cap, fins a l’aquari, els reflexos del qual li havien enlluernat els ulls. Llavors el va ensumar i, com que el va trobar del seu grat, va aixecar una pota.

Però en aquell moment va ressonar un crit ferotge i va aparèixer davant l’entrada de la botiga una dona grassa brandant una escombra terrible.

El pobre animal, que feia molt poc havia demostrat una traça i una cura tan admirables per tal d’evitar qualsevol dany, es va espantar i, sense pensar ja en res més que a posar-se fora de perill el més aviat possible, va sortir esperitat del laberint de vidre tot empenyent amb les potes de darrere l’enorme aquari, que va caure i es va trencar amb estrèpit. Llavors es va produir el desastre general, perquè en aquelles exposicions, per estalviar espai, tots els objectes estan units i entrellaçats com branques d’un bosc verge. Ampolles, plats, tasses, gots per a l’aigua, per al vi i per al màstic[32], boles argentades per als jardins, pitxers, brúixoles, joguines i obres d’art de tota mena es van precipitar com una cascada damunt l’empedrat, i d’aquella exposició lluent no en va quedar sinó un caos de bocins sense forma ni sentit.

Llavors es van sentir crits al fons de l’obrador. La vidriaire va pegar al seu fill de deu anys perquè no havia vigilat els objectes exposats, però al cap de poc va arribar el pare, que, en veure el desastre, va començar a pegar a la dona. Llàstima realment que les dones no són fràgils com les ampolles. Quant a mi, me’n vaig anar satisfet, fregant-me les mans i desitjant una sort semblant i un gos semblant per a totes les parades d’articles de vidre que hi ha a les voreres.

Embrós (5 de gener de 1898)